El relleu ve de Ponent

Publicat al Diari de Girona el 18 de març de 2011

El Partit Socialista de Catalunya viu en un conflicte permanent des de fa temps. Un conflicte que ara es manifesta en el relleu en el lideratge del partit, després del pitjor resultat electoral al Parlament de Catalunya. Un conflicte que a les portes de les eleccions municipals es tradueix en competicions i lluites entre candidats, com la que s’ha produït recentment a Barcelona, o en manca de mobilització de militants i simpatitzants per a donar suport a les candidatures, com el cas de Girona.

Aquest conflicte no és només el resultat de la pèrdua del govern de la Generalitat, sinó que enfonsa les seves arrels en la nit del 16 de novembre de 2003, en la que Pasqual Maragall va perdre les eleccions al Parlament davant d’Artur Mas, però va poder formar govern. Aquelles eleccions van estar precedides d’ultimàtums de l’actual cúpula directiva del PSC cap el candidat Maragall, comunicant-li que aquesta era la seva darrera oportunitat electoral. Aquella nit, els resultats van situar Maragall i al PSC a les portes de l’abisme, i Carod-Rovira i la seva ERC els hi van salvar el cul. Vist en perspectiva, es pot afirmar que allí i en aquell moment es van donar les condicions de l’actual conflicte que viu el PSC.

Com a qualsevol conflicte, la seva existència d’entrada està determinada culturalment per una percepció negativa, però en cap cas que la situació sigui dolenta, ja que allò que el farà negatiu o positiu serà la manera com es gestionarà. És a dir, el conflicte és el resultat d’una confrontació, competició o lluita d’idees, d’actituds, d’interessos i de percepcions entre dues persones o grups, i, per tant, tindrem un o altre resultat positiu o negatiu en funció de com s’analitzi, s’abordi i, finalment, es tracti i es resolgui la confrontació conjuntament entre les parts implicades.

Els pronòstics de les enquestes per a les properes eleccions municipals auguren mals resultats per les llistes del PSC. El resultat al Parlament, el conflicte intern pendent de gestionar i la lluita entre candidats per encapçalar les llistes municipals no ajuda gens en aquests moments. La idea i onada de regeneració política d’aquells ajuntaments a mans d’un partit durant molt de temps afecta sobretot al PSC, ja que governa les principals ciutats dels país, Barcelona, Girona i altres, des de fa 30 anys.

En la convenció del PSC d’aquest cap de setmana, el món municipal vol fer pinya, però serà molt difícil havent-hi en joc el destí del partit i el seu lideratge. La paradoxa és que els bastions del socialisme municipal, encara en els seus respectius governs, es volen presentar units per mostrar una imatge de cohesió, quan realment ja se sap qui després del proper 22 de maig passarà a l’oposició i haurà perdut qualsevol possibilita de lluitar pel lideratge del PSC.

A l’igual que els conflictes, que no es creen de la nit al dia, els projectes necessiten temps i treball previ. A hores d’ara, entre tots aquests iguals, n’hi ha un, l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, que ha aconseguit mantenir-se en el govern i fins i tot millorar la seva imatge política i mediàtica en un territori molt hostil electoralment per al PSC, com són les Terres de Ponent. Mentre que els municipalisme metropolità barceloní es desinfla, neixen altres opcions, allunyades del socialisme convencional i de les clienteles territorials clàssiques, que poden sumar els segments de la militància socialista catalana i recuperar gradualment la confiança dels electors en moments de crisi.

Comentaris