Publicat al Diari de Girona l'11.04.2018
"Si bé el moviment independentista no ha aconseguit trobar l'argument que convenci l'Estat espanyol de deixar els catalans i a les catalanes decidir si volen o no un Estat independent; el poder polític al capdavant de l'Estat espanyol, en cap de les èpoques des de la recuperació de la democràcia, ha volgut escoltar i entendre per què la majoria dels catalans i les catalanes volen ser independents".
Aquelles i aquells que ens dediquem a la resolució de conflictes ens
agrada explicar que per poder fer seure dues persones a la mateixa taula a
parlar i arribar a acords cal primer que nosaltres, els professionals,
entenguem per què aquestes persones estan en conflicte i què ha provocat
que hagin arribat fins aquí.
Per aquest motiu, interroguem les persones enfrontades. En aquest mateix procés de recollida d'informació, es busca, la gran majoria de vegades amb èxit, que les persones en conflicte facin aquesta reflexió a la vegada que la fem nosaltres com a professionals. Com ho fem? Com ho fan? Preguntant i escoltant-se. Preguntant sobre el problema de nou i sense condicionants i escoltant la resposta de l'un i de l'altre. Evidentment les preguntes són substancials, però sobretot la possibilitat d'escoltar-se i voler saber per què han actuat d'una determinada manera i sobretot quin ha estat el motiu que l'ha empès a fer-ho així. D'entrada, no hi ha cap altre objectiu. Tot es fa pas a pas.
Es tracta de voler i aconseguir entendre els motius de cada posició, allò que volen cadascun d'ells o elles, per a continuació avançar.
Si bé el moviment independentista no ha aconseguit encara trobar un argument que convenci l'Estat espanyol de deixar els catalans i a les catalanes decidir si volen o no un Estat independent; el poder polític al capdavant de l'Estat espanyol, en cap de les èpoques des de la recuperació de la democràcia, ha volgut escoltar i entendre per què la majoria dels catalans i les catalanes volen ser independents.
Una mostra d'això es la manca de debat sobre la qüestió abans de l'1 d'octubre de 2017 i fins i tot després fora del territori català durant i després de les darreres eleccions al Parlament i en els mitjans de comunicació. Catalunya només és present als mitjans de comunicació d'abast estatal per la violència policial, les seves reaccions i per les persecucions i detencions de polítics catalans. És com si deixar que d'aquest tema es parli amb condicions, i des d'un abast polític, pugui donar peu a l'aparició d'aquesta realitat, la independentista; quan negant-la tampoc remet, ans al contrari, les peticions i demandes augmenten, produint-se fins ara el moment més àlgid de l'independentisme català.
És més, aquesta postura de no voler entendre ni entendre'ns ha anat, a poc a poc, donant força a la idea a casa nostra que sense Espanya ens aniria millor, en tots els sentits.
La paradoxa és que des d'Espanya com menys es parla, a Catalunya més s'intensifica el que es vol reduir i negar.
Tinc la sensació, i digui'm agosarat, que els polítics que han governat i governen Espanya, des de la recuperació de la democràcia, han cregut i creuen encara que si en algun moment entenen les raons per les quals la majoria de la ciutadania de Catalunya voten per partits polítics en favor de la independència, es veuran obligats a seure en una taula i oferir la possibilitat a aquestes persones de decidir el seu futur polític democràticament, i el que és més greu, és que si creuen això, és perquè pensen que en el cas que es doni aquesta situació, la idea i l'opció de la independència guanyaria.
També és veritat que aquests governants pensen que millor que aquest problema se'l «mengi» un altre, no sigui que al final siguin recordats com el president de torn que va perdre la darrera colònia.
Per aquest motiu, interroguem les persones enfrontades. En aquest mateix procés de recollida d'informació, es busca, la gran majoria de vegades amb èxit, que les persones en conflicte facin aquesta reflexió a la vegada que la fem nosaltres com a professionals. Com ho fem? Com ho fan? Preguntant i escoltant-se. Preguntant sobre el problema de nou i sense condicionants i escoltant la resposta de l'un i de l'altre. Evidentment les preguntes són substancials, però sobretot la possibilitat d'escoltar-se i voler saber per què han actuat d'una determinada manera i sobretot quin ha estat el motiu que l'ha empès a fer-ho així. D'entrada, no hi ha cap altre objectiu. Tot es fa pas a pas.
Es tracta de voler i aconseguir entendre els motius de cada posició, allò que volen cadascun d'ells o elles, per a continuació avançar.
Si bé el moviment independentista no ha aconseguit encara trobar un argument que convenci l'Estat espanyol de deixar els catalans i a les catalanes decidir si volen o no un Estat independent; el poder polític al capdavant de l'Estat espanyol, en cap de les èpoques des de la recuperació de la democràcia, ha volgut escoltar i entendre per què la majoria dels catalans i les catalanes volen ser independents.
Una mostra d'això es la manca de debat sobre la qüestió abans de l'1 d'octubre de 2017 i fins i tot després fora del territori català durant i després de les darreres eleccions al Parlament i en els mitjans de comunicació. Catalunya només és present als mitjans de comunicació d'abast estatal per la violència policial, les seves reaccions i per les persecucions i detencions de polítics catalans. És com si deixar que d'aquest tema es parli amb condicions, i des d'un abast polític, pugui donar peu a l'aparició d'aquesta realitat, la independentista; quan negant-la tampoc remet, ans al contrari, les peticions i demandes augmenten, produint-se fins ara el moment més àlgid de l'independentisme català.
És més, aquesta postura de no voler entendre ni entendre'ns ha anat, a poc a poc, donant força a la idea a casa nostra que sense Espanya ens aniria millor, en tots els sentits.
La paradoxa és que des d'Espanya com menys es parla, a Catalunya més s'intensifica el que es vol reduir i negar.
Tinc la sensació, i digui'm agosarat, que els polítics que han governat i governen Espanya, des de la recuperació de la democràcia, han cregut i creuen encara que si en algun moment entenen les raons per les quals la majoria de la ciutadania de Catalunya voten per partits polítics en favor de la independència, es veuran obligats a seure en una taula i oferir la possibilitat a aquestes persones de decidir el seu futur polític democràticament, i el que és més greu, és que si creuen això, és perquè pensen que en el cas que es doni aquesta situació, la idea i l'opció de la independència guanyaria.
També és veritat que aquests governants pensen que millor que aquest problema se'l «mengi» un altre, no sigui que al final siguin recordats com el president de torn que va perdre la darrera colònia.
