dimecres, 30 de març de 2011

Els joves són la clau

Article publicat al diari de Girona el 21 de març de 2011

El conflicte públic i polític, primer a Tunísia i, després, a Egipte, amb la caiguda dels seus governs, dictadors, cúpules de poder i xarxes de corrupció, ens ha ofert, entre d'altres, la constatació del cabdal paper dels joves en la consecució de canvis polítics democràtics en aquestes societats. Els esdeveniments en aquests països àrabs estan vinculats a processos convulsos i molt conflictius, on els joves tenen un rol actiu, però amb efectes molt positius. Protesten per la situació econòmica i social desesperada en la qual viuen, però també per la manca de llibertats i de progrés. L'actuació dels joves ens permet constatar dues coses: s'ha obert un període de canvis impossibles d'aturar i que són un factor bàsic per a l'estabilitat política de qualsevol país, fins i tot si és àrab.

Els experts d'universitats de tot el món estan d'acord que l'acció no violenta dels joves en aquestes societats ha estat determinant, protestant i pressionant els seus governs. El símbol més clar ha estat l'ocupació continua i permanent de la plaça Tahir del Caire. Tanmateix, aquests mateixos experts no es posen d'acord a situar quina ha estat la causa principal que ha generat aquesta reacció pública i política. Alguns afirmen que ha estat la pobresa, la manca de feina i de perspectives econòmiques de la majoria d'egipcis el que ha provocat les revoltes; altres, que han estat les classes mitjanes i més ben preparades les que ho han propiciat per modernitzar el país; però tots afirmen que ha estat el nombre elevat i la mobilització de joves que hi ha a Egipte, i que viuen a les ciutats, especialment al Caire, el que ha permès la caiguda del règim de Mubarak.

Però res del que està passant a Tunísia, Egipte, Iemen, Bahrain, Líbia o Algèria és nou per a nosaltres. En altres èpoques i llocs ja ha passat. Sidney Tarrow explica al llibre El poder en movimiento l'ADN d'aquests moviments socials que anomena d'"acció pública col·lectiva" i que, en el passat, han donat lloc a revoltes, manifestacions, violència, repressió i revolucions a diferents països per aconseguir canvis polítics democràtics. Com a exemple, l'autor mostra la influència de "l'acció pública col·lectiva" en la successió de fets sobre la caiguda de l'antiga URSS a partir de les mobilitzacions en forma de manifestacions pacífiques, vagues i marxes de protesta des del 1987 fins el 1992, donant lloc a l'inici d'un procés de democratització.

Steven Levitt a Economia Freaky explica com, al 1966, un any després d'erigir-se en dictador de Romania, Nicolae Ceaucescu va prohibir l'avortament, que fins aquell moment era legal. La prohibició tenia com objectiu contribuir a enfortir ràpidament el país a base de fomentar el creixement de la població que amb la seva força de treball impulsaria el país econòmica i nacionalment. Durant aquests anys, Ceaucescu, com més tard Ben Alí a Tunísia i Mubarak a Egipte, van fer construir palaus, van donar llocs de responsabilitat als governs a membres de les seves famílies que van tractar de manera injusta, brutal i negligentment els seus ciutadans. Al 1989, vint-i-tres anys més tard, el bloc de països comunistes trontollava, les millores a Romania no arribaven, i la força de treball dels joves es va transformar en malestar, queixa i violència contra el dictador, foragitant-lo del país, atrapant-lo més tard i executant-lo finalment.

Ara a Egipte, la mitjana d'edat dels 80 milions d'habitants és de 24 anys i Hosni Mubarak, militar de professió, governava des de 1981. A Tunísia, el president derrocat Ben Alí, amb carrera militar, va accedir al poder per mitjà d'un cop d'Estat el 1987.

En tots aquests països, s'ha donat pobresa, misèria, manca de feina i d'oportunitats per sobreviure. Però això no és tot. El pes demogràfic dels joves ha estat determinant. L'avortament estava prohibit, fet que ha permès el creixement constant de la població. Paral·lelament, els governs han estat durant dècades a mans de dictadors amb règims opressors i repressors. A més, una família extensa i corrupta de persones en els governs es repartien la riquesa del país i abusaven dels seus compatriotes. Però en els darrers anys, la tecnologia ha arribat a tot arreu, especialment les xarxes socials, que has permès comunicar-se sense obstacles. Per últim destacar el canvi de política dels EUA, evitant l'intervencionisme en favor d'aquests governs.

