dimecres, 29 de desembre de 2010

Ara que ve Nadal



XAVIER PASTOR I MARGARITA GALLARDO
Publicat al Diari de Girona el 24 de desembre de 2010

Nadal és, entre altres coses, un període i una oportunitat magnífica per recuperar el contacte amb persones amb les quals fa molt de temps que no ens parlem i que per distints motius es van separar o els vàrem apartar de les nostres vides. Ve Nadal, i no sabem exactament ni com ni perquè, potser empesos per la tradició o per les emocions que fem aflorar aquests dies, conferim a aquest període de l'any la virtut d'ajudar-nos a pensar en els altres, en la tia Pepa de la famosa cançó del costumari català. La tia Pepa representa les persones amb les quals quotidianament mantenim un mínim, molt mínim, contacte o, fins i tot, a les quals hem perdut temporalment el rastre i ara volem recuperar-les per compartir, encara que per unes hores, entaulats, moments i records de joia de la vida: Ara ve Nadal, matarem el gall, i a la tia Pepa li donarem un tall.

I és que aquestes dates representen per a la majoria de nosaltres dies de màgia, d'il·lusió, d'alegria, de regals, de donar-se als altres i a un mateix, i d'aplegar-nos en llargs i potents dinars en família. Però Nadal també és un període en el qual les absències de familiars i amics, sovint a causa de malentesos, de discussions momentànies, de desavinences puntuals, de tensions esporàdiques convertides malauradament en conflictes no resolts, es fan més paleses que mai, aflorant sentiments de soledat, de culpabilitat, de sofriment... Els silencis dels absents són més punyents que qualsevol altre dia de l'any.

Ara que ve Nadal, és una oportunitat magnífica per tractar de recuperar aquesta gent posant en pràctica eines per reconduir els conflictes del passat, alhora que assolim un coneixement i unes habilitats socials fonamentals. Sense conèixer la casuística de cada cas, volem proposar-vos 4 o 5 iniciatives de mediació, gestió i/o resolució de conflictes que us poden ajudar. Abans de començar, cal tenir en compte tres consideracions bàsiques: 1) sovint la manca de resposta quan esclata el conflicte és degut a les intenses emocions del moment que bloquegen la nostra reacció, concentrant els nostres esforços en defensar-nos i atacar per tenir la raó. Amb menys tensió, estem en millor disposició d'afrontar racionalment el conflicte; 2) el conflicte és un procés, de manera que, si varem participar en la seva aparició, ara que tenim eines, també podem començar a abordar-lo; i, 3) si volem solucionar-lo de debò, hem de tenir una actitud positiva cap a l'altra persona, o sigui, trencar amb la idea que la persona és el conflicte, deixant de personalitzar, jutjar i interpretar negativament els pensaments i les paraules dels altres.

Us proposem les següents passes per assolir el nostre objectiu: 1) Recordar què és el que es va dir o fer i que va fer enfadar totes dues i més persones, provocant la discussió forta i després al conflicte; 2) Pensar què ens agradaria que ens digués l'altra persona per poder parlar una altra vegada; 3) Parlar: comenceu amb una sincera disculpa pels fets i per les paraules que es van produir. No espereu que l'altra persona es disculpi de seguida, ja arribarà. No és l'hora dels retrets; 4) Positivar: recordeu-li els bons moments que heu passat junts i la vostra voluntat de recuperar-los ara que encara esteu a temps. Pensaments positius; 5) Escoltar: deixeu que parli i escolteu per poder parlar vosaltres després. No reaccioneu als atacs o acusacions, això ja forma part del passat. Acabeu convidant-lo a compartir un dinar o un sopar plegats. Si no accepta de seguida, no passa res, doneu-li temps.

El temps de Nadal és perfecte per a l'acostament entre les persones i començar a desfer problemes i abordar conflictes. Treballem un cop més per a gaudir d'aquest tresor. Bon Nadal i molts èxits per al 2011.

Associacions, voluntariat i conflictes

XAVIER PASTOR
Publicat al Diari de Girona el 20 de desembre de 2010

El passat 5 de desembre es va celebrar el Dia Internacional del Voluntariat. Precisament, Catalunya duplica l'Estat espanyol i té nivells propers als dels països europeus en el nombre i el rol públic d'associacions i de voluntariat en diferents àmbits: social, comunitari, cultural, ambiental, internacional, etc.

