dilluns, 23 d’agost de 2010

Que poc hauria costat

XAVIER PASTOR
Article publicat al Diari de Girona el 23 d'agost de 2011

De què depèn l'èxit o el fracàs en la gestió d'un conflicte? Per què defensem posicions, quan el que s'ha de fer és verbalitzar els nostres interessos?
Surto a jugar a futbol amb el meu fill i al carrer una dona gran és increpada per la portera d'un edifici que li exigeix que no acosti el gos a la porta de l'immoble per tal d'evitar que l'animal s'hi pixi. La dona se la mira i li pregunta si ho ha fet. La portera respon que encara no, però l'avisa que no vol que s'hi acosti a la porta, i prou. Mentrestant, el gos, per instint, s'acosta a la paret de l'edifici. Abans que la portera interpel·li de nou a la dona, aquesta empeny a l'animal amb la corretja cap al seu costat. Massa tard, la portera es posa davant de la dona i, primer, amb la mirada i, després, acostant-se ràpidament cap al gos amb la intenció de donar-li una puntada de peu, li fot un crit amenaçador dient-li que es mogui d'allà ara. La dona torna a preguntar si el gos s'ha pixat. La portera l'avisa a cau d'orella per últim cop. La dona i el gos es mouen. La portera entra dins de l'edifici. Mentre la porta es tanca, el rostre de la dona sofreix una alteració molt gran i de la seva boca emergeixen una munió d'insults cap la portera: "boja", "idiota", "mala puta", "sonada", "criminal", etc.

El meu fill Marc de 7 anys que ha vist l'escena em pregunta què ha passat i mentre li explico, memoritzo la seqüència de fets i de paraules per poder escriure aquest article. La situació s'ho val, ja que recull a la pràctica com es crea un conflicte, comportaments habituals i la dificultat de les persones per passar de les posicions -allò que defensem- als interessos -allò que volem i que ens empeny a actuar.

Així, primer, la portera amb les seves peticions i amenaces defensava que el gos no es pixés a la porta perquè l'acabava de fregar. Per tant, havia de moure la dona de la porta per evitar-ho. Malgrat que la rajola del llindar de la porteria es veia mullada, potser no era del tot visible per a una persona gran. En cap moment de la conversa la portera va comentar que acabava de fregar i que aquest era el motiu dels avisos. Si la portera ho hagués dit, hauria aconseguit passar de la posició -"no vull que el gos s'acosti"- a l'interès o motiu -"el gos pot trepitjar i embrutar el terra fregat o s'hi pot pixar"-. Potser en aquell moment, la dona del gos s'hauria allunyat. Malauradament, la portera va decidir que la millor defensa era un bon atac i que amb una actitud poc respectuosa i un comportament agressiu solucionaria un problema clar: dona gran amb un gos que acabarà per embrutar la porta de l'edifici. Millor atacar que tornar a fregar. Les seves paraules van propiciar l'escalada conflictual. La dona del gos, sorpresa i molesta pels avisos de la portera sense raó aparent i enfadada pel to i les maneres, no es va moure del llindar de la porta, tensant la situació i sabedora que si bé la seva edat la feia físicament dèbil, al carrer i als ulls de tothom la mantenia fora de l'abast d'una agressió. Un cop la presència amenaçant va desaparèixer, van aflorar en la dona les emocions d'impotència i de ràbia pel tracte rebut i es va desfogar insultant la portera, segura que no la sentiria i tractant de recuperar l'autoestima personal i social perduda durant uns minuts inacabables.

En síntesi, el conflicte es va generar a partir de l'actitud negativa i la comunicació agressiva que va fer servir la portera i de la seva percepció sobre l'edat i l'estat de la dona i el probable comportament instintiu del gos. La portera va voler prevenir un problema, generant conflicte. En canvi, que poc hauria costat convèncer la dona gran que el llindar mullat de la porteria representava un perill per a la seva integritat física o que poc hauria costat tenir una actitud positiva, fer algun comentari bonic sobre el gos apartant-lo de l'immoble o posar-se a la pell de la dona i establir una relació amistosa per mantenir diàriament la porteria neta.

dimarts, 17 d’agost de 2010

Castells no re-presenta el PSC

Publicat el 5 d'agost al Diari de Girona

El PSC té un conflicte com a partit. Bé, Antoni Castells, actual Conseller d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya, l’ha fet un altra vegada públic al decidir no voler representar al PSC en les properes eleccions al Parlament.

Castells està emprenyat i es nota. Montilla ho ha acabat de confirmar, afirmant que la decisió de Castells ha estat per motius personals. Doncs, encara pitjor, ja que aleshores tenim dos classes de motius: els polítics i els personals.

