De tant en tant
quan parlem d’alguns polítics ens costa recordar el cognom. En recordem la
cara, però el cognom es resisteix i el nom ja és una causa impossible. Un oblit
provocat per la manca d’associació d’una paraula, en aquest cas un nom, amb una idea, emoció o projecte que nosaltres
i la majoria de ciutadans i ciutadanes no varem considerar important i en
conseqüència no varem retenir. La persona que volem recordar no va transcendir
públicament, ni per bé ni per mal. Allà es va quedar, passant sense pena ni
glòria per la política del país i per les seves institucions. Em penso que
aquest és i serà el present i futur del senyor Navarro.
I en aquest cas per
què pot passar tot això? Bàsicament per tres o quatre motius:
1) Perquè des de
que ha arribat al capdavant del Partits dels Socialistes de Catalunya (PSC),
sembla que tots manin més que ell; militants significatius i històrics del
govern del segon “Tripartit” que es resisteixen a deixar el seu lloc a altres,
i ex-càrrecs d’aquest partit que
s’oposen a la proposta anomenada federalista i estan d’acord en caminar
gradualment per un reconeixement internacional de Catalunya com Estat Propi i
consultar als catalans i catalanes sobre el futur polític del país.
2) Perquè el
president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, li ha convocat unes
eleccions quan fa molt poc que en Navarro està al capdavant de la secretaria
general del PSC i encara menys del grup parlamentari. Això fa que avui aquest
sigui el candidat menys conegut pels electors a les enquestes per davant
d’Alfons López Tena de Solidaritat per la Independència (SI) i després d’Oriol
Junqueras d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Albert Rivera de
Ciutadans/Ciudadanos (Cs). Al meu entendre, malgrat se’n parla poc, aquest
darrer fet, després de les declaracions de Mariano Rajoy en les quals afirma
que aquestes eleccions catalanes són més importants que les generals, serà un
dels factors que marcarà el resultats electorals juntament amb la proposta de federalisme
poc creïble per usada electoralment, contínuament bloquejada -pel PSOE, pel PP
i pels diputats del PSC al Congrés del Diputats- i cremada des de Madrid.
3) Per últim,
perquè de tots els candidats del PSC a les eleccions al Parlament de Catalunya,
serà el que traurà els pitjors resultats en la seva història després de la
recuperació de la democràcia. Quan tothom creia que amb José Montilla s’havia
picat fons, amb Navarro s’albira un desastre monumental, ja que es parla que els
socialistes catalans poden passar de segona força política en nombre de
diputats al Parlament de Catalunya a la quarta darrera del Partit Popular i
d’ERC i amb Iniciativa per Catalunya, el gran adversari per l’esquerra a nivell
local, amb l’alè al coll. Si això passa, moltes persones faran un gran esforç
per deixar de recordar públicament aquest fet.
4) El Sr. Navarro
s’esforça en explicar que això del federalisme és possible quan durant més de 8
anys de mandat dels seus amics federats del PSOE en el govern i dels seus
companys socialistes catalans a les Corts Generals ho han negat una i altra
vegada – només cal recordar les rebaixes del darrer Estatut de Catalunya - fins
el punt que aquest tema va esdevenir un punt en comú entre socialistes i
populars a la passada legislatura.
Potser m’equivoqui.
Si finalment és així, voldrà dir que el recordarem, ja que el seu cognom haurà
quedat associat al fracàs, i lluny de plegar s’haurà aferrat a la seva
acta de diputat.
Comentaris