Podem afirmar que l'associacionisme i el voluntariat són un tret característic de la nostra societat, del tarannà dels catalans i de les catalanes. Tanmateix, el teixit associatiu i de voluntariat català no està exempt de conflictes. Ans al contrari, tot i el seu èxit, també es produeixen conflictes tant en l'àmbit intern com amb els altres agents socials. L'any 2006, l'editorial Mediterrània amb la Confederació d'Associacions de Veïns de Catalunya publicaven la Guia pràctica de la gestió de conflictes al teixit associatiu i de voluntariat. Aquest llibre presenta fórmules i casos de gestió de conflictes, a partir de l'anàlisi dels punts forts i febles tant a nivell intern i extern, amb l'objectiu d'enfortir les organitzacions i la seva acció.

I és que aquest és un sector estratègic per al país, ja que, avui, els conflictes públics ja no són patrimoni exclusiu dels governs, la qual cosa permet a entitats i persones voluntàries donar resposta a una munió de problemes i conflictes, per tal de consolidar les seves funcions socials i adquirir més reconeixement en la societat. Així, segons dades de l'estudi de la Generalitat de Catalunya «Els Catalans i el Voluntariat», que poden llegir a , mentre que a l'any 1996, un 64,9% dels catalans afirmava que "seria desitjable que les associacions de voluntaris poguessin tenir més protagonisme en la resolució de problemes socials", l'any 2001, eren un 82, 3%.

Al meu entendre, 7 són les claus d'aquest rol a l'alça en la resolució de conflictes públics del moviment associatiu i de voluntariat:

Detectar. Hi ha la voluntat i la capacitat per part de les associacions i de les persones voluntàries de detectar els conflictes.

Actitud positiva. Una manera de percebre, pensar i actuar davant dels problemes i de les persones. Les associacions aporten aquesta visió, recursos i suport.

Immediatesa i escalada conflictual. Els conflictes són processos amb fases. Les associacions detecten conflictes, donen una resposta immediata i proposen vies de solució abordant les seves causes. També, recorden conflictes presents no resolts.

De baix a dalt. Les associacions canalitzen demandes i necessitats col·lectives, vehiculant el malestar ciutadà i són un espai de formació democràtica a través del diàleg i la participació.

De dalt a baix. Les associacions s'impliquen en plans i programes amb l'administració per a la millora del sector associatiu i de la societat.

Transformar. Les associacions i el voluntariat aconsegueixen resultats, plantegen noves propostes, ideen nous projectes, acosten als ciutadans cap al consens social.

Reivindicar. Les associacions reivindiquen, sovint per mitjà de la generació de conflictes, una acció pública concreta per assolir una societat més democràtica i més plural.

I jo em pregunto: Què passaria si les associacions i el voluntariat no existissin o deixessin d'existir? Passaria que s'haurien de crear, perquè tal com deia en la conferència inaugural de les Jornades dels Plans de Desenvolupament Comunitari de Catalunya l'any 2009, el valor essencial i el gran paper que les associacions i el voluntariat desenvolupen a casa nostra és la voluntat i la capacitat d'abordar, gestionar i resoldre conflictes i problemes socials, i aquesta situació, encara avui, és més una realitat viscuda que objecte de reflexió.

dissabte, 18 de desembre de 2010

"Efecte Montilla"

Article publicat el 17 de desembre de 2010
Diari de Girona

Quina ha estat l'aportació més important de José Montilla a la política catalana? Com a candidat electoral, ha tingut algun efecte en el vot?

Mai s'ha donat un "Efecte Montilla", com l'efecte Obama, Mitterrand, Felipe González, Pujol entre d'altres, tal com es preguntava en Jordi Sánchez, exdirector de la Fundació Jaume Bofill i professor de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona, en un article d'opinió al diari El País a les portes de les eleccions al Parlament de Catalunya a l'octubre de l'any 2006. Aquella vegada Montilla es presentava per primer cop com a candidat del PSC, després que Pasqual Maragall hagués renunciat a fer-ho pressionat per l'executiva del seu partit i pel secretari general del PSOE, José Luís Rodríguez Zapatero.

En aquell article, Sánchez s'interrogava sobre si Montilla generaria el suficient efecte com a candidat en les eleccions, a causa del seu origen andalús, de la seva militància i projecció en el PSC a partir del PSOE, de la seva trajectòria política i governamental com alcalde de Cornellà del Llobregat, president de la Diputació de Barcelona i Ministre d'Indústria del primer govern Zapatero, que arrossegués el suport de milers i milers d'electors que no voten a les eleccions al Parlament de Catalunya i que només ho fan a les generals, permetent-li guanyar els comicis o com a mínim poder governar.

