dimecres, 23 de juny de 2010

Com es crea un conflicte públic: el Govern de Sant Feliu de Guíxols

«La política local també es juga en els mitjans de comunicació»

XAVIER PASTOR I EDUARD CARRERA
Diari de Girona

La política local també es juga en els mitjans de comunicació, i més quan els polítics són objecte i subjecte de conflictes i quan comparteixen govern. Aquest és el cas del govern de Sant Feliu de Guíxols que, ara, amb tranquil·litat ens proposem analitzar. Dic, proposem perquè aquesta article és el resultat del treball de l'Eduard Carrera, alumne del postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària, i de mi mateix, com a director.

Concretament, el govern de Sant Feliu de Guíxols va centrar la nostra atenció en el moment en el qual el seu alcalde, Pere Albó (PSC), va proposar una consulta popular per contrarestar una moció de censura de l'oposició (CiU+TSF+Amics). Amb aquesta proposta es creava un conflicte públic sense precedents i d'importants dimensions. Públic: perquè aquest conflicte afectava el govern i l'ordenament democràtic i local, perquè s'implicava els ciutadans i, perquè, es captava l'atenció dels mitjans de comunicació.

Però, la consulta era només el símptoma: 1) d'un conflicte latent entre els partits polítics i les persones que els representen, tant del govern com de l'oposició; i 2) de la intensificació del conflicte, ja que, si finalment es feia la consulta o la moció de censura, es produirien més tensions i més lluites, fent "escalar" el conflicte més i més amunt.

Així va ser. Un cop l'alcalde va ser desposseït del seu càrrec, es va fer saber que el Sr. Luque, regidor d'Amics i del nou govern, i constructor de professió, feia obres sense llicència. Abans de continuar cal preguntar-se, per què es feia saber això ara i no abans mentre el Sr. Albó i ERC governaven? En Luque es va sentir amenaçat i va respondre de forma desmesurada assetjant físicament l'exalcalde a casa seva, i els seus treballadors agredint-lo. Finalment, l'actual alcalde, el Sr. Motas, de TSF, va haver de cessar-lo i per tant deixar el govern en minoria i tant o més inestable que l'anterior.

Les causes del conflicte són els comportaments dels partits polítics, que propicien contínuament la lluita i la tensió: rumors d'assetjament de regidors a tècnics, conflictes d'interessos privats, irregularitats administratives silenciades, consultes ciutadanes fora de context, mocions de censura d'antics socis de govern, etc. Però també deixi'ns dir-los que la distribució del ple en regidors resultant de les eleccions municipals -PSC 7, CiU 5, TSF 5, ERC 2, ICV 1, Amics 1- ha predisposat aquesta inestabilitat governamental. Sant Feliu de Guíxols ha estat 20 anys governada pel PSC, 11 per CiU i 3 anys per dos governs de coalició de signe diferent, però amb un demoninador comú: els independents de TSF.

No sabem els resultats de les properes eleccions municipals, però sí podem dir que: 1) si els polítics no volen perdre la nostra confiança, han de ser més honestos i aprendre a dir les coses quan toquen i no quan els convenen, bé per guanyar les eleccions o com a despit perquè t'acaben de treure la cadira; i 2) si s'ha de compartir el govern, saber les condicions d'aquest acord i del seu manteniment, evitant que qualsevol excusa sigui vàlida per reproduir un conflicte públic.

diumenge, 20 de juny de 2010

Criteris de Bones Pràctiques per al disseny i gestió de Projectes de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària.

En aquest vídeo del campus online del Diploma de Postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la Universitat de Girona, explico com treballar el disseny i execució de projectes de prevenció i gestió de conflictes per mitjà de 10 criteris i indicadors elaborats a partir de l'anàlisi de les experiències que s'han desenvolupat a Catalunya durant els darrers 10 anys.

dimarts, 8 de juny de 2010

Participació i lluita en els governs de coalició

«Aquests dies he fet un parell de descobriments molt interessants que vull compartir amb tots vostès»

Nou article d'opinió al Diari de Girona
XAVIER PASTOR

Aquests dies he fet un parell de descobriments molt interessants que vull compartir amb tots vostès. Llegia el llibre que van elaborar en Joan Font i la Carolina Galais sobre els projectes i experiències de democràcia participativa que s'han donat aquests darrers anys a Catalunya a 78 ens locals i publicat per la Direcció general de Participació Ciutadana de la Generalitat de Catalunya.

En el llibre he descobert dos fenòmens que, al meu entendre, posen en entredit alguns mites sobre la participació ciutadana i generen dubtes sobre la finalitat declarada i l'ús real que se'n fa sovint d'aquests projectes per part dels governs en l'àmbit local. A la vegada que mostren que els estudis són necessaris.

Primer, resulta que entre els diferents partits polítics catalans, el que més processos de participació ha posat en marxa quan guanya les eleccions i aconsegueix governar en solitari en un ens local és CiU, concretament 12 casos. Després tenim el PSC amb 8 experiències, a continuació ERC amb 3 i finalment ICV amb 2. Aquest fet és sorprenent, ja que durant molt de temps s'havia dit que aquests processos eren patrimoni d'uns determinats partits polítics. El fet que CiU i PSC tinguin més possibilitats de governar en solitari o en coalició, ja que presenten més candidatures i obtenen més victòries en les eleccions, no treu força a aquest descobriment, que no s'analitza en el llibre.

