Nou article d'opinió del diari de Girona
XAVIER PASTOR
XAVIER PASTOR
El Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) ha ofert les darreres dades del baròmetre d'opinió sobre la intenció de vot dels catalans als partits polítics en el cas que avui es fessin eleccions al Parlament de Catalunya. Cap sorpresa, CiU puja 2 punts (25%), el PSC recupera una dècima (17,5%); i per contra, ERC (6,6%), ICV (5%), el PP(4,3%) i Ciutadans (1,1%) baixen.
Dos dies més tard, ICV, PP i Ciutadans demanaven que el Parlament investigués la relació entre el finançament de CDC i el "cas Millet" a partir d'unes informacions publicades a El Periódico de Catalunya. ERC s'hi ha sumat després. La proposta s'ha fet arribar al PSC, ja que sense els seus vots no es podia crear la comissió, i malgrat la divisió interna, ha donat el seu suport. Sembla que la dècima recuperada no ha fet el seu efecte. Ara m'entendran.
Dit això, ara els vull explicar uns fets reals d'un cas paradigmàtic i que explica com funcionen els humans quan no aconsegueixen els seus interessos o aquests es troben en perill. L'any passat l'escola on porto els meus fills va viure un conflicte singular. La cosa va anar de la següent manera: una treballadora de l'escola bressol no va veure renovat el contracte en finalitzar l'any escolar; la responsabilitat estava a mans de la coordinadora, una professora amb molta experiència, amb un principis clars de l'educació dels infants, amb una exigent política laboral i de productivitat, molt apreciada per mares i pares professional i personalment. Mesos després aquesta persona va ser denunciada per la treballadora acomiadada per presumptes maltractaments als nens i nenes. Els mitjans de comunicació es van presentar a la porta de l'escola. La notícia va ocupar uns minuts en un telenotícies i pàgines senceres en alguns diaris. La coordinadora va ser apartada de la seva feina i del seu lloc de treball quasi un any, fins que la sentència judicial la va exculpar i ha pogut tornat a l'escola.
Què els sembla aquest cas? Greu, oi? Jo em pregunto, encara, com és que la treballadora no va denunciar els maltractaments mentre treballava i va esperar a ser despatxada. Vostès li confiarien l'educació dels seus fills?
Retornant a l'enquesta del CEO i a la petició d'una comissió d'investigació sobre el "cas Millet", jo dic: si s'ha de crear, que es creï la comissió, però em pregunto, per què ara aquests partits decideixen impulsar-la? No ho podien haver fet abans si tenien sospites? Quina coincidència que la impulsin les forces a les quals les enquestes els proporcionen els pitjors resultats.
José Maria Maravall, ministre de Felipe González i catedràtic de Ciència Política, explica en el seu llibre Confrontación política, que la gent no té tant en compte a l'hora de votar l'obra de govern com la capacitat d'oferir solucions als problemes i la capacitat d'il·lusionar de partits i candidats. Estranya manera, la dels partits que surten malparats a les enquestes i a favor de la comissió, d'il·lusionar la gent i més quan ja sabem d'entrada quins seran els resultats d'aquesta comissió: molta competició i poca investigació.
Dos dies més tard, ICV, PP i Ciutadans demanaven que el Parlament investigués la relació entre el finançament de CDC i el "cas Millet" a partir d'unes informacions publicades a El Periódico de Catalunya. ERC s'hi ha sumat després. La proposta s'ha fet arribar al PSC, ja que sense els seus vots no es podia crear la comissió, i malgrat la divisió interna, ha donat el seu suport. Sembla que la dècima recuperada no ha fet el seu efecte. Ara m'entendran.
Dit això, ara els vull explicar uns fets reals d'un cas paradigmàtic i que explica com funcionen els humans quan no aconsegueixen els seus interessos o aquests es troben en perill. L'any passat l'escola on porto els meus fills va viure un conflicte singular. La cosa va anar de la següent manera: una treballadora de l'escola bressol no va veure renovat el contracte en finalitzar l'any escolar; la responsabilitat estava a mans de la coordinadora, una professora amb molta experiència, amb un principis clars de l'educació dels infants, amb una exigent política laboral i de productivitat, molt apreciada per mares i pares professional i personalment. Mesos després aquesta persona va ser denunciada per la treballadora acomiadada per presumptes maltractaments als nens i nenes. Els mitjans de comunicació es van presentar a la porta de l'escola. La notícia va ocupar uns minuts en un telenotícies i pàgines senceres en alguns diaris. La coordinadora va ser apartada de la seva feina i del seu lloc de treball quasi un any, fins que la sentència judicial la va exculpar i ha pogut tornat a l'escola.
Què els sembla aquest cas? Greu, oi? Jo em pregunto, encara, com és que la treballadora no va denunciar els maltractaments mentre treballava i va esperar a ser despatxada. Vostès li confiarien l'educació dels seus fills?
Retornant a l'enquesta del CEO i a la petició d'una comissió d'investigació sobre el "cas Millet", jo dic: si s'ha de crear, que es creï la comissió, però em pregunto, per què ara aquests partits decideixen impulsar-la? No ho podien haver fet abans si tenien sospites? Quina coincidència que la impulsin les forces a les quals les enquestes els proporcionen els pitjors resultats.
José Maria Maravall, ministre de Felipe González i catedràtic de Ciència Política, explica en el seu llibre Confrontación política, que la gent no té tant en compte a l'hora de votar l'obra de govern com la capacitat d'oferir solucions als problemes i la capacitat d'il·lusionar de partits i candidats. Estranya manera, la dels partits que surten malparats a les enquestes i a favor de la comissió, d'il·lusionar la gent i més quan ja sabem d'entrada quins seran els resultats d'aquesta comissió: molta competició i poca investigació.
Comentaris