En les eleccions del 2006, Montilla va aconseguir 796.173 vots i 37 diputats al Parlament de Catalunya, concretament 235.281 vots i 5 diputats menys que el pitjor resultat de Pasqual Maragall com a candidat el 2003. Amb els 21 diputats d'ERC i els 12 d'ICV, Montilla reeditava el govern de coalició "tripartit" i s'investia president.

Avui es pot dir que els resultats del PSC a les eleccions del 2006 són encara producte de l'efecte Maragall, abans que l'"Efecte Montilla". Montilla no va modificar substancialment les orientacions polítiques i electorals de Maragall: 1) aproximació del PSC a posicions més catalanistes i federalistes; 2) èmfasi en els més de 30 anys de govern de CiU i de Pujol; i, 3) diàleg i manteniment del pacte polític amb les altres forces de l'esquerra.

I després de tot, si ho analitzem detingudament, ens adonem que el suposat "Efecte Montilla" s'ha donat, però en tres sentits molt diferents als previstos: 1) ha estat el candidat del PSC amb els pitjors resultats en unes eleccions al Parlament de Catalunya: 570.391 vots i 28 diputats; 2) ha estat el president socialista a la Generalitat de Catalunya que ha aconseguit, amb conflictes en el Govern, finalitzar la legislatura, Maragall va haver d'anticipar els comicis; i 3) ha mostrat la debilitat política del PSC, ja que aquest partit només pot governar Catalunya en coalició, condicionant el govern a l'aritmètica parlamentària i a l'assoliment d'acords i consensos polítics satisfactoris i durables amb els partits que el formen.
Diumenge passat, en el consell nacional del PSC, Montilla acusava als socis de govern d'una part del seu fracàs quan deia que ERC i ICV s'han preocupat més del 7%, 8% o 9% de quota dins del govern, abans que de governar el país.

Vist com han anat les coses i ara que el PSC cerca un futur candidat i líder del partit, jo els recomano que busquin una persona que, d'entre moltes qualitats, sàpiga gestionar conflictes, ja que si alguna cosa ha definit aquesta formula de govern de coalició ha estat, per damunt de tot, la incapacitat per abordar, reconduir i resoldre amb èxit els seus conflictes.

Starsky & Hutch

XAVIER PASTOR I EDUARD CARRERA
Article publicat el 6 de desembre de 2010
Diari de Girona

Malgrat que el Futbol Club Barcelona ha aparegut força dies en les portades dels principals diaris del país i ha estat en boca de la gent durant setmanes un cop finalitzada la lliga de futbol, el conflicte entre Laporta i Rosell, expresident i president actual del club, respectivament, no ha beneficiat gens aquesta institució. Amb aquest conflicte, la imatge del Barça s'ha associat amb les mútues acusacions de comportaments poc responsables, reprovables èticament i, fins i tot, punibles legalment entre Laporta i Rosell. Això enfronta socis i simpatitzants d'arreu.

Fa set anys, Laporta i Rosell amb un equip de joves empresaris d'èxit de 35 i 45 anys van decidir presentar-se a les eleccions del Barça per dedicar-li "els millors anys de la seva vida". Després del primer gran èxit esportiu, la lliga del 2005, Laporta va fer fora Rosell i tres directius més, fent-se públic un conflicte sobre com dirigir el club. D'ençà, s'obre el millor període futbolístic de la història del Barça. Laporta extrema el seu presidencialisme, mentre valora el seu futur polític independentista. Rosell, des de fora, es prepara per ser el proper president del club.

En tot aquest procés i especialment durant el 2010, any d'eleccions a Can Barça, Laporta i Rosell, companys de viatge en el passat, es comporten com aquella parella de policies de la sèrie de TV dels anys setanta Starsky & Hutch. El primer és el policia dur, que actua sense miraments ni contemplacions, de forma directa; Hutch, el noi de cabells rossos de cara amable, funciona pausada i reflexivament, però fa ús de la força quan convé reduir els delinqüents. Laporta fa gran proclames a les assemblees sobre les crítiques que des de fora es fan al club i a la seva persona, manifesta el seu independentisme als mitjans de comunicació, insulta al president d'Extremadura i es baralla i espia els membres de la seva junta directiva. Rosell pregona de forma amable la necessària recuperació de la normalitat, una gestió del pressupost correcta i evitar els conflictes interns en la campanya electoral. I malgrat tot, assolida la presidència, denuncia als tribunals Laporta per mentider en el cobrament d'unes suposades comissions de Ronaldinho i elabora una auditoria econòmica que presenta a l'assemblea de compromissaris per decidir si es duen a terme accions judicials contra l'antiga junta per malversació.

