Un Pujol torna a estar en el poder. Perquè n'entri un, Oriol Pujol i Ferrusola -nomenat nou secretari general de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) en el 16è Congrés celebrat aquest diumenge 25 de març a Reus -, n'hagut de sortir a poc a poc un altre, Jordi Pujol i Soley, president d'aquest partit fins al 2003, tot i que encara avui n'ocupa el càrrec de president fundador.Amb el nomenament de l'Oriol Pujol al capdavant d'un dels màxims càrrecs del partit -internament el més important-, s'endevinen les primeres pàgines d'un relat de futur en el qual es dóna a entendre que a Catalunya pot haver-hi una altra vegada un Pujol capaç de liderar el país cap a noves i altes cotes de llibertat nacional, tal com va fer Jordi Pujol, durant més de 23 anys. Precisament, aquestes han estat les idees centrals del discurs del nou secretaria general en el Congrés de CDC.
Per arribar fins aquí, Pujol pare, home que no deixa res a la improvisació, es va encarregar, abans de deixar de ser president de la Generalitat i de CDC, d'encomanar la feina a realitzar a cadascun dels seus homes de confiança. Mentre que Artur Mas havia de conduir el partit pel desert fins a recuperar la presidència de la Generalitat; Oriol Pujol seria, tard o d'hora, el relleu electoral i de Govern per fer un salt endavant en les aspiracions nacionals. Un cop més el President Pujol materialitza el seu projecte nacional, aquest cop a partir de la nissaga familiar, els Pujol, situada en les altres esferes del poder, i elevant el seu prestigi polític.
En aquest viatge, actualment Artur Mas ha hagut de pactar els pressupostos amb el PP; i acaba de veure que el Congrés dels Diputats es posicionava en contra del corredor mediterrani i com la ministra Ana Pastor afirmava que a més d'aquest corredor pot haver-hi altres traçats que connectin el tren d'alta velocitat amb Europa, sense deixar clara la seva prioritat. I és que al segle XXI, sense moneda pròpia ni exèrcits encarregats de defensar les fronteres, les infraestructures esdevenen els elements bàsics de definició i configuració estratègica dels Estats i per a la promoció dels seus models de desenvolupament econòmic.
Espanya fa molt de temps que va deixar de pensar en Catalunya a l'hora de definir i dibuixar les infraestructures de l'Estat. Acostumats que els catalans, quasi per obligació i per mitjà d'iniciatives públiques-privades desenvolupessin els seus projectes amb èxit, a poc a poc Espanya va deixar d'invertir en Catalunya. Ni el Maragall federalista va canviar les coses amb el govern "amic" de Zapatero. Així, la tendència negativa ha anat creixent per ambdues bandes. Avui, a Catalunya, alguns ciutadans se senten incompresos i abandonats pel seu Estat, i d'altres maltractats i drenats econòmicament per una nació que no és la seva. Per contra, a Espanya estan cansats de les demandes i peticions contínues de diners i d'infraestructures catalanes, i es veuen obligats a invertir-hi quan necessiten el suport parlamentari sobretot de CiU per aprovar les lleis.
Queda clar que, mentre esperem aquest Estat propi, els catalans ens haurem de solucionar els nostres problemes a partir d'una actitud positiva i d'una negociació contínua amb Espanya per obtenir beneficis temporals. Perquè avui, amb un Govern català en minoria, amb un PSC debilitat i un Partit Popular de Catalunya sense influència a Madrid, el corredor mediterrani i altres projectes importants poden quedar lluny, molt lluny, tal com es desprèn de la intervenció telefònica del Sr. Millo en el programa Cau la Nit de TV Girona de dijous 22 de març, quan afirmava que el seu partit vol el corredor mediterrani, mentre la ministra del PP potser opta per un altre traçat.
Comentaris