El món àrab no és distint a d'altres móns, ni tampoc està exempt de conflictes polítics que es repeteixen tard o d'hora si es donen un seguit de condicions: manca de feina i de perspectives econòmiques, sistema polític dictatorial, corrupció, cap oportunitat d'ascens social. Tanmateix la solució als seus problemes, els joves, s'ha convertit en el catalitzador de totes aquestes condicions i en la clau per a l'aparició del conflicte més important dels països àrabs: la caiguda dels governs i la transformació dels sistemes polítics.

dijous, 24 de març de 2011

A què esperen?

Publicat al Diari de Girona el 16 de març de 2011

Cada cop que hi ha un conflicte que amenaça de debò la vida de les persones: un desastre natural, una enfrontament armat, una guerra, una catàstrofe industrial o nuclear, sempre es dóna un moviment massiu de persones cap a una altra territori amb menys possibilitats de patir el mateix resultat.

En aquest moments a Japó, segons fonts governamentals, els nivells de radiació en determinades ciutats properes a les centrals nuclears amb reactors que han explotat, provocant fuites de radiació, són deu cops superiors als normals i es preveu que aquest mateix perill augmenti en les properes hores en intensitat i en altres reactors.

Una dada, Japó, amb una extensió de 377.835 km² i disposa actualment de 50 reactors nuclears -Espanya té 504.782 km² i 8 centrals-, dels quals 12 estan aturats per les conseqüències del tsunami i dels continus terratrèmols dels darrers dies.

I jo em pregunto, a què esperen aquests ciutadans i ciutadanes japonesos a marxar d’aquesta immensa illa plena de reactors nuclears?

Potser no ho fan, perquè les autoritats s’afanyen a reduir el dramatisme de la situació –no tenen una altra opció-; o perquè les persones s’aferren a les seves “vides” quotidianes, fins que el perill és tan gran que els obliga a deixar-ho tot i marxar; o perquè la radiació és una perill silenciós que no et matar avui, però que et fa posar a poc a poc malalt i deixa seqüeles en les següents generacions.

Malauradament, no tardarem gaire en presenciar les conseqüències de la terrible catàstrofe humana de molts japonesos per culpa de l’energia nuclear. Per aquest motiu, el món s’hauria de afanyar, preparar i, fins i tot, facilitar l’èxode massiu nipó.

Per cert, saben que França té actualment 59 reactors nuclears?

dissabte, 12 de març de 2011

El relleu ve de Ponent

Publicat al Diari de Girona el 18 de març de 2011

El Partit Socialista de Catalunya viu en un conflicte permanent des de fa temps. Un conflicte que ara es manifesta en el relleu en el lideratge del partit, després del pitjor resultat electoral al Parlament de Catalunya. Un conflicte que a les portes de les eleccions municipals es tradueix en competicions i lluites entre candidats, com la que s’ha produït recentment a Barcelona, o en manca de mobilització de militants i simpatitzants per a donar suport a les candidatures, com el cas de Girona.

Aquest conflicte no és només el resultat de la pèrdua del govern de la Generalitat, sinó que enfonsa les seves arrels en la nit del 16 de novembre de 2003, en la que Pasqual Maragall va perdre les eleccions al Parlament davant d’Artur Mas, però va poder formar govern. Aquelles eleccions van estar precedides d’ultimàtums de l’actual cúpula directiva del PSC cap el candidat Maragall, comunicant-li que aquesta era la seva darrera oportunitat electoral. Aquella nit, els resultats van situar Maragall i al PSC a les portes de l’abisme, i Carod-Rovira i la seva ERC els hi van salvar el cul. Vist en perspectiva, es pot afirmar que allí i en aquell moment es van donar les condicions de l’actual conflicte que viu el PSC.

Com a qualsevol conflicte, la seva existència d’entrada està determinada culturalment per una percepció negativa, però en cap cas que la situació sigui dolenta, ja que allò que el farà negatiu o positiu serà la manera com es gestionarà. És a dir, el conflicte és el resultat d’una confrontació, competició o lluita d’idees, d’actituds, d’interessos i de percepcions entre dues persones o grups, i, per tant, tindrem un o altre resultat positiu o negatiu en funció de com s’analitzi, s’abordi i, finalment, es tracti i es resolgui la confrontació conjuntament entre les parts implicades.

