diumenge, 5 de juny de 2011

Entendre la confrontació

Article publicat a El Periódico de Catalunya el 28 de maig de 2011

Cada dia que passa ens sorprèn una mica més el fenomen dels acampats del 15-M. Al principi, va atraure la nostra atenció la seva diversa composició; durant aquesta setmana, la seva dispersa organització i, a partir d'ahir, la seva veloç capacitat de mobilit-zació i de pertorbar les forces de seguretat si és necessari.

Divendres a la matinada, Mossos d'Esquadra i Guàrdia Urbana van acordonar i assetjar els acampats per netejar la plaça de Catalunya. Paral·lelament, els acampats, a través de Twitter, informaven que la policia els estava desallotjant, quan no era així, i demanen ajuda a la gent per evitar-ho. En qüestió de minuts, els policies van anar quedant envoltats, inquietant-se.

El doble setge -per una banda, el dels policies envers els manifestants; per l'altra, el dels ciutadans cridats a través de la xarxa sobre els agents- va donar lloc a una situació d'elevadíssima tensió i càrregues policials.

Doncs per molta informació policial que s'hagi donat, els acampats veuen en les forces de seguretat els seus enemics, els encarregats de posar fi a la seva reivindicació. El setge de l'operatiu policial va crear en el centenar de persones de la plaça una percepció de perill que al seu torn va provocar un crit d'ajuda, però també de lluita, a la xarxa, que ràpidament va ser correspost.

Per molt pacífic que sigui el comportament dels acampats i els manifestants, el nombre creixent de persones reunides davant dels policies a tota la plaça, va generar en els agents moltíssima inquietud i una sensació de perill imminent, i allò va propiciar, un cop aconseguit el seu objectiu, la manifestació violenta del conflicte.

Però també cal tenir clar que davant de l'objectiu proposat, netejar la plaça amb la retirada dels objectes dels acampats -carpes, matalassos, pals, bombones de butà, totxos, etcètera-, no es podia pensar en un operatiu més tímid.

I és que si alguna cosa es concreta amb aquesta situació, és que, tard o d'hora, si no hi ha una negociació amb les institucions públiques respecte a les propostes formulades pels acampats, s'acabarà generant un conflicte de grans dimensions.

Entender la confrontación

Artículo publico en El Periódico de Catalunya el 28 de mayo de 2011

Cada día que pasa nos sorprende un poco más el fenómeno de los acampados del 15-M. Al principio, atrajo nuestra atención su diversa composición; durante esta semana, su dispersa organización y, a partir de ayer, su veloz capacidad de movilización y de poner en jaque a las fuerzas de seguridad si es necesario.

En la madrugada del viernes, Mossos d'Esquadra y Guardia Urbana acordonaron y asediaron a los acampados para limpiar la plaza de Catalunya. Paralelamente, los acampados, a través de Twitter, informaban de que la policía los estaba desalojando, cuando no era así, y pidiendo a la gente su ayuda para evitarlo. En minutos, los policías fueron quedando rodeados, inquietándose.

El doble asedio -por un lado, el de los policías hacia los manifestantes; por el otro, el de los ciudadanos llamados a través de la red sobre los agentes- dio lugar a una situación de elevadísima tensión y cargas policiales.

Pues por mucha información policial que se haya dado, los acampados ven en las fuerzas de seguridad a sus enemigos, los encargados de poner fin a su reivindicación. Así, el asedio del operativo policial creó en el centenar de personas en la plaza una percepción de peligro que a su vez provocó un grito de ayuda, pero también de lucha, en la red, que rápidamente fue correspondido.

Por muy pacífico que sea el comportamiento de los acampados y los manifestantes, el número creciente de personas reunidas frente a los policías en toda la plaza, generó en los agentes muchísima inquietud y una sensación de peligro inminente, propiciándose, una vez conseguido su objetivo, la manifestación violenta del conflicto.

Aunque también hay que tener claro que frente al objetivo propuesto, limpiar la plaza con la retirada de los objetos de los acampados -carpas, colchones, palos, bombonas de butano, ladrillos, etcétera-, no podía darse un operativo más tímido.

Y es que si algo se concreta con esta situación, es que, tarde o temprano, si no se da una negociación con las instituciones públicas respecto a las propuestas formuladas por los acampados, se acabará generando un conflicto de grandes dimensiones.

Majoria i governs de coalició

«La formula del 'tripartit' estava inspirada i testada en els governs municipals»

Article publicat al Diari de Girona el 24 de maig de 2011

Les eleccions del 22 de maig han donat noves majories i nous governs, dels quals molts seran de coalició. Els pactes de govern exigiran negociació, però sobretot, un cop assolit els acords, evitar caure en els errors i en els conflictes en la gestió de passades experiències que redueixen la confiança en la política i els polítics.

En molts casos, els canvis es produiran en municipis on fins ara s'ha donat la formula del "Tripartit", i que ara, per simple mimetisme amb l'experiència del govern de la Generalitat, pel descens de vots del PSC i pels pobres resultats d'ERC, està en contínua devaluació.

