Article d'opinió publicat al Diari de Girona el 26 de juliol de 2019
Ja tardaven. I al final ha passat. Junts per Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya s'han discutit públicament. La veritat és que s'han tirat els plats pel cap per la presidència de la Diputació de Barcelona.
Ja tardaven. I al final ha passat. Junts per Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya s'han discutit públicament. La veritat és que s'han tirat els plats pel cap per la presidència de la Diputació de Barcelona.
Perquè
això passi han coincidit, sobretot, dos fenòmens. Primer, que la
política local menja a part d'altres esferes polítiques. Segon, que quan
estem davant d'unes noves eleccions, unes noves generals a Espanya o
unes per al Parlament de Catalunya, els partits polítics s'afanyen a
prendre posicions i radicalitzar-se enfront dels seus rivals. Perquè,
JuntsxCatalunya i ERC governen en coalició a la Generalitat de
Catalunya, però són rivals electorals, lluiten pels vots dels electors
que poden anar d'un costat a l'altre, a les europees vota Puigdemont i a les Generals Junqueras, fins i tot d'unes eleccions a altres, en el passat haver votat JuntsxCatalunya i en els properes a ERC.
La
imatge donada en aquest vodevil ha estat més o menys la mateixa que es
va donar sovint en el Govern de tripartit, especialment en el primer
govern, malgrat el segon tampoc en va quedar exempt de conflictes que es
van manifestar públicament en els mitjans de comunicació. En aquells
tripartits, ERC en formava part. El nom del tripartit va néixer per
representar un possible govern de la Generalitat format per CiU, PSC i
ERC, entre Mas, Maragall i Carod Rovira. Va ser en el diari La Vanguardia
on es va utilitzar per primera vegada aquest concepte per definir
aquest possible govern de coalició. Després tots els mitjans de
comunicació es van fer eco del substantiu, però per parlar d'una
combinació de partit diferents, ja que CiU va caure per donar entrada a
Iniciativa per Catalunya.
Bé,
en aquella època, en aquell primer tripartit, ERC i PSC ocupaven amb les
seves discussions i polèmiques públiques les portades dels diaris.
Perquè es facin una idea, de les 365 portades que es poden fer en un
any, aquell govern va aconseguir aparèixer per tensions i conflictes 47,
32 i 79 vegades en els anys 2004, 2005 i 2006. Si es fixen, com més a
prop d'unes eleccions, més conflictes públics.
Evidentment,
els mitjans de comunicació són els que fan públics els conflictes en
general, i especialment els conflictes polítics. El conflicte de la
Presidència de la Diputació es va fer públic abans i després es van
produir les declaracions dels uns i dels altres, retrets i acusacions
sobre qui havia traït més i en quantes ocasions –en els pactes
municipals– a l'altre.
I, a més, el vot favorable de JuntsxCatalunya al PSC perquè governi a la Diputació de Barcelona –després del vot de Manuel Valls a Ada Colau
a Barcelona– ha tornat a fer emergir la singularitat dels pactes en el
món local. Ha tornat a subratllar que en els ajuntaments es pacta per
assolir el poder independentment dels programes, ja que les polítiques
es concentren més o menys en el mateix, per exemple, en tenir més i
millors fanals, de tal manera que al carrer hi hagi llum, la gent se
senti més segura i, si és possible, que aquest fanals siguin
lluminosament menys contaminants.
El
conflicte entre JuntsxCatalunya i ERC ha servit perquè uns i altres
comencin a convèncer als seus electors més fidels perquè quan arribin
les eleccions al Parlament o unes noves generals tinguin clar a quin
partit ha de guanyar. I així, a cop de lluita pel poder, és com la
política i els polítics s'han convertit en la segona preocupació de la
ciutadania per darrere l'atur.
Per cert, afortunadament en el món local
les coses funcionen més o menys bé, perquè vista la facilitat dels
polítics de generar conflictes, de fer-los públics i la incapacitat per
trobar solucions i posar-se d'acord, ens podríem trobar algun dia amb el
carrer a fosques. Que què diuen? Que alguna vegada s'hi han trobat?