«Aquests dies he fet un parell de descobriments molt interessants que vull compartir amb tots vostès»
Nou article d'opinió al Diari de Girona
XAVIER PASTOR
Aquests dies he fet un parell de descobriments molt interessants que vull compartir amb tots vostès. Llegia el llibre que van elaborar en Joan Font i la Carolina Galais sobre els projectes i experiències de democràcia participativa que s'han donat aquests darrers anys a Catalunya a 78 ens locals i publicat per la Direcció general de Participació Ciutadana de la Generalitat de Catalunya.
En el llibre he descobert dos fenòmens que, al meu entendre, posen en entredit alguns mites sobre la participació ciutadana i generen dubtes sobre la finalitat declarada i l'ús real que se'n fa sovint d'aquests projectes per part dels governs en l'àmbit local. A la vegada que mostren que els estudis són necessaris.
Primer, resulta que entre els diferents partits polítics catalans, el que més processos de participació ha posat en marxa quan guanya les eleccions i aconsegueix governar en solitari en un ens local és CiU, concretament 12 casos. Després tenim el PSC amb 8 experiències, a continuació ERC amb 3 i finalment ICV amb 2. Aquest fet és sorprenent, ja que durant molt de temps s'havia dit que aquests processos eren patrimoni d'uns determinats partits polítics. El fet que CiU i PSC tinguin més possibilitats de governar en solitari o en coalició, ja que presenten més candidatures i obtenen més victòries en les eleccions, no treu força a aquest descobriment, que no s'analitza en el llibre.
Segon descobriment, resulta que es fan més processos de participació ciutadana quan es donen governs de coalició que quan governa un partit sol. Mentre el nombre de processos desenvolupats en governs d'un únic partit han estat 25, quan hi ha un govern de coalició es duen a terme 63 projectes. Quasi tres vegades més, dels quals 54 són de governs d'esquerres. No els resulta paradoxal? Quin és el motiu d'aquesta diferencia?
D'entrada, se m'acut una raó: la participació ciutadana serveix als polítics per poder comunicar-se amb el ciutadà, per escoltar i ser escoltat, permetent als partits de govern saber què i com s'ha de fer, i en una coalició explicar qui, què i com ho farà. Això vol dir que els governs d'un únic partit no saben què han de fer quan governen? Sí que ho saben, però sovint no utilitzen aquest canal de comunicació primordialment o tenen altres mecanismes de proximitat per legitimar les polítiques i diferenciar-se dels seus competidors.
Tanmateix, ens ha de preocupar aquest fet, ja que només es consulta i s'implica la ciutadania quan els partits que governen junts tenen la necessitat de diferenciar-se els uns dels altres i com a plus o font de legitimitat ciutadana en la negociació de les polítiques a desenvolupar. És a dir, hi ha una inclinació a fer participar la ciutadania quan el poder no es concentra en unes soles mans, i no tant per voluntat pròpia o per la finalitat de la participació per si mateixa com per la necessitat dels partits de legitimitar-se simbòlica (defensors de la participació com el procés en el que se sustenta la democràcia) i políticament (diferenciar-se de la competència política) enfront dels altres en el govern i en l'oposició.
Nou article d'opinió al Diari de Girona
XAVIER PASTOR
Aquests dies he fet un parell de descobriments molt interessants que vull compartir amb tots vostès. Llegia el llibre que van elaborar en Joan Font i la Carolina Galais sobre els projectes i experiències de democràcia participativa que s'han donat aquests darrers anys a Catalunya a 78 ens locals i publicat per la Direcció general de Participació Ciutadana de la Generalitat de Catalunya.
En el llibre he descobert dos fenòmens que, al meu entendre, posen en entredit alguns mites sobre la participació ciutadana i generen dubtes sobre la finalitat declarada i l'ús real que se'n fa sovint d'aquests projectes per part dels governs en l'àmbit local. A la vegada que mostren que els estudis són necessaris.
Primer, resulta que entre els diferents partits polítics catalans, el que més processos de participació ha posat en marxa quan guanya les eleccions i aconsegueix governar en solitari en un ens local és CiU, concretament 12 casos. Després tenim el PSC amb 8 experiències, a continuació ERC amb 3 i finalment ICV amb 2. Aquest fet és sorprenent, ja que durant molt de temps s'havia dit que aquests processos eren patrimoni d'uns determinats partits polítics. El fet que CiU i PSC tinguin més possibilitats de governar en solitari o en coalició, ja que presenten més candidatures i obtenen més victòries en les eleccions, no treu força a aquest descobriment, que no s'analitza en el llibre.
Segon descobriment, resulta que es fan més processos de participació ciutadana quan es donen governs de coalició que quan governa un partit sol. Mentre el nombre de processos desenvolupats en governs d'un únic partit han estat 25, quan hi ha un govern de coalició es duen a terme 63 projectes. Quasi tres vegades més, dels quals 54 són de governs d'esquerres. No els resulta paradoxal? Quin és el motiu d'aquesta diferencia?
D'entrada, se m'acut una raó: la participació ciutadana serveix als polítics per poder comunicar-se amb el ciutadà, per escoltar i ser escoltat, permetent als partits de govern saber què i com s'ha de fer, i en una coalició explicar qui, què i com ho farà. Això vol dir que els governs d'un únic partit no saben què han de fer quan governen? Sí que ho saben, però sovint no utilitzen aquest canal de comunicació primordialment o tenen altres mecanismes de proximitat per legitimar les polítiques i diferenciar-se dels seus competidors.
Tanmateix, ens ha de preocupar aquest fet, ja que només es consulta i s'implica la ciutadania quan els partits que governen junts tenen la necessitat de diferenciar-se els uns dels altres i com a plus o font de legitimitat ciutadana en la negociació de les polítiques a desenvolupar. És a dir, hi ha una inclinació a fer participar la ciutadania quan el poder no es concentra en unes soles mans, i no tant per voluntat pròpia o per la finalitat de la participació per si mateixa com per la necessitat dels partits de legitimitar-se simbòlica (defensors de la participació com el procés en el que se sustenta la democràcia) i políticament (diferenciar-se de la competència política) enfront dels altres en el govern i en l'oposició.
Comentaris