El que està clar és que la direcció del PSC no compta amb ell, ja que abans l’haguessin convençut d’anar a les llistes. Potser l’actual Conseller d’Economia esperava una miqueta més. Però que hi ha més important que la cartera d’Economia i Finances de la Generalitat? La Presidència de la Generalitat? Un ministeri? Sembla que a cap de les dues hi té possibilitats d’entrada.

Però com és que Castells ha pres aquesta decisió amb elevades repercussions polítiques i electorals pel PSC? Malgrat no vol fer sang, amb la seva decisió ha manifestat públicament que el PSC no té un problema, sinó un conflicte que afecta al recorregut polític d’aquesta formació a Catalunya. Ara és el sector pro PSOE el que dirigeix el PSC, però durant molts anys han estat els catalanistes els que han ocupat la direcció. Durant la transició, a Catalunya, els “socialistes” van trobar la formula, agrupant-se i reagrupant-se, per esdevenir un únic partit. La formula va sumar a socialistes catalanistes, com el mateix Pasqual Maragall, i espanyolistes, com José Montilla. Els orígens socials d’uns i altres són diferents, els projectes polítics contenen matisos importants en matèria nacional i, avui, la lluita per la direcció del partit els divideix.

Castells diu no voler representar properament al PSC en unes llistes. Potser ja no serà la seva marca? Afirma que vol continuar treballant per PSC guanyant distància, llibertat i independència. Espera temps millors? Diu que vol agafar perspectiva. Potser una davallada electoral molt significativa del PSC que obligui a fer dimitir a Montilla i buscar nou candidat? També comenta que els socialistes catalans estan massa hipotecats amb el PSOE. Potser en Zapatero l’ha fet plegar com va fer amb el President Maragall? El cas Palau l’ha desgastat i pot suposar una escletxa electoral. Creu Montilla que pot guanyar les eleccions?

Tanmateix, la decisió és un signe evident de divisió interna i de debilitat. Aquesta decisió eleva un grau més la temperatura del conflicte en el PSC entre catalanistes i espanyolistes. Al 2008, Jordi Mercader, cap de premsa del president Maragall, explicava amb pels i senyals en el seu llibre “Mil dies amb PM” com el candidat Maragall i el sector catalanista va ser controlat i arraconat amb l’arribada d’en Montilla, Zaragoza i Iceta a la direcció del PSC.

Castells està enfadat i una part del PSC també; mentre que el primer ha tingut una dura i àrdua feina contenint la crisi econòmica i institucional a Catalunya i del Govern, rebaixant el clima de tensió i donant explicacions sobre l’operació de l’hotel del Palau i del cas Pretòria; els segons, veuen que els seus actuals dirigents no saben com gestionar satisfactòriament els conflictes del govern i tampoc estan disposats a tractar el conflicte entre partidaris d’un partit socialista català de debò o una franquícia del socialisme espanyol a Catalunya, i com tot això els resta força i vots. Com a exemple de tot plegat, busquin i comprovin quin va ser el resultat de la votació dels diputats del PSC a la iniciativa legislativa popular per prohibir els toros. Ja em diran.

Caballeros y villanos

XAVIER PASTOR, director del postgrado de Resolución de Conflictos Públicos de la Universidad de Girona.
EDUARD CARRERA, alumno del postgrado 2009-2010

Publicado el 2 de agosto en el Diari de Girona.

Hay un dicho ancestral inglés que afirma que, en comparación con el rugby, el fútbol es un juego de caballeros jugado por villanos, con unas reglas muy marcadas que castigan la violencia para lograr la victoria, pero que su popularidad y fácil práctica permiten que lo puedan jugar personas de bajo estatus social -de villas- con comportamientos inmorales.

Anelka, jugador francés veterano que ha militado en las filas de grandes equipos de fútbol, insultó a su entrenador en la mitad del partido frente a México, cuando este le exigió un plus de esfuerzo y de sacrificio. Sus compañeros fueron testigos y la prensa se hizo eco enseguida de los hechos sucedidos en el vestuario, convirtiendo un problema entre jefe y trabajador en un conflicto de todo el equipo, de carácter público y de alcance mundial. El entrenador, Domènech, respondió que no jugaría la segunda parte. La Federación Francesa de Fútbol expulsó al jugador del Mundial. El resto de compañeros, a través de una solidaridad malentendida y previendo que el conflicto, así como el juego desplegado, comportarían la rápida eliminación de la selección, se negaron a entrenar, propiciando el regreso a casa.

