Article publicat el 17 de desembre de 2010
Diari de Girona
Quina ha estat l'aportació més important de José Montilla a la política catalana? Com a candidat electoral, ha tingut algun efecte en el vot?
Mai s'ha donat un "Efecte Montilla", com l'efecte Obama, Mitterrand, Felipe González, Pujol entre d'altres, tal com es preguntava en Jordi Sánchez, exdirector de la Fundació Jaume Bofill i professor de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona, en un article d'opinió al diari El País a les portes de les eleccions al Parlament de Catalunya a l'octubre de l'any 2006. Aquella vegada Montilla es presentava per primer cop com a candidat del PSC, després que Pasqual Maragall hagués renunciat a fer-ho pressionat per l'executiva del seu partit i pel secretari general del PSOE, José Luís Rodríguez Zapatero.
En aquell article, Sánchez s'interrogava sobre si Montilla generaria el suficient efecte com a candidat en les eleccions, a causa del seu origen andalús, de la seva militància i projecció en el PSC a partir del PSOE, de la seva trajectòria política i governamental com alcalde de Cornellà del Llobregat, president de la Diputació de Barcelona i Ministre d'Indústria del primer govern Zapatero, que arrossegués el suport de milers i milers d'electors que no voten a les eleccions al Parlament de Catalunya i que només ho fan a les generals, permetent-li guanyar els comicis o com a mínim poder governar.
En les eleccions del 2006, Montilla va aconseguir 796.173 vots i 37 diputats al Parlament de Catalunya, concretament 235.281 vots i 5 diputats menys que el pitjor resultat de Pasqual Maragall com a candidat el 2003. Amb els 21 diputats d'ERC i els 12 d'ICV, Montilla reeditava el govern de coalició "tripartit" i s'investia president.
Avui es pot dir que els resultats del PSC a les eleccions del 2006 són encara producte de l'efecte Maragall, abans que l'"Efecte Montilla". Montilla no va modificar substancialment les orientacions polítiques i electorals de Maragall: 1) aproximació del PSC a posicions més catalanistes i federalistes; 2) èmfasi en els més de 30 anys de govern de CiU i de Pujol; i, 3) diàleg i manteniment del pacte polític amb les altres forces de l'esquerra.
I després de tot, si ho analitzem detingudament, ens adonem que el suposat "Efecte Montilla" s'ha donat, però en tres sentits molt diferents als previstos: 1) ha estat el candidat del PSC amb els pitjors resultats en unes eleccions al Parlament de Catalunya: 570.391 vots i 28 diputats; 2) ha estat el president socialista a la Generalitat de Catalunya que ha aconseguit, amb conflictes en el Govern, finalitzar la legislatura, Maragall va haver d'anticipar els comicis; i 3) ha mostrat la debilitat política del PSC, ja que aquest partit només pot governar Catalunya en coalició, condicionant el govern a l'aritmètica parlamentària i a l'assoliment d'acords i consensos polítics satisfactoris i durables amb els partits que el formen.
Diumenge passat, en el consell nacional del PSC, Montilla acusava als socis de govern d'una part del seu fracàs quan deia que ERC i ICV s'han preocupat més del 7%, 8% o 9% de quota dins del govern, abans que de governar el país.
Vist com han anat les coses i ara que el PSC cerca un futur candidat i líder del partit, jo els recomano que busquin una persona que, d'entre moltes qualitats, sàpiga gestionar conflictes, ja que si alguna cosa ha definit aquesta formula de govern de coalició ha estat, per damunt de tot, la incapacitat per abordar, reconduir i resoldre amb èxit els seus conflictes.
Diari de Girona
Quina ha estat l'aportació més important de José Montilla a la política catalana? Com a candidat electoral, ha tingut algun efecte en el vot?
Mai s'ha donat un "Efecte Montilla", com l'efecte Obama, Mitterrand, Felipe González, Pujol entre d'altres, tal com es preguntava en Jordi Sánchez, exdirector de la Fundació Jaume Bofill i professor de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona, en un article d'opinió al diari El País a les portes de les eleccions al Parlament de Catalunya a l'octubre de l'any 2006. Aquella vegada Montilla es presentava per primer cop com a candidat del PSC, després que Pasqual Maragall hagués renunciat a fer-ho pressionat per l'executiva del seu partit i pel secretari general del PSOE, José Luís Rodríguez Zapatero.En aquell article, Sánchez s'interrogava sobre si Montilla generaria el suficient efecte com a candidat en les eleccions, a causa del seu origen andalús, de la seva militància i projecció en el PSC a partir del PSOE, de la seva trajectòria política i governamental com alcalde de Cornellà del Llobregat, president de la Diputació de Barcelona i Ministre d'Indústria del primer govern Zapatero, que arrossegués el suport de milers i milers d'electors que no voten a les eleccions al Parlament de Catalunya i que només ho fan a les generals, permetent-li guanyar els comicis o com a mínim poder governar.
En les eleccions del 2006, Montilla va aconseguir 796.173 vots i 37 diputats al Parlament de Catalunya, concretament 235.281 vots i 5 diputats menys que el pitjor resultat de Pasqual Maragall com a candidat el 2003. Amb els 21 diputats d'ERC i els 12 d'ICV, Montilla reeditava el govern de coalició "tripartit" i s'investia president.
Avui es pot dir que els resultats del PSC a les eleccions del 2006 són encara producte de l'efecte Maragall, abans que l'"Efecte Montilla". Montilla no va modificar substancialment les orientacions polítiques i electorals de Maragall: 1) aproximació del PSC a posicions més catalanistes i federalistes; 2) èmfasi en els més de 30 anys de govern de CiU i de Pujol; i, 3) diàleg i manteniment del pacte polític amb les altres forces de l'esquerra.
I després de tot, si ho analitzem detingudament, ens adonem que el suposat "Efecte Montilla" s'ha donat, però en tres sentits molt diferents als previstos: 1) ha estat el candidat del PSC amb els pitjors resultats en unes eleccions al Parlament de Catalunya: 570.391 vots i 28 diputats; 2) ha estat el president socialista a la Generalitat de Catalunya que ha aconseguit, amb conflictes en el Govern, finalitzar la legislatura, Maragall va haver d'anticipar els comicis; i 3) ha mostrat la debilitat política del PSC, ja que aquest partit només pot governar Catalunya en coalició, condicionant el govern a l'aritmètica parlamentària i a l'assoliment d'acords i consensos polítics satisfactoris i durables amb els partits que el formen.
Diumenge passat, en el consell nacional del PSC, Montilla acusava als socis de govern d'una part del seu fracàs quan deia que ERC i ICV s'han preocupat més del 7%, 8% o 9% de quota dins del govern, abans que de governar el país.
Vist com han anat les coses i ara que el PSC cerca un futur candidat i líder del partit, jo els recomano que busquin una persona que, d'entre moltes qualitats, sàpiga gestionar conflictes, ja que si alguna cosa ha definit aquesta formula de govern de coalició ha estat, per damunt de tot, la incapacitat per abordar, reconduir i resoldre amb èxit els seus conflictes.
Comentaris