Article publicat al diari de Girona el 21 de març de 2011
El conflicte públic i polític, primer a Tunísia i, després, a Egipte, amb la caiguda dels seus governs, dictadors, cúpules de poder i xarxes de corrupció, ens ha ofert, entre d'altres, la constatació del cabdal paper dels joves en la consecució de canvis polítics democràtics en aquestes societats. Els esdeveniments en aquests països àrabs estan vinculats a processos convulsos i molt conflictius, on els joves tenen un rol actiu, però amb efectes molt positius. Protesten per la situació econòmica i social desesperada en la qual viuen, però també per la manca de llibertats i de progrés. L'actuació dels joves ens permet constatar dues coses: s'ha obert un període de canvis impossibles d'aturar i que són un factor bàsic per a l'estabilitat política de qualsevol país, fins i tot si és àrab.
Els experts d'universitats de tot el món estan d'acord que l'acció no violenta dels joves en aquestes societats ha estat determinant, protestant i pressionant els seus governs. El símbol més clar ha estat l'ocupació continua i permanent de la plaça Tahir del Caire. Tanmateix, aquests mateixos experts no es posen d'acord a situar quina ha estat la causa principal que ha generat aquesta reacció pública i política. Alguns afirmen que ha estat la pobresa, la manca de feina i de perspectives econòmiques de la majoria d'egipcis el que ha provocat les revoltes; altres, que han estat les classes mitjanes i més ben preparades les que ho han propiciat per modernitzar el país; però tots afirmen que ha estat el nombre elevat i la mobilització de joves que hi ha a Egipte, i que viuen a les ciutats, especialment al Caire, el que ha permès la caiguda del règim de Mubarak.
Però res del que està passant a Tunísia, Egipte, Iemen, Bahrain, Líbia o Algèria és nou per a nosaltres. En altres èpoques i llocs ja ha passat. Sidney Tarrow explica al llibre El poder en movimiento l'ADN d'aquests moviments socials que anomena d'"acció pública col·lectiva" i que, en el passat, han donat lloc a revoltes, manifestacions, violència, repressió i revolucions a diferents països per aconseguir canvis polítics democràtics. Com a exemple, l'autor mostra la influència de "l'acció pública col·lectiva" en la successió de fets sobre la caiguda de l'antiga URSS a partir de les mobilitzacions en forma de manifestacions pacífiques, vagues i marxes de protesta des del 1987 fins el 1992, donant lloc a l'inici d'un procés de democratització.
Steven Levitt a Economia Freaky explica com, al 1966, un any després d'erigir-se en dictador de Romania, Nicolae Ceaucescu va prohibir l'avortament, que fins aquell moment era legal. La prohibició tenia com objectiu contribuir a enfortir ràpidament el país a base de fomentar el creixement de la població que amb la seva força de treball impulsaria el país econòmica i nacionalment. Durant aquests anys, Ceaucescu, com més tard Ben Alí a Tunísia i Mubarak a Egipte, van fer construir palaus, van donar llocs de responsabilitat als governs a membres de les seves famílies que van tractar de manera injusta, brutal i negligentment els seus ciutadans. Al 1989, vint-i-tres anys més tard, el bloc de països comunistes trontollava, les millores a Romania no arribaven, i la força de treball dels joves es va transformar en malestar, queixa i violència contra el dictador, foragitant-lo del país, atrapant-lo més tard i executant-lo finalment.
Ara a Egipte, la mitjana d'edat dels 80 milions d'habitants és de 24 anys i Hosni Mubarak, militar de professió, governava des de 1981. A Tunísia, el president derrocat Ben Alí, amb carrera militar, va accedir al poder per mitjà d'un cop d'Estat el 1987.
En tots aquests països, s'ha donat pobresa, misèria, manca de feina i d'oportunitats per sobreviure. Però això no és tot. El pes demogràfic dels joves ha estat determinant. L'avortament estava prohibit, fet que ha permès el creixement constant de la població. Paral·lelament, els governs han estat durant dècades a mans de dictadors amb règims opressors i repressors. A més, una família extensa i corrupta de persones en els governs es repartien la riquesa del país i abusaven dels seus compatriotes. Però en els darrers anys, la tecnologia ha arribat a tot arreu, especialment les xarxes socials, que has permès comunicar-se sense obstacles. Per últim destacar el canvi de política dels EUA, evitant l'intervencionisme en favor d'aquests governs.
El món àrab no és distint a d'altres móns, ni tampoc està exempt de conflictes polítics que es repeteixen tard o d'hora si es donen un seguit de condicions: manca de feina i de perspectives econòmiques, sistema polític dictatorial, corrupció, cap oportunitat d'ascens social. Tanmateix la solució als seus problemes, els joves, s'ha convertit en el catalitzador de totes aquestes condicions i en la clau per a l'aparició del conflicte més important dels països àrabs: la caiguda dels governs i la transformació dels sistemes polítics.