Es evidente que el entrenador y los jugadores, así como la Federación Francesa de Fútbol, no supieron leer el contexto de esta situación conflictiva, puesto que este equipo llegó muy atormentado al Mundial. Meses atrás, su clasificación fue objeto de duras críticas cuando ganaron el partido contra Irlanda con un gol hecho con la mano. Los villanos habían ganado. Pero tampoco supieron o no quisieron analizar las causas que provocaron el conflicto, sólo hace falta ver la cronología de los hechos: Anelka insulta el entrenador, este no lo deja jugar, la Federación y el equipo técnico deciden expulsar el jugador del Mundial, un jugador acusa de "chivato" al preparador físico, un y otro casi llegan a las manos, los jugadores se niegan a entrenar, el entrenador lee el comunicado de los jugadores, la prensa francesa critica el comportamiento de todo el equipo, el delegado de la selección francesa dimite fastidiado por los jugadores, Francia no gana el siguiente partido y en el último partido del grupo es eliminada, antes se comunica que tras el Mundial se cambiará el seleccionador y el presidente de la Federación deja su cargo.

Un insulto, y sobre todo si es público y se hace público, tiene unas repercusiones muy elevadas de presente y de futuro para las personas implicadas en un conflicto, pero también para los afectados, los jugadores, el equipo técnico y los representantes de la federación de fútbol, y para los interesados, la prensa, el gobierno y la sociedad francesa y el mundo del fútbol y las personas en general. De entrada en una situación de esta clase, no se puede tolerar el comportamiento del jugador y, por lo tanto, se lo debe separar temporalmente del resto del equipo y a la vez para conocer y verbalizar cuáles han sido los auténticos motivos que lo han ocasionado, puesto que sino será prácticamente imposible recuperar la confianza entre estos dos profesionales y de ellos con el resto. Hace falta después comunicarlo y hacerlo público, explicando los motivos de la reacción del jugador. Hacerlo de este modo, significa comportarse como caballeros y trabajar para que no se vuelva a producir una situación como esta en el futuro.

Unas pocas habilidades en la gestión y resolución de conflictos hubieran ayudado. Nada de todo esto se ha hecho ni parece que se hará. El nuevo seleccionador, Laurent Blanc, ha decidido no convocar a ninguno de los jugadores del Mundial para el próximo partido. Muerto el perro, muerta la rabia. Es evidente que esta decisión tendrá una efectividad inmediata, pero en ningún caso habrá solucionado el mencionado conflicto, al contrario, se ha preferido huir o evitarlo. Mientras tanto, los 23 jugadores del Mundial y su entrenador serán popularmente estigmatizados, no tanto por la eliminación del Mundial, como por su incapacidad para gestionar un conflicto y mostrar una imagen colectiva denigrante.

dilluns, 16 d’agost de 2010

Refrescos i massatges

Article d'opinió del Diari de Girona
Publicat el 15 d'agost de 2010

El dimarts 10 d'agost aquest diari ens obsequiava a la secció de comarques amb un esplèndid titular: "Roses no multarà aquest estiu els venedors i massatgistes il·legals". Semblava que Roses apostava per deixar de perseguir la gent que es vol guanyar la vida i abandonava les solucions basades en la prohibició de conductes i situacions conflictives per transformar-les en oportunitats legals per al creixement econòmic i social de les persones i de la col·lectivitat. Creia sincerament que es feia un salt qualitatiu i que Roses havia fet una anàlisi d'aquestes problemàtiques amb l'objectiu de beneficiar-se com a municipi, apostant per formules que donin resposta a situacions anòmales convertint-les en oportunitats de negoci per a les persones i de riquesa per a la comunitat.

Creia sincerament que, estant en crisi, els governants havien entès que prohibir no aporta res i que en canvi la promoció legal de la venda de refrescos i la realització de massatges a les platges són un nou benefici econòmic per a tothom: treballador, ajuntament, municipi i bé públic. És a dir, estava convençut, sense llegir més, que a Roses, els polítics havien decidit treure profit de les oportunitats que ofereix el mercat, de l'oferta i la demanda, aparcant el recurs de prohibir que no genera cap tipus d'aportació econòmica i que consumeix recursos municipals, ja que implica obligatòriament el control per part de la policia de les activitats esmentades de caràcter il·legal.
Vaig llegir tota la notícia. La veritat, res de res. L'estratègia comentada fins ara no era tal i per contra descobria que no es podia multar perquè no s'havia pogut aprovar l'ordenança que ho establiria. És a dir, que no només no se solucionava el conflicte, sinó que es permetia una activitat il·legal en un espai públic i de passada l'administració pública perdia l'oportunitat d'aconseguir recursos addicionals que ara només anirien a mans de privats, amb el consegüent greuge per aquells que ho fan de manera legal.
Aquest és un cas paradigmàtic de com es pot oferir tard i malament una "solució" a un conflicte, perquè quina utilitat tindrà aquesta ordenança al setembre, quan la temporada d'estiu i de platja estigui a punt d'acabar? Quants euros deixarà d'ingressar Roses derivats de l'activitat econòmica d'aquestes persones?
Bé, algú em podrà dir que, com a mínim, l'ordenança en qüestió estarà aprovada per l'any vinent i d'aquesta manera s'evitarà que aquestes persones desenvolupin la seva activitat econòmica il·legal en les platges de Roses. Però també pot passar que després d'aquest article, els que manen s'ho repensin i decideixin substituir-la per un Pla que converteixi els venedors i massatgistes ambulants il·legals de les platges en emprenedors, ajudant-los a muntar la seva empresa o a desenvolupar legalment la seva activitat i afavorint una formació bàsica per als massatgistes per part del col·legi professional que pertoqui per a que ningú prengui mal, amb el suport de l'Ajuntament, que de retruc faciliti la inserció laboral d'aquestes persones aturades, entre d'altres avantatges.

