Publicat el 2 de juliol al Diari de Girona
Davant d'un conflicte, sovint les persones busquen culpables, quan el que realment haurien de fer és analitzar les causes que l'han generat per trobar-hi una solució.
D'entre els principis bàsics de la resolució de conflictes, deixar d'assimilar la persona amb el conflicte n'és un de primordial. Aquest és un dels primers que s'ensenya i que de seguida s'aprèn i es posa en pràctica, obtenint magnífics resultats.
Per dir-ho curt i ras, si es vol aprendre a resoldre conflictes de debò s'ha de deixar de cercar culpables i començar a copsar i analitzar les causes que l'han generat.
I perquè la gent no ho fa? Bàsicament perquè no li han ensenyat a fer-ho i, per tant, no han pogut experimentar els beneficis dels sistemes de gestió positiva de les desavinences i de la resolució de conflictes.
Després, perquè reaccionen al conflicte. Estan més preocupats a respondre als atacs, que en cercar una solució. No cal dir que d'entrada el fet de culpabilitzar determinats persones o grups com a suposats causants d'un determinat conflicte sembla estalviar molt de temps i esforços per la nostra part. Ja no ens hem de preocupar, que ho facin els que l'han generat. Però actuant així, caiem sense adonar-nos en una mena de sortilegi en el qual es farà molt difícil trobar una solució. En aquestes condicions, es crea un clima de fatalitat en el qual cadascuna de les nostres reaccions només aconseguiran intensificar violentament el conflicte i multiplicar-ne gradualment els efectes devastadors.
Culpabilitzant accelerem emocionalment l'escalada conflictual. Esglaó a esglaó es va incrementant la intensitat del conflicte. En breu segons, dies o setmanes, segons el cas, les persones que es culpabilitzen pel conflicte obliden quin n'ha estat el motiu, el factor que l'ha propiciat i la causa que l'ha generat, centrant, a partir d'aquell moment, tots els esforços en defensar-se, atacar i fer mal.
Si hi ha culpables, vol dir que també hi ha víctimes. És a dir, gent atacada, malmesa i desvalguda pels enemics. Sincerament, creia que la societat havia superat aquest estadi que no porta enlloc ni aporta res. Aquests dies hem pogut observar com el fenomen del 15M ha estructurat la seva indignació en les acusacions de culpabilitat cap als agents econòmics causants de la crisi i en el seu victimisme per la situació heretada. Però, al seu torn, bancs i caixes han fet el mateix quan afirmava que un dels seus problemes més importants és la morositat, en especial els seus deutes hipotecaris. Uns i altres poden fer més, han de fer més. En canvi, uns i altres demanen i ?exigeixen al govern solucions, fent-lo culpable per no aconseguir treure'ns de la crisi. Els primers, diuen que el govern està a favor del capital; els segons, que no fan prou per millorar l'economia, controlar la despesa i aconseguir recuperar la confiança dels inversors. I malgrat les diferències, uns i altres tenen moltes coses en comú: fan culpable els altres, fan responsables els qui governen i no aporten cap solució ni es comprometen en el desenvolupament efectiu de cap acció. Només repeteixen propostes i repertoris del passat.
En aquest context, a qui esperen convocar a les manifestacions els indignats? Amb qui pretenen fer negoci en el futur els bancs? Uns i altres hauran de fer coses si volen recuperar la confiança dels ciutadans, d'aquells que de debò fem front als costos de la crisi i dels corresponents conflictes.
Davant d'un conflicte, sovint les persones busquen culpables, quan el que realment haurien de fer és analitzar les causes que l'han generat per trobar-hi una solució.
D'entre els principis bàsics de la resolució de conflictes, deixar d'assimilar la persona amb el conflicte n'és un de primordial. Aquest és un dels primers que s'ensenya i que de seguida s'aprèn i es posa en pràctica, obtenint magnífics resultats.Per dir-ho curt i ras, si es vol aprendre a resoldre conflictes de debò s'ha de deixar de cercar culpables i començar a copsar i analitzar les causes que l'han generat.
I perquè la gent no ho fa? Bàsicament perquè no li han ensenyat a fer-ho i, per tant, no han pogut experimentar els beneficis dels sistemes de gestió positiva de les desavinences i de la resolució de conflictes.
Després, perquè reaccionen al conflicte. Estan més preocupats a respondre als atacs, que en cercar una solució. No cal dir que d'entrada el fet de culpabilitzar determinats persones o grups com a suposats causants d'un determinat conflicte sembla estalviar molt de temps i esforços per la nostra part. Ja no ens hem de preocupar, que ho facin els que l'han generat. Però actuant així, caiem sense adonar-nos en una mena de sortilegi en el qual es farà molt difícil trobar una solució. En aquestes condicions, es crea un clima de fatalitat en el qual cadascuna de les nostres reaccions només aconseguiran intensificar violentament el conflicte i multiplicar-ne gradualment els efectes devastadors.
Culpabilitzant accelerem emocionalment l'escalada conflictual. Esglaó a esglaó es va incrementant la intensitat del conflicte. En breu segons, dies o setmanes, segons el cas, les persones que es culpabilitzen pel conflicte obliden quin n'ha estat el motiu, el factor que l'ha propiciat i la causa que l'ha generat, centrant, a partir d'aquell moment, tots els esforços en defensar-se, atacar i fer mal.
Si hi ha culpables, vol dir que també hi ha víctimes. És a dir, gent atacada, malmesa i desvalguda pels enemics. Sincerament, creia que la societat havia superat aquest estadi que no porta enlloc ni aporta res. Aquests dies hem pogut observar com el fenomen del 15M ha estructurat la seva indignació en les acusacions de culpabilitat cap als agents econòmics causants de la crisi i en el seu victimisme per la situació heretada. Però, al seu torn, bancs i caixes han fet el mateix quan afirmava que un dels seus problemes més importants és la morositat, en especial els seus deutes hipotecaris. Uns i altres poden fer més, han de fer més. En canvi, uns i altres demanen i ?exigeixen al govern solucions, fent-lo culpable per no aconseguir treure'ns de la crisi. Els primers, diuen que el govern està a favor del capital; els segons, que no fan prou per millorar l'economia, controlar la despesa i aconseguir recuperar la confiança dels inversors. I malgrat les diferències, uns i altres tenen moltes coses en comú: fan culpable els altres, fan responsables els qui governen i no aporten cap solució ni es comprometen en el desenvolupament efectiu de cap acció. Només repeteixen propostes i repertoris del passat.
En aquest context, a qui esperen convocar a les manifestacions els indignats? Amb qui pretenen fer negoci en el futur els bancs? Uns i altres hauran de fer coses si volen recuperar la confiança dels ciutadans, d'aquells que de debò fem front als costos de la crisi i dels corresponents conflictes.
Comentaris