Conflicte públic, amenaça o oportunitat?


 

Article publicat al Diari de Girona l'1 de novembre de 2013


Aplicables als conflictes públics actuals, les següents reflexions són producte de la taula rodona amb el mateix títol en què vam participar el passat 25 de setembre a la Fundació Universitat de Girona amb motiu de la presentació de la 9a edició del Postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la UdG.

El conflicte, present en tots els temps com a confrontació i lluita d'actituds, interessos i percepcions entre dues o més persones i/o grups, ha esdevingut un fenomen que ens permet entendre i explicar el funcionament de la societat. El conflicte s'assoleix per mitjà d'una escalada de manifestacions de disgust, desaprovació, tensió fins a greus i violents atacs personals. En tot el procés, les emocions són molt importants.

En el passat, en aquesta situació, lluitaríem i en els pitjors dels casos, fugiríem cedint. Tindríem un guanyador i un perdedor, però no una solució. Avui sabem el que funciona: dotar-se d'una actitud positiva, centrar-se en el motiu de la discussió, analitzar les causes, generar un nou escenari d'acostament i de diàleg, negociar una solució satisfactòria per ambdues parts. Si amb un conflicte personal això no és fàcil, amb un de públic encara ho és menys. Creix la dimensió, el nombre d'actors i l'espai és visible per tots. Afecta la ciutadania, que té la capacitat d'implicar-se i participar; els governs, com a responsables de l'estabilitat i seguretat social i, per tant, de donar-li resposta; als mitjans d'informació que fan que sigui públic, publicitant i informant la seva existència.

Precisament avui la informació es basa en fets i en paraules, però el discurs pren més rellevància que les actuacions. Les paraules dels polítics es converteixen en elements del conflicte públic. Per això molts dels representants polítics utilitzen l'amenaça inherent al conflicte per convertir-lo en oportunitat.

Però en la política intervenen altres actors com associacions de veïns, tècnics, empreses o fins i tot els mateixos periodistes que faciliten que el conflicte estigui més a prop d'una solució de consens com més públic sigui el seu debat.

Davant d'un conflicte públic, la política hauria d'esdevenir la principal força estabilitzadora capaç de gestionar-lo i també de convertir-lo en una oportunitat per reforçar la cohesió social. És evident que la manera de fer política ara és incapaç de resoldre els problemes i els conflictes d'unes societats cada vegada més complexes, perquè les seves formes encara es troben ancorades en el passat.

L'única manera de gestionar amb alguna probabilitat d'èxit els conflictes públics passa per complementar la democràcia representativa amb la deliberativa. La incorporació de criteris ciutadans en la definició de les polítiques públiques per generar la intel·ligència col·lectiva necessària per arribar a acords i posicions de síntesi. Recordant, però, que la política està obligada a decebre, ja que la seva feina no és satisfer les nostres preferències personals, sinó prendre decisions col·lectives.

En aquest sentit, es fa més imprescindible efectuar una diagnosi del conflicte, quines són les parts implicades; i sobretot, què l'ha originat. Una bona anàlisi ens permetrà trobar la millor solució, o al menys, ens servirà per saber què grinyola, abordar-ho i intentar evitar els seus efectes negatius en el futur. En aquests casos, la pregunta elemental és: "per què?" Sabent el que ha passat, podrem entendre-ho, esbrinant les causes i trobant la clau. Aquesta és la pregunta que s'han de formular totes les parts, per responsabilitat, per intel·ligència col·lectiva i per resoldre el conflicte. Els mitjans de comunicació i els professionals de la informació tenen l'oportunitat de fer les preguntes oportunes col·laborant en la resolució del conflicte.

En el terreny pràctic, cal comptar amb les eines i habilitats necessàries per gestionar positivament el conflicte, facilitant que sigui percebut com a negatiu i aportant certeses de com abordar-lo perquè esdevingui una oportunitat. El conflicte ben gestionat genera un conjunt de canvis que ens poden permetre avançar com a societat, deixant de banda plantejaments simplistes que únicament fan que guanyin uns, a costa d'altres.

En definitiva, la capacitació de les persones per entendre i atendre els conflictes positivament pot donar lloc a un nou paradigma on la política de la qual parlàvem, desprestigiada i inoperant en molts sentits, pot esdevenir l'eina ciutadana per convertir els conflictes en oportunitats que reforcin la cohesió social.

I és que en el conflicte públic amenaça i oportunitat són elements que es complementen. Amb el conflicte s'incorpora l'amenaça com un element intrínsec que ens ha de servir per veure-hi una oportunitat. En política trobem multituds de conflictes diferents, tot i que a mesura que transcorren les posicions s'endureixen. Alguns es donen en espais de confrontació esperats (l'hemicicle d'un parlament, la sala de plens...) i d'altres en entorns inesperats i, potser, inapropiats (mitjans de comunicació o òrgans interns de partit). Els ciutadans donen per bona la confrontació quan afavoreix la millora de la societat o garanteix l'exercici dels seus drets i deures; i com a dolenta, quan només beneficia uns i perjudica els altres.

Al cap i a la fi, el conflicte no és negatiu ni positiu, el que el fa ser d'una manera o d'una altra i ens permet assolir solucions satisfactòries és el seu tractament, la seva gestió i resolució.

Comentaris