El Barça és "més que un club". Amb aquesta frase pronunciada per primer cop l'any 1968 per Narcís de Carreras en el seu discurs de pressa de possessió com a president del club i convertida al 1973 en lema electoral d'Agustí Montal, es va vehicular amb èxit la representació d'un sentiment i d'una identitat catalanes i la defensa dels drets i les llibertats democràtiques en temps de dictadura. Avui aquesta idea s'associa a aquests sentiments, però també al prestigi i la vessant més humana i social d'un club que aplega moltes persones a tot el món.

Pel fet que el Barça és com és, s'ha demanar d'ara endavant als presidents del club responsabilitat pública en les decisions, comportaments i declaracions, és a dir, que prevalgui la institució i els valors que la representen per damunt dels interessos privats, com presentar-se a unes eleccions polítiques, i evitar la creació i generació de conflictes personals basats en actituds de revenja que malmetin el club. El Barça no està absent de lluites i de conflictes, especialment quan es tracta de ser-ne el president, però aquests han de donar-se i gestionar-se positivament respectant la història, el prestigi, la idiosincràsia, la imatge i les simpaties que transmet i desperta el club arreu del món.

divendres, 3 de desembre de 2010

20 segons per a resoldre conflictes

Article publicat al Diari de Girona

Amb vint segons es poden resoldre conflictes? El vot és una formula per a la resolució de conflictes?

Cada cop que s’apropa el dia de les eleccions, a les que som cridats com a poble, emergeixen articles d’opinió i recordatoris polítics amb una munió d’arguments del per què hem d’anar a votar i, fins i tot, es donen orientacions per part de l’administració de com fer-ho. Tots són vàlids, s’ha d’anar a votar. Jo us proposo afegir un argument més sobre el pes del vot per a la resolució de conflictes. També el meu objectiu és motivar-vos a votar.

Les eleccions són un procés, un espai i un temps transcendental per al funcionament de les nostres societats. Amb les eleccions, el poble escull les persones, els polítics, que han de governar, en el cas que ens ocupa, Catalunya durant els propers 4 anys. Aquests futurs governants, no uns altres, amb els seus espais de debat i decisió, el Parlament i el Govern, són els encarregats de regular, gestionar i resoldre els problemes i conflictes públics del país i dels seus habitants.

Si bé aquesta política avui és democràtica, en el passat no ha estat així. Si fem una ullada a la història, la democràcia ha estat un excepció com a sistema polític per a dirimir qui i com ha de governar, en el seu lloc, monarquies o oligarquies per mitjà de la força, la violència, la imposició i/o la coerció han estat les formules de govern i els mecanismes per a resoldre els conflictes. En aquestes casos, el poble no hi pintava res i somniava per poder-ho fer.

Així, les eleccions són el procés que permet que els polítics i la política esdevingui democràtica, és a dir, persones (electors) que escullen persones (elegits) que volen dirigir els nostres destins i que per mitjà dels seus vots (electorat) es pot decidir qui formarà part del Parlament –espai per al debat de les propostes i processos de solució als problemes i conflictes del país- i qui l’encarregat de formar el Govern- òrgan encarregat de proposar i dur a la pràctica aquestes solucions-.

El proper 28 de novembre, quan haguem pres la decisió de a qui votar i traspassat el llindar del col·legi electoral, transcorreran més o menys uns 20 segons fins a emetre el nostre vot. Un cop haguem votat, haurem d’esperar unes hores fins a conèixer quin és el partit guanyador de les eleccions i a quin candidat hem d’exigir, a partir d’ara, la responsabilitat de cercar i construir solucions als nostres problemes i conflictes com a ciutadans.

Finalment, durant 4 anys, gràcies al vot i als mitjans de comunicació, podrem controlar l’acció dels governants i, un cop exhaurit el seu mandat, decidir si volem que continuïn en el seu càrrec, perquè han respost positivament als compromisos contrets, o fer-los fora, canviant-los per un altres més capaços, ja que els últims ens han fallat. Aleshores, un altre cop haurem de pensar i decidir qui volem que resolgui els nostres problemes i conflictes, i durant 20 segons emetrem el nostre vot, sabent com a mínim què és el que funciona i el que no.

Aprofitem la democràcia, ja que amb aquesta petita acció totes i tots sortim guanyant.