Eduard Carrera
Coordinador del Postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la Fundació UdG. Professor associat als graus en Educació Social i Treball Social de la UdG. Tècnic comunitari i de gestió alternativa de conflictes al Consorci d’Acció Social de la Garrotxa. Membre del grup de recerca LIBERI de la UdG. Professor col·laborador de la UOC en el Màster de Conflictologia.
Els darrers mesos
hem passat per moments difícils i complexos. El confinament ens ha obert
les portes a les nostres ferides i vulnerabilitat. Ens ha forçat a
aturar-nos, a tancar-nos i aïllar-nos del nostre entorn. Hem passat
d'una vida on les relacions eren el centre de la nostra quotidianitat a
una caracteritzada per la connexió amb l'exterior a través de quatre
parets o una pantalla dividida amb tants quadrats com distància ens
separava. Al mateix temps, moltes persones s'han vist treballant a
primera línia en un món bloquejat per bates, pantalles, i mascaretes.
Hem perdut aquelles estones de contemplació i de conversa pausada.
Aquella conversa de qui et mira als ulls, t'agafa la mà, o t'acompanya
fent un balanceig entre el tu i el jo. En altres paraules, hem conduït
d'un món de presència física a un darrere d'una pantalla.
Per contra, el que hem pogut aprendre és que, independentment de l'espai i el suport per a la comunicació, les relacions curen, ens acompanyen i reparen les nostres ferides. Fan més suportable les nostra vulnerabilitat. La intempèrie ens ha estat més fàcil d'acompanyar-la, tot i els trencaments presenciats. Persones que fins ara estaven aïllades i molt allunyades conversaven i s'acompanyaven en la seva soledat. Quantes coses han passat als balcons, als carrers i on fem vida. Quantes converses i mirades de complicitat. La solidaritat i la necessitat d'estar presents ha posat el focus en l'invisible. Ens havien passat tantes coses inadvertides en aquell mirar que no vol veure, en aquells silencis que tapen les necessitats –persones que viuen al carrer, en habitatges precaris, en feines precàries, menysvalorades, etc.– de les persones amb qui compartim espais i vida.
Adonar-se de la importància de la conversa, del saludar-se, del petit intercanvi de paraules amb l'altre, ens ha acostat. Les converses han traspassat les pantalles, i les relacions han entrat en la nostra quotidianitat. Hem pogut observar com a les xarxes socials, en les nostres converses, ens fèiem més presents en l'altre. Quantes famílies han recuperat les converses diàries amb els avis, les àvies o la resta de família? Quants amics i amigues han posat al centre les converses? Quantes activitats se'ns han proposat per no perdre el contacte, la relació? Quant ens hem ferit en veure a qui patia de forma més crua aquesta crisi? Precisament això és el que podem perdre un cop iniciem la nova normalitat. Mai un nom m'havia fet tanta por. Per què parlem de nova normalitat? Prioritzar la distància social, i no parlo de la distància física que és una altra cosa, per damunt de les mirades que es creuen, d'aquelles petites converses als espais on passa la vida, ens pot confondre i posar fronteres on aquests mesos les havíem diluït.
Des de la gestió alternativa de conflictes hem d'impulsar una comunicació presencial i virtual que begui de les converses reparadores i les relacions de cura. Hem de promoure ciutats i pobles que donin valor als espais relacionals, de contemplació i de pausa. Hem de repensar-nos, però des de la juntura. Ens hem de reconstruir, però també hem de canviar el nostre entorn, fins i tot el que es dona darrere de les pantalles. Durant mesos la relació ha estat al centre, i és inimaginable que ara que podrem sortir de les quatre parets ens tanquem com abans. Mai des d'un tancament i aïllament havíem estat tan oberts. El problema no són les relacions. La conversa i la relació han de ser al centre de la nostra intempèrie. No perdem el temps tornant enrere. Avancem cap endavant posant les persones, les converses i les relacions de cura al centre. Ser i reparar per damunt de semblar i suplantar.