La formula del "Tripartit" estava inspirada, provada i testada en la constitució i funcionament de governs municipals per facilitar l'accés al poder dels 3 principals partits polítics d'esquerra del país en ciutats i capitals de comarca, i fer fora a CiU dels governs i debilitar-lo. Una formula que està veient la seva fi després de dècades de vigència.

En la majoria dels casos, els tripartits seran substituïts els propers dies per governs amb majoria absoluta de CiU: Figueres, Olot, Ripoll o Puigcerdà, però també per nous governs de coalició on la federació nacionalista ha estat el partit més votats: Girona, Barcelona, Torroella de Montgrí, Castelló d'Empúries, entre d'altres. I és que les formules de govern de coalició a nivell municipal han estat una realitat viscuda abans que objecte de reflexió.

La manca de tradició de governs de coalició estatals i nacionals no ha motivat ni afavorit la necessitat per part dels experts, dels politòlegs, d'elaborar estudis sobre aquestes qüestions i d'oferir coneixement aplicat sobre la matèria. Arreu del món, l'interès dels estudiosos s'ha centrat en poder fer pronòstics sobre la tipologia de coalicions resultants d'unes eleccions, qui i perquè en formarà part, abans d'explicar com funcionen i com es poden gestionar amb èxit els governs de coalició.

Aquí, les vegades que aquests governs han estat estudiat, la municipalitat del fenomen ha situat l'observació en els factors personals dels representants polítics i en el seu comportament com a claus de l'èxit o el fracàs, abans que en les estratègies de negociació per a l'assoliment d'acords en base els interessos programàtics (les solucions) o en les causes de les disputes i els conflictes provocats i manifestats públicament en els mitjans de comunicació.

Com a resultat d'aquestes circumstàncies, avui no ens ha d'interessar únicament qui formarà govern, sinó què i com ho faran . És a dir, hem d'aconseguir que aquells partits que pactin es dotin dels processos i instruments adients i necessaris per gestionar amb èxit els seus interessos, les seves desavinences i els seus conflictes, tant a nivell extern, en la comunicació pública, com a nivell intern, respecte la coordinació i gestió entre regidories i àrees de govern, i afavorint en tot moment la governabilitat.

El millor negoci

"Una relació comercial passa per tot el que pensem i fem abans, durant i després de la negociació, assolint l'acord i fent-lo durable."

Article publicat al Diari de Girona el 23 de maig de 2011

Aquests dies de maig passo unes hores a Nexes, el Viver d'Empreses i Centre de Negocis de Forallac. El motiu: un curs de mediació i negociació comercial amb l'objectiu d'ajudar emprenedors i professionals de diversos sectors a millorar la seves aptituds, però sobretot l'actitud, a l'hora de trobar acords i generar consensos en les seves relacions comercials i a les empreses; però també per aprendre a prevenir i gestionar els conflictes que sorgeixen sovint en la seva activitat.

I és que els conflictes en general i concretament en les relacions comercials i en les empreses ocasionen moltes pèrdues. Daniel Shapiro, fundador i director del Programa de Negociació de Harvard Internacional, explica amb estudis recents que en els darrers 20 anys en les societats occidentals els conflictes han comportat un cost de 12 trilions de dòlars. Un cost associat a l'aparició d'aquest fenomen, però sobretot en la seva resolució. Precisament, Shapiro proposa treballar en la prevenció dels conflictes i especialment de les seves conseqüències negatives, evitant haver de donar-los resposta de forma reactiva i solucionant-los a partir de l'anàlisi de les seves causes.

Precisament l'aprenentatge en la prevenció i la resolució dels conflictes i l'aplicació de procediments òptims de gestió permet recuperar pèrdues i mantenir clients i guanyar negocis. Kerry Patterson, Joseph Grenny, Ron McMillan i Al Switzler al llibre Confrontacions crucials esmenten resultats d'estudis dels Estats Units que revelen que per a cada 1% en l'ús de les habilitats de la negociació i la resolució de conflictes per part dels professionals, augmenta la productivitat de l'organització o de l'activitat en un 1 milió cinc-cents mil dòlars. En els darrers anys, empreses nord-americanes han aconseguit que els seus treballadors millorin les habilitats esmentades en un 13%.

Tenint en compte aquests aspectes, especialment en referència als costos, queda clar, al meu entendre, que per assolir el millor negoci s'han de desenvolupar a la pràctica 3 idees o principis bàsics de la gestió i resolució de conflictes, com són:

Primer, el millor negoci com la millor solució a un conflicte es donarà si les persones implicades tenen la capacitat efectiva de comunicar els seus interessos i les seves necessitats i de controlar-decidir el contingut i la manera d'arribar a un acord comercial. Malgrat sovint això és més implí?cit que explícit, és important que les persones siguin conscients que s'està produint. Aquest procés es dóna amb el client, el proveïdor o un altre agent comercial, però també internament amb els responsables de l'àrea o els directius de l'empresa.

Segon, el millor negoci com la millor gestió d'un conflicte és el resultat d'un procés, d'una interacció, d'una relació entre dues persones o grups. Tan important és arribar a assolir l'acord comercial, com viure'l intensament i en cadascuna de les seves etapes. El millor premi per a un professional i per a la seva organització és l'aprenentatge i el coneixement que genera la negociació, l'anàlisi prèvia i l'avaluació posterior.

