Article publicat el 28 de novembre al Diari de Girona
El dia després sembla més complicat que el
dia abans de les eleccions. Aquests comicis electorals han estat marcats
sobretot pel conflicte entre Catalunya i Espanya expressat en les posicions
dels partits a favor o en contra d’una consulta popular sobre un Estat propi i/o
la independència en la propera legislatura.
Menor pes ha tingut la crisi en la campanya
electoral, contextualitzada, d’un banda, en el manteniment de polítiques
d’austeritat, i de l’altra, en l’aturada de les retallades i per promoure una
economia més sostenible i més social. En aquest terreny, els partits
d’esquerres han pretès arrossegar, en el cas d’Iniciativa, i de mantenir, en el
cas del PSC, vots, malgrat ningú sap de debò com sortir-se’n de l’actual crisi.
CiU ha guanyat per desena vegada consecutiva les eleccions al Parlament en
nombre de diputats, i per novè cop en nombre de vots, però la influència del
factor econòmic els ha passat factura com a partit de govern. Al 2010, Mas va
centrar la seva campanya en aquests conflictes, quan parlava de l’elevat atur
juvenil.
La figura de Mas ha jugat a favor de la
victòria. El candidat millor valorat i el més conegut. Com a president del
país, el seu comportament ha estat decisiu després de la manifestació multitudinària
de l’11 de setembre, en la roda de premsa a Madrid quan va explicar públicament
el fiasco de les negociacions del pacte fiscal i en el Parlament de Catalunya
manifestant la necessitat d’una consulta popular sobre l’Estat Propi. Mas va
convocar eleccions anticipades, deixant fora de joc al principal partit de
l’oposició, però els avançaments penalitzen. La campanya messiànica sembla que
li ha anat a la contra. La radicalització del discurs pot haver produït un
transvasament de vots a ERC.
ERC, com a partit independentista, s’ha
recuperat al mateix ritme que les pretensions sobiranistes guanyaven adeptes
entre la societat catalana, ara per motius econòmics. Han aprofitat la feina
feta per sectors nacionalistes no partidistes i els canvis estratègics de CiU
amb la negativa espanyola al pacte fiscal. Si bé Junqueras era un dels
candidats menys valorats, en els debats ha tret molt bones valoracions.
Al PPC el conflicte entre Catalunya i
Espanya també els fa guanyar vots. Quants cops s’ha dit que aquest partit és- a
causa de les declaracions dels seus responsables- una fàbrica
d’independentistes. En aquest escenari i enfront de la debilitat del PSC-PSOE,
el PP ha mantingut i ha sabut captar el vot dels catalans que se senten més
espanyols que catalans o només espanyols tant de les classes benestants com
també de les de menys poder adquisitiu poc integrades i ideologitzades.
L’efecte candidat ha estat negatiu per a
Pere Navarro, el menys conegut de tots excepte Alfons López Tena i, per tant,
molt lluny de Mas. El PSC ha arribat a les eleccions amb conflictes oberts, un
d’intern amb militants històrics catalanistes; i un d’extern, amb el PSOE
respecte sobre el dret a decidir. Com en d’altres ocasions, per exemple amb el
Tripartit, arribar a les eleccions amb conflictes, fa perdre vots.
Herrera només ha hagut de seure’s i esperar
de beneficiar-se del vot dels exelectors al socialisme català. Ha estat el
partit que ha centrat les propostes en la crisi i en contra de les retallades,
tractant de polaritzar la campanya en l’eix esquerra-dreta.
De l’increment de la participació, se’n ha
beneficiat Ciutadans que recull el vot de la queixa i de la desconfiança amb
els partits clàssics i els polítics de sempre, fins i tot en el sistema; i la
CUP que agrupa el vot molt jove, independentista i social.
Amb aquests resultats i pel nostre futur,
queda clar que aquestes han estat, com afirmava Mariano Rajoy, unes eleccions
més importants que les generals espanyoles. Tot i la majoria independentista al
Parlament, sembla que la cosa està més complicada que abans. Caldrà estar
atents a les negociacions.
Comentaris