Article publicat al Diari de Girona l'11 de juny de 2021
Vagi per davant que el que proposo no és fàcil. Exigeix voluntat. Podem i ho hem d’exigir a aquells polítics i partits que volen formar govern. Els que siguin. Governar, un cop superades les eleccions, implica moltes coses, entre les més importants fer compatible els interessos que defensen els partits amb els del país, amb els de tots i totes. I si a més, aquells que volen governar, volen que Catalunya sigui un Estat, hem de demanar que aquests governants estiguin a l’altura, que es comportin com a polítics d’Estat, sumant més que restant.
Així que un cop constituït i en marxa, esperem que aquest govern funcioni, ens fa falta. I més en aquests temps. Com a qualsevol govern i, més si és de coalició, es donaran situacions de conflicte. Tant és així, que el mateix acord de govern entre ERC i Junts per Catalunya parla oberta i explícitament de conflicte. Parla de diferències, parla de discrepàncies. És la primera vegada que s’escriu i es parla obertament en un acord entre partits per governar a Catalunya que pot haver-hi conflictes. Deixi’m que els digui com a professional dels conflictes, que això està bé, perquè el conflicte és quelcom natural a les persones i a les nostres societats. El que s’ha d’intentar en aquest cas és que els conflictes no esdevinguin públics com en el passat, com va succeir en el Govern del Tripartit. No pel fet que se sàpiguen, sinó que el fet que si es ventilen obertament vol dir que no s’han sabut resoldre internament o que hi ha voluntat de crear-ne i desestabilitzar el govern des de dins, sobretot per fer caure el president.
Parlo del Tripartit, perquè aquest va ser el primer exemple de govern de coalició com a realitat governamental conflictiva per molts motius que es ventilaven públicament en els mitjans de comunicació. Parlo també del Tripartit, del govern d’esquerra i catalanista, perquè els que han elaborat el recent acord de govern s’han inspirat en el primer, ja que l’actual acord parla d’un govern independentista i progressista. És com si l’acord reflectís l’evolució natural del catalanisme cap a la independència i de l’esquerra cap al progressisme.
Una altra novetat d’aquest acord de govern de coalició respecte d’anteriors documents ha estat la creació de diferents espais de reunió, diàleg, trobada dels membres dels govern i especialment també dels membres dels partits que els formen per poder parlar i fer el seguiment de l’obra de govern, més enllà dels habituals consell executiu –espai on es troba president i consellers– i del consell tècnic –on ho fan els secretaris generals dels departaments–, i especialment per generar vincle entre tots ells i totes elles, ja que provenen de partits diferents i segurament amb maneres de fer distintes.
Aquesta necessitat de generar vincle és un pas més del que fins ara es feia i que en moltes altres organitzacions professionals, grans multinacionals i també amb empreses més petites es fa per compartir la missió, la visió, la finalitat, els objectius, etc.; entre els seus membres. Compartir i integrar unes actituds i uns comportaments d’aquella organització, una manera de ser i de fer.
En aquest sentit, per valorar la idoneïtat d’aquestes propostes és important adonar-se que les persones que formaran part d’aquest nou govern són majoritàriament noves, és la primera vegada que actuen com a consellers i consellers. No és casual. Una manera que tenen els presidents de prevenir i de solucionar conflictes en un govern de coalició és canviar les persones que formen part de l’executiu, canviar ministres, en aquest cas consellers.
Aquesta és la manera que el president Aragonès ha pensat per evitar i prevenir els conflictes que es van donar en el govern anterior format pels mateixos partits. Posar gent nova dels dos partits. És una manera de fer foc nou, i deixar fora del govern gent que pot estar implicada o afectada pels conflictes del passat i que no s’han resolt o s’han tancat en fals.
Recordeu, per exemple, com en el passat en el govern del Tripartit aquesta fórmula es va intentar per part del president Maragall davant de determinades crisis, fins i tot quan ja s’havien donat un seguit de conflictes públics, i que el propi partit, el PSC, el va boicotejar sovint.
Tanmateix, crec que amb això no n’hi ha prou. Caldria fer un parell de coses més i que fins i tot s’haurien d’haver donat abans. Primer deixar de criticar i queixar-se mútuament a les xarxes socials digitals, especialment al Twitter. Segon, i més important, s’hauria d’haver produït abans de la negociació per l’acord de govern, un acte de reconciliació. Un acte que hauria permès guanyar temps en la negociació i haver assolit l’acord abans.
A què em refereixo amb un acte de reconciliació? Un acte en que els polítics d’ambdós partits es diuen les coses pel seu nom i a la cara. Hi ha massa «putades» entre Esquerra i Convergència i Unió, entre Esquerra i Junts per Catalunya que s’han acumulat en el temps, que estan dins dels caps i cossos dels polítics que han de negociar i pactar i que quan es veuen, quan es miren, els puja la tensió arterial i els venen els mals records i els conflictes del passat més llunyà i més recent. I aleshores, en lloc de dir-s’ho, fan veure que no passa res i, a la primera de canvi, ho treuen a Twitter de mala manera. I malgrat els tres mesos de negociació, sembla que això no s’ha fet i es fia l’estabilitat i la lleialtat política i personal al fet que s’està al govern i que governar ho arregla tot. Tot i que el passat ens indica el contrari.
Foto del diari digital d’informació i d’opinió, El Triangle.
https://www.eltriangle.eu/2021/06/18/aragones-i-puigdemont-rebutgen-que-els-indults-siguin-una-solucio-politica/