Per últim, el millor negoci com la millor forma de prevenir les pèrdues dels conflictes és generalment, però encara més en temps de crisi, mantenir i cuidar la relació comercial i també personal. Vetllar pel contracte comercial i pel psicològic. Això passa per guanyar-se a l'altre i guanyar amb l'altre. Els objectius: sortir plegats satisfets de la negociació, saber mantenir els beneficis mutus i de les respectives empreses i organitzacions, tractar d'adaptar-nos al context i treballar per fer aparèixer noves oportunitats.

Una relació comercial passa per tot el que pensem i fem abans, durant i després de la negociació, assolint l'acord i fent-lo durable.

Per què?

«La causa i la solució dels nostres problemes i als nostres conflictes som nosaltres mateixos»

Publicat al Diari de Girona el 9 de maig de 2011

José Mourinho es pregunta "per què"? Per què els àrbitres expulsen un jugador dels seus equips quan juguen contra el Futbol Club Barcelona. Però, no serà que Mourinho confon la causa amb l'efecte, el problema amb la solució?

La seqüència dels fets és generalment la mateixa: els jugadors del F.C. Barcelona es passen la pilota, els dels Real Madrid defensen, s'ho miren, esperen un error en la passada, però els del Barça no fallen. Aleshores un jugador de l'equip blanc pressiona, no se'n surt; un altre jugador del Madrid ho prova, res; al final, un tercer s'acosta a un blaugrana i li dóna una puntada de peu en la jugada. Si és el primer cop, l'àrbitre xiula falta i l'adverteix, si no és així, li treu targeta groga. Si el cop de peu ha estat molt i molt fort o el jugador blanc ha volgut fer mal o ha agredit al contrari, aleshores li treu vermella i a la dutxa. Davant d'aquests fets, Mourinho diu: la causa és l'àrbitre, no la falta del meu jugador, no el cop o l'agressió, sinó en concret l'expulsió.

A les grades del camp de futbol del Madrid, el Santiago Bernabéu, en el partit d'anada de la semifinals de la Champions, el periodista de TV3 s'acosta als aficionats blancs per conèixer la seva opinió i copsar el seu estat d'ànim a pocs minuts de finalitzar el partit i de la roda de premsa de Mourinho. El primer dels entrevistats diu: "Hombre, la expulsió de Pepe, de acuerdo porque se le va la pinza (es torna boig), pero la de Mou...." O un altre afirma: "Un robo, pero con este equipo y jugando así es imposible remontar". I és que la realitat és una, tot i que després entren en joc els nostres interessos i emocions.

Mourinho es pregunta per què els àrbitres europeus li fan la guitza expulsant un jugador dels seus equips, desequilibrant les forces i beneficiant als blaugrana. Afirma que Guardiola té aquest poder i que al Barça no li fan falta aquestes ajudes per guanyar, que no està bé, que li fa fàstic, que és injust. Ho denuncia i ja està. Cap crítica al seu joc, cap problema del plantejament tàctic, cap comentari sobre l'agressivitat i violència d'alguns dels seus jugadors sobre el camp.

Però la realitat es resisteix. Cristiano Ronaldo, davanter del Madrid, afirma després del partit que no li agrada com el fan jugar, que no li agrada la posició que ocupa en el camp quan juga contra el Barça i haver de defensar en lloc d'atacar, però que fa el que li demanen. Tot dit. Els aficionats, el jugadors, els àrbitres no poden estar equivocats, o potser sí.

Mentrestant, a la roda de premsa, Mourinho recita els noms dels àrbitres europeus que fins avui li han expulsat jugadors en els partits contra el Barça. Un darerre l'altre, repetint, posant l'èmfasi en la coincidència, sembrant la desconfiança cap als àrbitres i la institució que gestiona la competició europea.

Setmanes abans, Di Stéfano, una llegenda futbolística i una referència esportiva per al Real Madrid i pels aficionats del club blanc, reclamava un canvi de joc de l'equip criticant obertament la filosofia i els plantejaments tàctics defensius de Mourinho. La premsa esportiva de Madrid en determinades ocasions ha comentat les deficiències del joc d'atac de l'equip blanc per la manca d'idees. Com a resposta, l'entrenador ha denunciat a aquests mitjans per no voler que el Madrid guanyi.

Vols dir que a la fi la causa dels problemes dels equips de Mourinho no és l'agressivitat utilitzada per neutralitzar el joc de toc de pilota, de passades contínues, de control i atac del Barça? No serà que el plantejament de Mourinho passa per fer moltes faltes i molt contundents, recuperar la pilota i agafar l'equip contrari al contracop? No serà que com a efecte d'aquestes causes, l'àrbitre es veu obligat a frenar, amb paraules d'advertència primer i amb targetes i expulsions després, el joc excessivament dur i les faltes repetitives dels seus jugadors?

La causa i la solució dels nostres problemes i als nostres conflictes som nosaltres mateixos i està, per tant, inicialment a les nostres mans.