dilluns, 16 d’agost de 2010

Autogovern i confiança política

Article d'opinió al Diari de Girona
16 d'agost de 2010

Els signants del Pacte del Tinell -aquell pacte entre el PSC-CPC, ERC i ICV-EUiA per governar conjuntament a la Generalitat de Catalunya i que porta el nom de la sala on és va signar- establien molt clarament quatre criteris bàsics d'allò que podien i no podien fer els seus membres, entre els quals destacava la impossibilitat de donar suport polític i pactar res políticament amb el PP. Amb aquest punt del pacte es pretenia arraconar el PP de qualsevol decisió al Parlament, però també a les Corts Espanyoles. Eren temps previs a la redacció del nou Estatut de Catalunya, en els quals ERC tenia "la clau" i Pasqual Maragall acariciava el poder. Eren també mesos previs a les eleccions generals del 2004. Unes eleccions que tenien segons les enquestes un guanyador clar: el Partit Popular. Per sorpresa, el PSOE va accedir a La Moncloa. La nefasta gestió de la investigació de l'atemptat de l'11 M ho va fer possible. Zapatero es comprometia a aprovar l'Estatut de Catalunya.

Aquest mes d'agost, el Centre d'Estudis d'Opinió ha fet públic que la confiança dels ciutadans en els polítics ha caigut 16 punts. És a dir, que els polítics s'estan convertint en un greu problema, i deixen de ser vistos com els encarregats de cercar solucions. Vet aquí quina paradoxa. Això no havia passat fins ara. Es deia que els polítics ho podien fer pitjor o millor, però sempre s'ha pensat que la legitimitat electoral conferia a aquestes persones la capacitat de trobar solucions als problemes i conflictes de la nostra societat. Això és així bàsicament perquè com explica Josep Maria Vallès, catedràtic de Ciència Política i conseller de Justícia del President Maragall, en les primeres pàgines del seu manual Ciència Política que la finalitat de la política és regular els conflictes de la societat. Jo diria gestionar i resoldre'ls.

No crec que la millor manera de tirar endavant amb èxit un nou govern sigui establir com el primer dels seus criteris de funcionament arraconar del debat polític aquest o cap altre partit. Potser l'aritmètica parlamentària va confondre el "Tripartit" a l'hora de vetar sistemàticament el PP. Cal recordar que aquest partit tenia només 15 diputats al Parlament i els seus vots no eren necessaris per aprovar l'Estatut. Però, vet aquí, que això es torna un problema i, fins i tot, un factor per a l'aparició d'un conflicte quan es parla del Congrés de Diputats. En aquell moment, el PP tenia majoria absoluta i les enquestes electorals l'hi atorgaven de nou. En aquestes condicions, els signants del Pacte del Tinell creien de debò que aprovarien a Madrid l'Estatut de Catalunya? Com pensaven aprovar-lo a Madrid havent declarat obertament i per escrit la "guerra" al PP? Ens podrà agradar o no aquest partit, però l'estratègia del "Tripartit" ha tingut i té greus conseqüències per a Catalunya. A més, aquest no és el nostre tarannà. Si bé ha estat el PP qui ha dut al Tribunal Constitucional l'Estatut, el resultat de tot plegat ha subratllat la debilitat de l'estratègia esmentada amb dos efectes molt greus: 1) No tenim l'Estatut que el poble de Catalunya va aprovar; mentre que altres territoris amb els seus textos sense esmenar han elevat el seu autogovern; 2) La gent desconfia dels polítics que no només no han solucionat el "problema" de Catalunya, sinó que han aconseguit que el procés hagi esdevingut un conflicte que ha consumit, consumeix i consumirà molt de temps i esforços.

I és que com afirmava Martí Peraferrer en el seu article d'opinió "El cònsol de Teheran" les injustícies d'avui són la llavor de les venjances de demà.