Publicat al diari de Girona el 22 de febrer de 2011
Qui creu encara que les primàries al PSC han servit per rellançar i positivar la imatge política de Jordi Hereu? Per què determinats polítics s’entesten en aferrar-se al poder i negar el fracàs?
Un cop darrera un altre, els polítics d’un mateix partit són incapaços d’arribar a un acord sobre qui ha d’ocupar un lloc de poder o esdevenir el candidat del partit a unes eleccions. Sembla que els criteris que han de facilitar la selecció de les millors persones per aquesta responsabilitat no funcionin, no es facin servir o, pitjor encara, no existeixen. En el seu lloc, els polítics inicien un procés de competició interna entre candidats, cada cop més democràtica, però que té quasi sempre efectes negatius electorals.
Només en determinats casos, aquest conflicte intern pot tenir efectes positius, esdevenint un revulsiu per a les bases del partit o donant a conèixer públicament el lideratge, fins ara intern, d’un polític exemplar. Aquest és per exemple el cas de Tomás Gómez que un any abans de les eleccions a la Comunitat de Madrid va presentar la seva candidatura i haver de lluitar contra Trinidad Jiménez en un eleccions primàries. Tomás Gómez va aconseguir il·lusionar a la militància i va passar a ser conegut per l’opinió pública.
Fora d’aquests casos, per evitar els efectes negatius del conflicte i justificar la competició pel poder, partits i polítics construeixen un gran engany. Neguen la confrontació política interna, està dividits, la incapacitat de trobar o posar-se d’acord per decidir qui serà el candidat, trobar-se en hores baixes, saber que perdran les properes eleccions, etc. Les batalles internes pel poder entre candidats són sancionades pels ciutadans a les eleccions. De quina manera? Fomentant l’abstenció dels seus electors o en el pitjor de casos motivant el vot cap a un altre partit proper. I malgrat tot elles i ells lluiten. Casos hi ha molts i en tots els partits, especialment sempre que s’oloren unes eleccions i es preveu mal resultat: la lluita entre Carod-Rovira i Joan Puigcercós per encapçalar la candidatura al Parlament de Catalunya el 2010 que va situar a ERC com a quarta força política; la pressió de Montilla i Zapatero sobre Maragall per no presentar-se com a candidat del PSC a les eleccions catalanes del 2006 amb la pèrdua de 235.281 vots i el pitjor resultat d’aquest partit el 2010 des de la recuperació de la democràcia; l’enfrontament entre Duran i Mas per succeir Pujol al capdavant de CiU i per ser el candidat d’aquesta coalició electoral al 2003, que malgrat guanyar les eleccions, se’ls va fer fora del govern de la Generalitat de Catalunya.
Al 2001, Dan Brown va escriure “El gran engany”, el seu primer best-seller. El relat explica com la NASA, després de molts errors i a la desesperada, inventa proves i una gran troballa científica falsa per recuperar el seu prestigi i la inversió pública multimilionària. Una investigació mostra el gran engany. Doncs bé, si el PSC de Barcelona creu que el pronòstic de totes les enquestes es pot capgirar, perquè l’electorat s’empassa que les primàries han vingut a reforçar el lideratge del Sr. Hereu, la seva gestió a l’Ajuntament i el seu projecte polític, està francament equivocat, ja que està sent un mal relat i una nefasta solució després de 32 anys al govern i de passar-se successòriament el testimoni.
Qui creu encara que les primàries al PSC han servit per rellançar i positivar la imatge política de Jordi Hereu? Per què determinats polítics s’entesten en aferrar-se al poder i negar el fracàs?
Un cop darrera un altre, els polítics d’un mateix partit són incapaços d’arribar a un acord sobre qui ha d’ocupar un lloc de poder o esdevenir el candidat del partit a unes eleccions. Sembla que els criteris que han de facilitar la selecció de les millors persones per aquesta responsabilitat no funcionin, no es facin servir o, pitjor encara, no existeixen. En el seu lloc, els polítics inicien un procés de competició interna entre candidats, cada cop més democràtica, però que té quasi sempre efectes negatius electorals. Només en determinats casos, aquest conflicte intern pot tenir efectes positius, esdevenint un revulsiu per a les bases del partit o donant a conèixer públicament el lideratge, fins ara intern, d’un polític exemplar. Aquest és per exemple el cas de Tomás Gómez que un any abans de les eleccions a la Comunitat de Madrid va presentar la seva candidatura i haver de lluitar contra Trinidad Jiménez en un eleccions primàries. Tomás Gómez va aconseguir il·lusionar a la militància i va passar a ser conegut per l’opinió pública.
Fora d’aquests casos, per evitar els efectes negatius del conflicte i justificar la competició pel poder, partits i polítics construeixen un gran engany. Neguen la confrontació política interna, està dividits, la incapacitat de trobar o posar-se d’acord per decidir qui serà el candidat, trobar-se en hores baixes, saber que perdran les properes eleccions, etc. Les batalles internes pel poder entre candidats són sancionades pels ciutadans a les eleccions. De quina manera? Fomentant l’abstenció dels seus electors o en el pitjor de casos motivant el vot cap a un altre partit proper. I malgrat tot elles i ells lluiten. Casos hi ha molts i en tots els partits, especialment sempre que s’oloren unes eleccions i es preveu mal resultat: la lluita entre Carod-Rovira i Joan Puigcercós per encapçalar la candidatura al Parlament de Catalunya el 2010 que va situar a ERC com a quarta força política; la pressió de Montilla i Zapatero sobre Maragall per no presentar-se com a candidat del PSC a les eleccions catalanes del 2006 amb la pèrdua de 235.281 vots i el pitjor resultat d’aquest partit el 2010 des de la recuperació de la democràcia; l’enfrontament entre Duran i Mas per succeir Pujol al capdavant de CiU i per ser el candidat d’aquesta coalició electoral al 2003, que malgrat guanyar les eleccions, se’ls va fer fora del govern de la Generalitat de Catalunya.
Al 2001, Dan Brown va escriure “El gran engany”, el seu primer best-seller. El relat explica com la NASA, després de molts errors i a la desesperada, inventa proves i una gran troballa científica falsa per recuperar el seu prestigi i la inversió pública multimilionària. Una investigació mostra el gran engany. Doncs bé, si el PSC de Barcelona creu que el pronòstic de totes les enquestes es pot capgirar, perquè l’electorat s’empassa que les primàries han vingut a reforçar el lideratge del Sr. Hereu, la seva gestió a l’Ajuntament i el seu projecte polític, està francament equivocat, ja que està sent un mal relat i una nefasta solució després de 32 anys al govern i de passar-se successòriament el testimoni.
Comentaris