Els pronòstics de les enquestes per a les properes eleccions municipals auguren mals resultats per les llistes del PSC. El resultat al Parlament, el conflicte intern pendent de gestionar i la lluita entre candidats per encapçalar les llistes municipals no ajuda gens en aquests moments. La idea i onada de regeneració política d’aquells ajuntaments a mans d’un partit durant molt de temps afecta sobretot al PSC, ja que governa les principals ciutats dels país, Barcelona, Girona i altres, des de fa 30 anys.

En la convenció del PSC d’aquest cap de setmana, el món municipal vol fer pinya, però serà molt difícil havent-hi en joc el destí del partit i el seu lideratge. La paradoxa és que els bastions del socialisme municipal, encara en els seus respectius governs, es volen presentar units per mostrar una imatge de cohesió, quan realment ja se sap qui després del proper 22 de maig passarà a l’oposició i haurà perdut qualsevol possibilita de lluitar pel lideratge del PSC.

A l’igual que els conflictes, que no es creen de la nit al dia, els projectes necessiten temps i treball previ. A hores d’ara, entre tots aquests iguals, n’hi ha un, l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, que ha aconseguit mantenir-se en el govern i fins i tot millorar la seva imatge política i mediàtica en un territori molt hostil electoralment per al PSC, com són les Terres de Ponent. Mentre que els municipalisme metropolità barceloní es desinfla, neixen altres opcions, allunyades del socialisme convencional i de les clienteles territorials clàssiques, que poden sumar els segments de la militància socialista catalana i recuperar gradualment la confiança dels electors en moments de crisi.

Té futur Solidaritat Catalana?

Enquesta del Diari Ara Resultats del 12 de març de 2011
El NO suma el 59% dels 1990 vots. No saber gestionar un conflicte polític, et castiga a les enquestes i després electoralment.

dilluns, 7 de març de 2011

Qui ha fet fora Laporta?

Article publicat el 5 de març de 2011
XAVIER PASTOR

A Joan Laporta l'han fet fora i s'ha fet fora. Sí, sí, tard o d'hora aquest esdeveniment s'hagués produït, com es produirà la sortida d'altres membres que actualment formen Solidaritat Catalana per la Independència (SI). Darrere d'aquesta formació política hi ha hagut, fins avui, 3 projectes personals i polítics diferents encapçalats per Joan Laporta, Uriel Bertran i Alfons López Tena amb el suport de 6 partits al darrere. Massa interessos i massa partits.

A SI hi ha hagut inicialment tres interessos compatibles, ja que s'han focalitzat els esforços i les aspiracions per aconseguir representació en el Parlament de Catalunya. Un cop assolit el resultat, han aparegut les desavinences en relació amb el pes de la coalició de partits respecte els candidats i l'estratègia ha de seguir en les eleccions municipals a Barcelona.

El projecte polític de Laporta es diu Laporta i la seva aportació a la societat catalana és únicament la independència. Només ell té clar fins on vol arribar. De moment, té un partit, és parlamentari, ha evitat la justícia i torna a estar on més llueix i on més li agrada: a les càmeres de la TV, a les portades dels diaris, a les entrevistes de la ràdio. Aquest i això és Joan Laporta, un animal mediàtic abans que expresident del més important club de futbol d'Europa i del món o un diputat del Parlament de Catalunya. El següent pas és aterrar en un partit més gran i amb més possibilitats, i després....

Mentre que la política és per a Laporta una nova plataforma pública i una manera de fugir de la justícia, per Uriel Bertran és un projecte de vida i professional. Bertran és el polític de partit, actual secretari general de SI, va ser president de les joventuts d'Esquerra Republicana. Picava alt i fort, però Joan Puigcercós es va encarregar d'aturar-lo, predisposant la seva sortida del partit.

Per Alfons López Tena, amb cinquanta-quatre anys, és una oportunitat per poder arribar a la primera línia política després de 21 anys de militància a Convergència Democràtica de Catalunya i de no ser escollit per Artur Mas per substituir a Guardans a les darreres eleccions europees, que va optar finalment per Ramon Tremosa.