El conflicte públic i polític, primer a Tunísia i, després, a Egipte, amb la caiguda dels seus governs, dictadors, cúpules de poder i xarxes de corrupció, ens ha ofert, entre d'altres, la constatació del cabdal paper dels joves en la consecució de canvis polítics democràtics en aquestes societats. Els esdeveniments en aquests països àrabs estan vinculats a processos convulsos i molt conflictius, on els joves tenen un rol actiu, però amb efectes molt positius. Protesten per la situació econòmica i social desesperada en la qual viuen, però també per la manca de llibertats i de progrés. L'actuació dels joves ens permet constatar dues coses: s'ha obert un període de canvis impossibles d'aturar i que són un factor bàsic per a l'estabilitat política de qualsevol país, fins i tot si és àrab.
Els experts d'universitats de tot el món estan d'acord que l'acció no violenta dels joves en aquestes societats ha estat determinant, protestant i pressionant els seus governs. El símbol més clar ha estat l'ocupació continua i permanent de la plaça Tahir del Caire. Tanmateix, aquests mateixos experts no es posen d'acord a situar quina ha estat la causa principal que ha generat aquesta reacció pública i política. Alguns afirmen que ha estat la pobresa, la manca de feina i de perspectives econòmiques de la majoria d'egipcis el que ha provocat les revoltes; altres, que han estat les classes mitjanes i més ben preparades les que ho han propiciat per modernitzar el país; però tots afirmen que ha estat el nombre elevat i la mobilització de joves que hi ha a Egipte, i que viuen a les ciutats, especialment al Caire, el que ha permès la caiguda del règim de Mubarak.Però res del que està passant a Tunísia, Egipte, Iemen, Bahrain, Líbia o Algèria és nou per a nosaltres. En altres èpoques i llocs ja ha passat. Sidney Tarrow explica al llibre El poder en movimiento l'ADN d'aquests moviments socials que anomena d'"acció pública col·lectiva" i que, en el passat, han donat lloc a revoltes, manifestacions, violència, repressió i revolucions a diferents països per aconseguir canvis polítics democràtics. Com a exemple, l'autor mostra la influència de "l'acció pública col·lectiva" en la successió de fets sobre la caiguda de l'antiga URSS a partir de les mobilitzacions en forma de manifestacions pacífiques, vagues i marxes de protesta des del 1987 fins el 1992, donant lloc a l'inici d'un procés de democratització.
Steven Levitt a Economia Freaky explica com, al 1966, un any després d'erigir-se en dictador de Romania, Nicolae Ceaucescu va prohibir l'avortament, que fins aquell moment era legal. La prohibició tenia com objectiu contribuir a enfortir ràpidament el país a base de fomentar el creixement de la població que amb la seva força de treball impulsaria el país econòmica i nacionalment. Durant aquests anys, Ceaucescu, com més tard Ben Alí a Tunísia i Mubarak a Egipte, van fer construir palaus, van donar llocs de responsabilitat als governs a membres de les seves famílies que van tractar de manera injusta, brutal i negligentment els seus ciutadans. Al 1989, vint-i-tres anys més tard, el bloc de països comunistes trontollava, les millores a Romania no arribaven, i la força de treball dels joves es va transformar en malestar, queixa i violència contra el dictador, foragitant-lo del país, atrapant-lo més tard i executant-lo finalment.
Ara a Egipte, la mitjana d'edat dels 80 milions d'habitants és de 24 anys i Hosni Mubarak, militar de professió, governava des de 1981. A Tunísia, el president derrocat Ben Alí, amb carrera militar, va accedir al poder per mitjà d'un cop d'Estat el 1987.
En tots aquests països, s'ha donat pobresa, misèria, manca de feina i d'oportunitats per sobreviure. Però això no és tot. El pes demogràfic dels joves ha estat determinant. L'avortament estava prohibit, fet que ha permès el creixement constant de la població. Paral·lelament, els governs han estat durant dècades a mans de dictadors amb règims opressors i repressors. A més, una família extensa i corrupta de persones en els governs es repartien la riquesa del país i abusaven dels seus compatriotes. Però en els darrers anys, la tecnologia ha arribat a tot arreu, especialment les xarxes socials, que has permès comunicar-se sense obstacles. Per últim destacar el canvi de política dels EUA, evitant l'intervencionisme en favor d'aquests governs.
El món àrab no és distint a d'altres móns, ni tampoc està exempt de conflictes polítics que es repeteixen tard o d'hora si es donen un seguit de condicions: manca de feina i de perspectives econòmiques, sistema polític dictatorial, corrupció, cap oportunitat d'ascens social. Tanmateix la solució als seus problemes, els joves, s'ha convertit en el catalitzador de totes aquestes condicions i en la clau per a l'aparició del conflicte més important dels països àrabs: la caiguda dels governs i la transformació dels sistemes polítics.
Comentaris