dimarts, 25 de gener de 2011

Un pla de gestió de conflictes per a Salt

XAVIER PASTOR
Publicat al Diari de Girona el 25 de gener de 2011

Salt ha d'elaborar un Pla de gestió de conflictes amb un ventall de mesures que es duguin a la pràctica.

Tinc una carpeta grisa en la qual guardo l'anàlisi i les propostes que a l'any 2005 vaig fer del conflicte originat pels disturbis ocasionats per joves als barris perifèrics de les grans ciutats franceses i que es van iniciar a Clichy-sous-bois, la Banlieue de París. La Banlieue és el mot utilitzat per referir-se als barris perifèrics de les ciutats -suburbis- habitats majoritàriament per francesos africans i immigrants pobres.

L'expressió d'aquest conflicte se situa en la mort per electrocució d'un jove francès de família immigrant a Clichy-sous-bois, després de ser perseguit per la policia fins a un transformador d'electricitat. Com a reacció, es va iniciar una espiral de violència i de destrucció al barri que s'estendria a ciutats de França amb milers cotxes cremats diàriament, però també biblioteques, escoles i qualsevol equipament que tingui relació amb l'Estat. Es dóna un crit de queixa, de malestar, de rebel·lió dels joves contra l'Estat i que es canalitza per mitjà de la destrucció.

En aquell moment, el ministre d'Interior i avui actual president de la República, Nicolas Sarkozy fa front al pitjor brot de destrucció i violència als carrers de França, situant nombrosos contingents de policies al carrer. Es va dir que un cop aconseguit aquest objectiu es durien a terme un seguit de polítiques per millorar i reformar aquests barris i donar oportunitats d'ascens social i professional als seus joves. La batalla de la Banlieue va permetre a Sarkozy esdevenir el líder del seu partit i guanyar les eleccions el 2007.

Durant 5 anys aquest cas ha servit perquè els estudiants del Postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la Universitat de Girona puguin analitzar i proposar processos de gestió i resolució per a aquest tipus de conflictes. I això ha estat així, perquè aquest conflicte s'ha anat reproduint amb petites escales de violència a ciutats de França. Precisament, el 2010 en un article amb el títol "Ce n'est pas possible" denunciava que després de 5 anys de proclames polítiques de Sarkozy al problema de la Banlieue, encara avui es cremen cotxes i, de tant a tant, es produeixen aldarulls i batalles de joves amb la policia, la més recent a Grénoble.

El març del 2010 en aquest mateix diari, comentava que, davant de conflictes concrets, la política local catalana reclamava recursos i solucions a través dels mitjans de comunicació. Mostrava el cas de l'alcalde de Lloret de Mar que denunciava l'abandonament de la Generalitat de Catalunya pels efectes de la nevada 2010 i també les paraules de l'alcaldessa de Salt denunciant la manca de seguretat en el seu municipi arran de les queixes de veïns pels delictes comesos per persones immigrants i la manca de suport per part del Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació. Malgrat es deia, per evitar comparacions amb França, que a Catalunya no havia mort cap jove, no s'havien cremat cotxes i no s'havien produït desperfectes com a les rodalies de París, a Salt es donava una sensació d'inseguretat i de problemes de convivència que exigien més policia. Un i l'altra van aconseguir en poques hores una resposta, que en el cas de Salt es va materialitzar amb més dotacions policials.

Des d'aquest punt de vista, els darrers fets succeïts a Salt, semblen indicar que el problema no és només de seguretat, ja que si s'hi han tornat a repetir successos que posen en perill l'estabilitat i la seguretat vol dir que només amb més recursos policials no es pot resoldre el problema.

El 2010 a Salt també es va crear una taula de convivència permanent entre l'Ajuntament i les entitats magrebines per a millorar la col·laboració i per evitar situacions de tensió.

No poso en dubte les mesures contingents -més policies- i estratègiques - creació de la taula de convivència-, el que poso en dubte és l'abús i l'ús de les mateixes i el seu resultat final. M'explico. La policia no pot resoldre tots els problemes de Salt. La taula de convivència ha de consensuar propostes de com gestionar els conflictes a partir de les seves causes. Precisament, les reaccions per la mort d'un jove després de la persecusió policial pel robatori d'un ciclomotor amaga un conflicte molt més intens. Cal esbrinar quins són els seus factors i les seves causes. Són estructurals? Culturals? De comportament?