Segon descobriment, resulta que es fan més processos de participació ciutadana quan es donen governs de coalició que quan governa un partit sol. Mentre el nombre de processos desenvolupats en governs d'un únic partit han estat 25, quan hi ha un govern de coalició es duen a terme 63 projectes. Quasi tres vegades més, dels quals 54 són de governs d'esquerres. No els resulta paradoxal? Quin és el motiu d'aquesta diferencia?

D'entrada, se m'acut una raó: la participació ciutadana serveix als polítics per poder comunicar-se amb el ciutadà, per escoltar i ser escoltat, permetent als partits de govern saber què i com s'ha de fer, i en una coalició explicar qui, què i com ho farà. Això vol dir que els governs d'un únic partit no saben què han de fer quan governen? Sí que ho saben, però sovint no utilitzen aquest canal de comunicació primordialment o tenen altres mecanismes de proximitat per legitimar les polítiques i diferenciar-se dels seus competidors.

Tanmateix, ens ha de preocupar aquest fet, ja que només es consulta i s'implica la ciutadania quan els partits que governen junts tenen la necessitat de diferenciar-se els uns dels altres i com a plus o font de legitimitat ciutadana en la negociació de les polítiques a desenvolupar. És a dir, hi ha una inclinació a fer participar la ciutadania quan el poder no es concentra en unes soles mans, i no tant per voluntat pròpia o per la finalitat de la participació per si mateixa com per la necessitat dels partits de legitimitar-se simbòlica (defensors de la participació com el procés en el que se sustenta la democràcia) i políticament (diferenciar-se de la competència política) enfront dels altres en el govern i en l'oposició.

dimecres, 2 de juny de 2010

Enquestes, Comissió i competició polítiques

Nou article d'opinió del diari de Girona
XAVIER PASTOR

El Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) ha ofert les darreres dades del baròmetre d'opinió sobre la intenció de vot dels catalans als partits polítics en el cas que avui es fessin eleccions al Parlament de Catalunya. Cap sorpresa, CiU puja 2 punts (25%), el PSC recupera una dècima (17,5%); i per contra, ERC (6,6%), ICV (5%), el PP(4,3%) i Ciutadans (1,1%) baixen.
Dos dies més tard, ICV, PP i Ciutadans demanaven que el Parlament investigués la relació entre el finançament de CDC i el "cas Millet" a partir d'unes informacions publicades a El Periódico de Catalunya. ERC s'hi ha sumat després. La proposta s'ha fet arribar al PSC, ja que sense els seus vots no es podia crear la comissió, i malgrat la divisió interna, ha donat el seu suport. Sembla que la dècima recuperada no ha fet el seu efecte. Ara m'entendran.
Dit això, ara els vull explicar uns fets reals d'un cas paradigmàtic i que explica com funcionen els humans quan no aconsegueixen els seus interessos o aquests es troben en perill. L'any passat l'escola on porto els meus fills va viure un conflicte singular. La cosa va anar de la següent manera: una treballadora de l'escola bressol no va veure renovat el contracte en finalitzar l'any escolar; la responsabilitat estava a mans de la coordinadora, una professora amb molta experiència, amb un principis clars de l'educació dels infants, amb una exigent política laboral i de productivitat, molt apreciada per mares i pares professional i personalment. Mesos després aquesta persona va ser denunciada per la treballadora acomiadada per presumptes maltractaments als nens i nenes. Els mitjans de comunicació es van presentar a la porta de l'escola. La notícia va ocupar uns minuts en un telenotícies i pàgines senceres en alguns diaris. La coordinadora va ser apartada de la seva feina i del seu lloc de treball quasi un any, fins que la sentència judicial la va exculpar i ha pogut tornat a l'escola.
Què els sembla aquest cas? Greu, oi? Jo em pregunto, encara, com és que la treballadora no va denunciar els maltractaments mentre treballava i va esperar a ser despatxada. Vostès li confiarien l'educació dels seus fills?
Retornant a l'enquesta del CEO i a la petició d'una comissió d'investigació sobre el "cas Millet", jo dic: si s'ha de crear, que es creï la comissió, però em pregunto, per què ara aquests partits decideixen impulsar-la? No ho podien haver fet abans si tenien sospites? Quina coincidència que la impulsin les forces a les quals les enquestes els proporcionen els pitjors resultats.
José Maria Maravall, ministre de Felipe González i catedràtic de Ciència Política, explica en el seu llibre Confrontación política, que la gent no té tant en compte a l'hora de votar l'obra de govern com la capacitat d'oferir solucions als problemes i la capacitat d'il·lusionar de partits i candidats. Estranya manera, la dels partits que surten malparats a les enquestes i a favor de la comissió, d'il·lusionar la gent i més quan ja sabem d'entrada quins seran els resultats d'aquesta comissió: molta competició i poca investigació.