Bertran i López Tena tenen moltes coses en comú: han hagut de marxar d'altres partits, coneixen bé com funciona un partit polític, treballen per edificar SI, han aconseguit arribar al Parlament i es volen quedar fent política, reclamant la independència de Catalunya, fet que d'entrada els permet restar vots a ERC i després a CiU.

Laporta és un aspirant permanent a tot, que aconsegueix a la primera tot el que es proposa i disposat a ajudar a aquelles persones i organitzacions que necessitin del seus serveis mediàtics. ERC sortirà molt beneficiada d'aquesta divisió de SI, ja que les batalles internes en els partits tenen un cost molt alt en vots a les eleccions.

Perquè aquest, senyors i senyores, és un nou cas de divisions polítiques en el món independentista, que resta vots, a SI, i dóna noves sumes interessades i temporals, d'ERC i Reagrupament; amb el necessari cop d'efecte i escenificació mediàtiques de Joan Laporta.

Un cas de negociació: l'Aeroport de Girona

Article publicat el 5 de març de 2011 al Diari de Girona

XAVIER PASTOR i ÒSCAR OLIVÉ, Director i professor del postgrau de Resolució de Conflictes Públics de la Universitat de Girona


El 18 de desembre de 2008, Ryanair, la companyia aèria de baix cost més gran d'Europa, va aconseguir la xifra rècord de 5 milions de passatgers transportats cap i des de Girona. La Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona i la Cambra de Comerç de Girona han signat successius acords de col·laboració amb Ryanair perquè la companyia irlandesa operés des de l'aeroport de Girona (Vilobí d'Onyar) a canvi d'una inversió per part de les institucions del territori en concepte de promoció publicitària i difusió d'aquests vols. En el relat històric de la companyia que apareix a la seva web, aquest aeroport apareix com a "Barcelona-Girona", tota una declaració d'intencions.

L'1 de setembre de 2010, Ryanair s'estrena a l'aeroport de Barcelona amb les mateixes condicions de taxes que la resta de companyies que hi operen i amb bitllets a preus baixos. Ryanair no cobra un euro per enlairar i fer aterrar els seus avions des d'aquest aeroport.

Aquests darrers dies Ryanair ha comunicat la decisió de reduir la seva presència a l'aeroport de Girona, concretament amb 18 rutes. Per què? Afirma, en base a un acord d'intencions signat amb el Govern de la Generalitat sortint, el desembre de 2010, segons el qual hauria de percebre, com a màxim, fins a 11,5 milions d'euros anuals. El nou Govern i les institucions del territori s'han negat a satisfer aquesta quantitat al·legant que existeix un conveni vigent que cal respectar i complir. Queda clar que l'actual situació de desacord té unes repercussions per als interessos econòmics gironins i del país, ja que, com afirmava aquest diumenge Jordi Xargayó, a curt termini no hi ha alternatives per substituir les rutes ni els avions de Ryanair.

Però, com s'ha arribat a aquesta situació? Com es pot resoldre? Si ho analitzem des de la lògica de la gestió d'un conflicte, concretament d'un procés negociador, en el cas que ens ocupa la companyia aèria és qui té la posició de força, ja que té la capacitat d'influir de forma decisiva en el procés. El motiu: el monopoli que ha exercit de facto sobre el funcionament de l'aeroport li ha permès establir unes regles del joc afins als seus interessos empresarials. Podem fer-hi totes les consideracions ètiques i morals que es vulguin, però el cert és que l'estratègia negociadora que ha pogut desenvolupar la companyia, fins ara, ha estat tot un èxit.

De l'altra banda, les entitats del territori patien les conseqüències: la seva força i iniciativa per asseure's a negociar amb Ryanair es veien limitades per la posició de força que exercia la companyia a Girona. Si bé la seva arribada ha estat una aportació valuosa, també és cert que, des del punt de vista d'una negociació, Ryanair ha tingut un rol dominant sobre les institucions del territori a través del seu monopoli a l'aeroport, atorgant-li la iniciativa en la creació de noves rutes aèries.