Autogovern i confiança política

Article d'opinió al Diari de Girona
16 d'agost de 2010

Els signants del Pacte del Tinell -aquell pacte entre el PSC-CPC, ERC i ICV-EUiA per governar conjuntament a la Generalitat de Catalunya i que porta el nom de la sala on és va signar- establien molt clarament quatre criteris bàsics d'allò que podien i no podien fer els seus membres, entre els quals destacava la impossibilitat de donar suport polític i pactar res políticament amb el PP. Amb aquest punt del pacte es pretenia arraconar el PP de qualsevol decisió al Parlament, però també a les Corts Espanyoles. Eren temps previs a la redacció del nou Estatut de Catalunya, en els quals ERC tenia "la clau" i Pasqual Maragall acariciava el poder. Eren també mesos previs a les eleccions generals del 2004. Unes eleccions que tenien segons les enquestes un guanyador clar: el Partit Popular. Per sorpresa, el PSOE va accedir a La Moncloa. La nefasta gestió de la investigació de l'atemptat de l'11 M ho va fer possible. Zapatero es comprometia a aprovar l'Estatut de Catalunya.

Aquest mes d'agost, el Centre d'Estudis d'Opinió ha fet públic que la confiança dels ciutadans en els polítics ha caigut 16 punts. És a dir, que els polítics s'estan convertint en un greu problema, i deixen de ser vistos com els encarregats de cercar solucions. Vet aquí quina paradoxa. Això no havia passat fins ara. Es deia que els polítics ho podien fer pitjor o millor, però sempre s'ha pensat que la legitimitat electoral conferia a aquestes persones la capacitat de trobar solucions als problemes i conflictes de la nostra societat. Això és així bàsicament perquè com explica Josep Maria Vallès, catedràtic de Ciència Política i conseller de Justícia del President Maragall, en les primeres pàgines del seu manual Ciència Política que la finalitat de la política és regular els conflictes de la societat. Jo diria gestionar i resoldre'ls.

No crec que la millor manera de tirar endavant amb èxit un nou govern sigui establir com el primer dels seus criteris de funcionament arraconar del debat polític aquest o cap altre partit. Potser l'aritmètica parlamentària va confondre el "Tripartit" a l'hora de vetar sistemàticament el PP. Cal recordar que aquest partit tenia només 15 diputats al Parlament i els seus vots no eren necessaris per aprovar l'Estatut. Però, vet aquí, que això es torna un problema i, fins i tot, un factor per a l'aparició d'un conflicte quan es parla del Congrés de Diputats. En aquell moment, el PP tenia majoria absoluta i les enquestes electorals l'hi atorgaven de nou. En aquestes condicions, els signants del Pacte del Tinell creien de debò que aprovarien a Madrid l'Estatut de Catalunya? Com pensaven aprovar-lo a Madrid havent declarat obertament i per escrit la "guerra" al PP? Ens podrà agradar o no aquest partit, però l'estratègia del "Tripartit" ha tingut i té greus conseqüències per a Catalunya. A més, aquest no és el nostre tarannà. Si bé ha estat el PP qui ha dut al Tribunal Constitucional l'Estatut, el resultat de tot plegat ha subratllat la debilitat de l'estratègia esmentada amb dos efectes molt greus: 1) No tenim l'Estatut que el poble de Catalunya va aprovar; mentre que altres territoris amb els seus textos sense esmenar han elevat el seu autogovern; 2) La gent desconfia dels polítics que no només no han solucionat el "problema" de Catalunya, sinó que han aconseguit que el procés hagi esdevingut un conflicte que ha consumit, consumeix i consumirà molt de temps i esforços.

I és que com afirmava Martí Peraferrer en el seu article d'opinió "El cònsol de Teheran" les injustícies d'avui són la llavor de les venjances de demà.