Per exemple, des del punt de vista estructural, quina és la influència de l'alta densitat de població? Si fa pocs dies Jordi Vilamitjana s'expressava en aquest sentit en l'article d'opinió "L'experiment de Salt", dir que la densitat de població en els municipis és un bon indicador per a mesurar la necessitat de posar en marxa projectes i experiències de gestió de conflictes o serveis de mediació, tal com indico en el capítol 23 d'"Els Materials del Llibre Blanc de la Mediació a Catalunya". La quasi totalitat de projectes i serveis d'aquest tipus que en els darrers 10 anys s'han posat en marxa a Catalunya es donen en els 30 municipis i les 20 comarques amb més densitat. Evidentment, una resposta global i integral requereix fixar-se en altres factors, com la guettització de determinades zones, la dissolució gradual de normes cíviques i democràtiques, la manca d'oportunitats socials i laborals, etc.

Enfront d'aquesta situació al meu entendre s'ha d'elaborar un Pla de gestió de conflictes amb un ventall de mesures que es duguin a la pràctica: 1) independentment de qui governi; 2) amb la col·laboració del màxim d'agents implicats, afectats i interessats a nivell sectorial i territorial; 3) cadascuna relacionada a un objectiu i una resposta a un problema; 4) amb un pressupost acordat, i, 5) que es puguin avaluar a curt, mitjà i llarg termini.

dimarts, 11 de gener de 2011

Una buena y nueva oportunidad

Artículo publicado el 10 de enero de 2011

El comunicado de ETA de declarar el alto el fuego "permanente, general y verificable" es una buena noticia. Y es que el mal denominado "conflicto vasco" hace demasiado tiempo que dura. Si bien, esta es la undécima vez que la banda terrorista declara una tregua, esta contiene elementos nuevos positivos, por ejemplo, su verificación por la comunidad internacional y la desaparición en el texto de reminiscencias a la historia, a las armas y a la necesidad de ganar.

Líderes políticos europeos de diferentes signos apresuran a los unos y a los otros, la política de los partidos independentistas y nacionalistas vascos, también. La ciudadanía harta de la violencia indefinida y de las treguas temporales valora positivamente sólo aquellos políticos decididos a encontrar una solución definitiva.En este sentido, Arnaldo Otegi, líder de la izquierda "abertzale" afirmaba, en una entrevista a John Carlin -autor de "El Factor humano" dónde se explica de cerca el proceso de reconciliación y de solución del conflicto de Sudafrica en manos de Nelson Mandela-, que no existe más camino hacia la independencia que el que se desarrolle por vías pacíficas y democráticas: "No contemplamos compatible con la estrategia independentista el recurso a la violencia armada". En esta entrevista del 17 de octubre pasado del País, Otegi pedía a ETA que declarara un alto el fuego "unilateral, permanente y verificable".

Para aquellos que tenemos memoria, todavía recordamos como años atrás las estrategias de la izquierda independentista pasaban por un choque frontal, con o sin violencia, con los otros partidos del País Vasco y en España. Francamente importaba poco el medio, si se conseguía la finalidad.

Hoy asistimos a un cambio, por pequeño que parezca, pero un cambio. ETA aplica aquello que el líder de la izquierda "abertzale" pide. Antes, se daba en sentido contrario: ETA mataba y los políticos de Herri Batasuna justificaban la acción, denunciando la criminalidad del Gobierno español y hablando de una guerra que debía ganarse. De lucha, armas y ganar está llena la declaración de tregua de ETA del septiembre de 2010.

Lástima de todos los procesos de tregua que se han declarado y de negociación que se han llevado a cabo antes. Pero como cualquier conflicto, este también debe ser abordado, gestionado y resuelto por las partes implicadas si se pretende que salga bien. En un conflicto, se puede parar la violencia, se puede facilitar el momento y las condiciones para negociar, se pueden persuadir las partes a abandonar definitivamente la lucha y a abrir el diálogo permanente, se pueden aportar formulas, procesos e instrumentos para gestionar el conflicto y mediadores preparados para hacerlo, pero nada funcionará si las personas y los grupos enfrentados no toman la decisión y orientan sus pasos hacia la solución.

Y es que mientras otros países con otros conflictos similares han conseguido procesos de paz y acordar soluciones compartidas desde la política y los instrumentos de la democracia; el mal denominando conflicto del País Vasco ha quedado parado. Por suerte, el tiempo pasa para todos y también para ETA, provocando, incluso, que aquellos que en el pasado creyeron y apostaron por el terrorismo, hoy niegan la legitimidad de la violencia para construir un proyecto colectivo de futuro.