Els darrers esdeveniments posen de manifest la necessitat d'un canvi en la negociació cap a l'equitat de posicions i la col·laboració basada en els interessos d'ambdues parts. Per primer cop, les institucions del territori han decidit passar d'una posició de feblesa inicial a una de força, concretada en el trencament de les regles del joc imposades per Ryanair fins ara. El resultat a curt termini pot ser el manteniment dels vols o la pèrdua d'algunes rutes, però hauria d'esdevenir l'inici d'un nou cicle per a evitar monopolis i cercar noves companyies aèries i fórmules de promoció més equitatives que facin possible un salt en el creixement de l'aeroport.

dijous, 3 de març de 2011

Qualsevol dia ens podem trobar enmig d'una guerra

Escenes de guerra en ple París. És la proposta del veterà fotoperiodista Patrick Chauvel en una exposició a la mateixa capital francesa, un exercici de reflexió sobre la pau i la guerra a partir de fotomuntatges com aquests.

http://www.tv3.cat/videos/3402550/Chauvel-porta-la-guerra-a-Paris

dimarts, 1 de març de 2011

'El gran engany'

Publicat al diari de Girona el 22 de febrer de 2011

Qui creu encara que les primàries al PSC han servit per rellançar i positivar la imatge política de Jordi Hereu? Per què determinats polítics s’entesten en aferrar-se al poder i negar el fracàs?

Un cop darrera un altre, els polítics d’un mateix partit són incapaços d’arribar a un acord sobre qui ha d’ocupar un lloc de poder o esdevenir el candidat del partit a unes eleccions. Sembla que els criteris que han de facilitar la selecció de les millors persones per aquesta responsabilitat no funcionin, no es facin servir o, pitjor encara, no existeixen. En el seu lloc, els polítics inicien un procés de competició interna entre candidats, cada cop més democràtica, però que té quasi sempre efectes negatius electorals.

Només en determinats casos, aquest conflicte intern pot tenir efectes positius, esdevenint un revulsiu per a les bases del partit o donant a conèixer públicament el lideratge, fins ara intern, d’un polític exemplar. Aquest és per exemple el cas de Tomás Gómez que un any abans de les eleccions a la Comunitat de Madrid va presentar la seva candidatura i haver de lluitar contra Trinidad Jiménez en un eleccions primàries. Tomás Gómez va aconseguir il·lusionar a la militància i va passar a ser conegut per l’opinió pública.

Fora d’aquests casos, per evitar els efectes negatius del conflicte i justificar la competició pel poder, partits i polítics construeixen un gran engany. Neguen la confrontació política interna, està dividits, la incapacitat de trobar o posar-se d’acord per decidir qui serà el candidat, trobar-se en hores baixes, saber que perdran les properes eleccions, etc. Les batalles internes pel poder entre candidats són sancionades pels ciutadans a les eleccions. De quina manera? Fomentant l’abstenció dels seus electors o en el pitjor de casos motivant el vot cap a un altre partit proper. I malgrat tot elles i ells lluiten. Casos hi ha molts i en tots els partits, especialment sempre que s’oloren unes eleccions i es preveu mal resultat: la lluita entre Carod-Rovira i Joan Puigcercós per encapçalar la candidatura al Parlament de Catalunya el 2010 que va situar a ERC com a quarta força política; la pressió de Montilla i Zapatero sobre Maragall per no presentar-se com a candidat del PSC a les eleccions catalanes del 2006 amb la pèrdua de 235.281 vots i el pitjor resultat d’aquest partit el 2010 des de la recuperació de la democràcia; l’enfrontament entre Duran i Mas per succeir Pujol al capdavant de CiU i per ser el candidat d’aquesta coalició electoral al 2003, que malgrat guanyar les eleccions, se’ls va fer fora del govern de la Generalitat de Catalunya.

Al 2001, Dan Brown va escriure “El gran engany”, el seu primer best-seller. El relat explica com la NASA, després de molts errors i a la desesperada, inventa proves i una gran troballa científica falsa per recuperar el seu prestigi i la inversió pública multimilionària. Una investigació mostra el gran engany. Doncs bé, si el PSC de Barcelona creu que el pronòstic de totes les enquestes es pot capgirar, perquè l’electorat s’empassa que les primàries han vingut a reforçar el lideratge del Sr. Hereu, la seva gestió a l’Ajuntament i el seu projecte polític, està francament equivocat, ja que està sent un mal relat i una nefasta solució després de 32 anys al govern i de passar-se successòriament el testimoni.