Article publicat al Diari de Girona el 16 de novembre de 2011
En les eleccions generals del 20 de novembre no tot està decidit. Catalunya pot ser decisiva a l'hora de determinar qui i com governarà. Malgrat que hi ha un partit amb més opcions de guanyar, el vot dels catalans, sobretot els de CiU, pot condicionar la majoria del PP o del PSOE, el futur govern i les polítiques de l'Estat amb els catalans i les catalanes.
Tot i que el 20N hi haurà guanyadors, els canvis de govern i de majories en els parlaments no es donen de la nit al dia, són el resultat d'un procés de dies, setmanes i anys. Per aquest motiu, potser el més interessant d'aquestes eleccions no és saber qui guanyarà, sinó conèixer el com i el per què, i d'aquesta manera ciutadans i polítics sabrem més els uns dels altres.
Així, hi ha quatre factors bàsics que poden condicionar el vot dels electors catalans:
Primer, la gestió del govern Zapatero. Malgrat que per a Catalunya ha esdevingut desencisadora i conflictiva -Estatut, finançament, corredor mediterrani, etc...-, i a l'Estat espanyol ha estat cada cop més contestada, els experts en comportament electoral subratllen que aquest factor pesa poc en la decisió final del vot. Per tant, els errors de Zapatero tindran un efecte limitat en el candidat Rubalcaba.
Segon, l'efecte "líder". Aquí, Duran i Rubalcaba tenen més punts que ningú. Tanmateix, aquest efecte ha perdut força en els darrers temps, vist la creixent desconfiança dels ciutadans cap als polítics, per la seva especial incapacitat de resoldre problemes i de canviar de criteri un cop arriben al poder.
Tercer, el "sorprenent" abandonament de les armes d'ETA. Fet històric en positiu en plena precampanya electoral. Tindrà una repercussió a Euskadi i també a la resta d'Espanya. Quina? Ens podem imaginar l'impacte que pot tenir si ho comparem amb els esdeveniments de les eleccions generals del 2004, quan Zapatero va guanyar contra pronòstic el PP. Hores abans dels comicis es va descobrir que el govern del PP amagava informació i va provar d'enganyar l'opinió pública afirmant que l'atac terrorista de l'11M a Madrid l'havia perpetrat ETA, quan havia estat Al-Qaeda. Ara, el PP ha dit que no pensa negociar amb ETA.
Quart, el més important, la crisi econòmica. Dades i estudis demostren que aquests factors fan caure governs i ascendir partits a l'oposició. El 1991, als Estats Units, la crítica situació econòmica va permetre a Clinton guanyar les eleccions a Bush pare amb millors índexs de popularitat. El 1996, a Espanya, la crisi econòmica va ser decisiva en la derrota electoral del PSOE i la victòria per majoria simple d'Aznar. Ni el no del referèndum a l'OTAN, ni els GAL, ni els pactes amb ETA pels Jocs Olímpics de 1992, ni els casos de corrupció de Filesa i Malesa havien fet caure Felipe González. Aquests dies, la galopant crisi econòmica s'ha endut per davant els primers ministres de Grècia, Iorgos Papandreu, i d'Itàlia, Sílvio Berlusconi.
I és que si bé en democràcia les coses són estables, sortosament de forma silenciosa es produeixen canvis, de vegades negatius com les crisis econòmiques, pel resultat de processos polítics, econòmics, socials i culturals.
Amb les eleccions tenim -teòricament així estan pensades- l'oportunitat de repensar, decidir i escollir la nova direcció per aquests a processos i un pla de resposta. Perquè en democràcia, com en el conflicte, on les coses no es produeixen de la nit al dia, la millor solució passa per utilitzar el nostre poder, el del vot i sobretot el de les nostres accions quotidianes.
En les eleccions generals del 20 de novembre no tot està decidit. Catalunya pot ser decisiva a l'hora de determinar qui i com governarà. Malgrat que hi ha un partit amb més opcions de guanyar, el vot dels catalans, sobretot els de CiU, pot condicionar la majoria del PP o del PSOE, el futur govern i les polítiques de l'Estat amb els catalans i les catalanes.Tot i que el 20N hi haurà guanyadors, els canvis de govern i de majories en els parlaments no es donen de la nit al dia, són el resultat d'un procés de dies, setmanes i anys. Per aquest motiu, potser el més interessant d'aquestes eleccions no és saber qui guanyarà, sinó conèixer el com i el per què, i d'aquesta manera ciutadans i polítics sabrem més els uns dels altres.
Així, hi ha quatre factors bàsics que poden condicionar el vot dels electors catalans:
Primer, la gestió del govern Zapatero. Malgrat que per a Catalunya ha esdevingut desencisadora i conflictiva -Estatut, finançament, corredor mediterrani, etc...-, i a l'Estat espanyol ha estat cada cop més contestada, els experts en comportament electoral subratllen que aquest factor pesa poc en la decisió final del vot. Per tant, els errors de Zapatero tindran un efecte limitat en el candidat Rubalcaba.
Segon, l'efecte "líder". Aquí, Duran i Rubalcaba tenen més punts que ningú. Tanmateix, aquest efecte ha perdut força en els darrers temps, vist la creixent desconfiança dels ciutadans cap als polítics, per la seva especial incapacitat de resoldre problemes i de canviar de criteri un cop arriben al poder.
Tercer, el "sorprenent" abandonament de les armes d'ETA. Fet històric en positiu en plena precampanya electoral. Tindrà una repercussió a Euskadi i també a la resta d'Espanya. Quina? Ens podem imaginar l'impacte que pot tenir si ho comparem amb els esdeveniments de les eleccions generals del 2004, quan Zapatero va guanyar contra pronòstic el PP. Hores abans dels comicis es va descobrir que el govern del PP amagava informació i va provar d'enganyar l'opinió pública afirmant que l'atac terrorista de l'11M a Madrid l'havia perpetrat ETA, quan havia estat Al-Qaeda. Ara, el PP ha dit que no pensa negociar amb ETA.
Quart, el més important, la crisi econòmica. Dades i estudis demostren que aquests factors fan caure governs i ascendir partits a l'oposició. El 1991, als Estats Units, la crítica situació econòmica va permetre a Clinton guanyar les eleccions a Bush pare amb millors índexs de popularitat. El 1996, a Espanya, la crisi econòmica va ser decisiva en la derrota electoral del PSOE i la victòria per majoria simple d'Aznar. Ni el no del referèndum a l'OTAN, ni els GAL, ni els pactes amb ETA pels Jocs Olímpics de 1992, ni els casos de corrupció de Filesa i Malesa havien fet caure Felipe González. Aquests dies, la galopant crisi econòmica s'ha endut per davant els primers ministres de Grècia, Iorgos Papandreu, i d'Itàlia, Sílvio Berlusconi.
I és que si bé en democràcia les coses són estables, sortosament de forma silenciosa es produeixen canvis, de vegades negatius com les crisis econòmiques, pel resultat de processos polítics, econòmics, socials i culturals.
Amb les eleccions tenim -teòricament així estan pensades- l'oportunitat de repensar, decidir i escollir la nova direcció per aquests a processos i un pla de resposta. Perquè en democràcia, com en el conflicte, on les coses no es produeixen de la nit al dia, la millor solució passa per utilitzar el nostre poder, el del vot i sobretot el de les nostres accions quotidianes.
Comentaris