divendres, 30 de desembre de 2011

La Política s'escriu amb R

Article publicat al Diari de Girona el 30 de desembre de 2011

La política d'ara a Catalunya s'escriu amb R. Em refereixo a l'acció política del Govern i de l'oposició. Del Govern, coneixem la R de les Retallades. Del principal partit de l'oposició, el PSC, després del seu congrés, ja tenim clara la R de la seva Resistència a qualsevol canvi polític de debò.

Malgrat que aquesta és la Realitat actual al nostre país, crec que això també succeeix en altres països europeus, sobretot en aquells on hi ha partits que han accedit fa poc al govern i d'altres que, de forma esperada, han tornat a l'oposició. Aquesta política de la R és la manera com els partits, els uns al govern i els altres a l'oposició, plantegen afrontar la crisi, esperant que arribin millors i nous temps. Podríem dir que aquests comportaments i apostes polítiques són les de la Reacció.

Des del govern, per la Responsabilitat de donar Resposta immediata als problemes que ens afecten en unes circumstàncies marcades per les greus dificultats econòmiques, el bloqueig negociador del govern de l'Estat, el context europeu de manca de consensos i la necessitat de generar confiança als mercats internacionals. Per tirar endavant en aquest context, el president Mas ens demana Reinventar-nos: aconseguir més amb menys diners. No dubto que es pugui fer, tenint en compte d'on venim i com s'ha gastat en el passat. Però ho veig francament difícil quan, en molts casos, no se sap com fer-ho, i, per tant, cal formació, i en d'altres, hem perdut el costum i costarà temps Recuperar-lo.

I mentrestant tenim el principal partit de l'oposició tornant-se a muntar. Seguint la premsa d'aquests darrers mesos i setmanes, semblava que el PSC es Reformularia lluny de les pressions de no ser al govern -no només de la Generalitat, sinó també de les ciutats i pobles de Catalunya- i que aconseguiria fer net en tots els sentits, iniciant un camí per a l'elaboració d'una nova estratègia del socialisme a Catalunya. Els continus mals Resultats i el xup-xup intern en el partit així ho aconsellaven.

Per contra, Res de Res i, fins i tot, en la composició de la nova Comissió executiva del PSC la Representació de socialistes gironins és baixa i es parla que canviaran l'actual portaveu al Parlament.

Amb aquest congrés, en comptes d'aconseguir il·lusionar els propis militants i iniciar un projecte de futur amb cares i formules polítiques noves, el PSC ha decidit Recuperar antigues pràctiques -el lideratge recau en polítics municipals de l'àrea metropolitana de Barcelona i diputats per aquesta demarcació: Terrassa, Cornellà de Llobregat, l'Hospitalet del Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, Granollers, Sabadell, etc.-, i en persones aferrades al poder -en José Zaragoza podria formar part de l'executiva del PSC com a PSOE.

En síntesi, el PSC ha optat pel camí de la Resistència, Repetint les mateixes velles i antigues formules que van fer que aquest partit passés vint-i-tres anys a l'oposició.

dimarts, 27 de desembre de 2011

Què s'ha fet de la informació? És possible una gestió positiva?

Mas, la premsa i els italians

Article d'opinió de JOSEP LLUÍS MICÓ al Diari de Girona

Els anys de Silvio Berlusconi al Govern van anestesiar gran part de la població italiana i, com a mínim, tres quartes parts dels periodistes. Aquests informadors es van adaptar a un entorn en què la independència era una quimera. En l'extrem oposat, una minoria hiperactiva també va perdre el nord del deure de neutralitat, però per acarnissar-se amb Il Cavaliere. Avui costa trobar empreses que practiquin un periodisme equilibrat, ponderat i assossegat perquè la ideologia, l'exageració i els nervis han envaït les redaccions. Potser la premsa catalana tingui problemes, però la italiana està pitjor. I si als seus professionals se'ls fa veure aquest desajust, contesten: "Com podem ser imparcials en un situació com aquesta?". O sigui, reivindiquen una subjectivitat negativa.

El president de la Generalitat va aprofitar dijous l'acte d'entrega dels Premis Nacionals de Comunicació per desenvolupar una reflexió complementària. Artur Mas va demanar als mitjans una actitud "responsable" tenint en compte el context de crisi. Va aclarir que no pretenia que deixessin de formular "preguntes incòmodes", només que afavorissin "un canvi de mentalitat tot mantenint una mentalitat de canvi". És a dir, reclamava una subjectivitat positiva.

divendres, 23 de desembre de 2011

No mirar atrás

Artículo de opinión publicado en la sección de España/Internacional del Diari de Girona el 23 de octubre de 2011.

"Ahora es el momento de actuar democráticamente desde la excepcionalidad de esta nueva etapa, de aplicar la experiencia de otros procesos similares, de no mirar atrás, de recuperar la palabra, de dialogar y de perdonar. Ahora no sólo se debe querer la paz, se debe ser la paz"

Las soluciones, al igual que los conflictos, no se dan de la noche a la mañana. El comunicado de abandono definitivo de las armas por parte de ETA es el resultado histórico de un largo proceso. De negociaciones, de treguas, de muertes simbólicas, de crueles asesinatos, de intereses partidistas y electorales, de muy buenas voluntades y, finalmente, de estrategias acertadas hasta encontrar el camino de la paz.

Los hechos y los pasos que se han dado en el último año han sido decisivos. En enero de este año escribí en este diario el artículo "Una buena y nueva oportunidad", comentando el último comunicado de tregua de ETA y afirmando que asistíamos a un cambio, por pequeño que pareciera: ETA aplicaba aquello que la izquierda "abertzale" pedía, mientras que antes se daba en el sentido contrario. En aquel momento, se estaba produciendo la intervención de los mediadores internacionales con experiencia en otros procesos de conflicto nacionales. La entrada en escena de estos mediadores facilitó la salida de este conflicto de las cuatro paredes del País Vasco y de la visión partidista de los gobiernos del Estado.

La celebración de la Conferencia de Paz del mes de octubre en San Sebastián, con la presencia de relevantes políticos y mandatarios internacionales, fue premonitoria y un factor decisivo más para conseguir el comunicado del cese definitivo de la violencia por parte de ETA.

Cuáles han sido las claves de este proceso?

Nadie sabe exactamente cuál ha sido el orden lógico, pero un conjunto de factores sumados, a menudo articulados y, finalmente, bien orientados hacia la resolución del conflicto han dado lugar a este comunicado histórico.

La política ha sido decisiva en este proceso. De entrada, la política del día a día de las organizaciones de la sociedad civil y de sectores de la iglesia del País Vasco en favor del diálogo que han apostado, pese a los miedos y las incertidumbres, por abrir vías de negociación y conseguir apropaments hacia ETA.

Las decisiones y la acción del Gobierno y de instituciones políticas de los País Vasco. Porqué, cómo es que las cosas se han movido de verdad cuando el PNV y los partidos de la izquierda abertzale han perdido poder institucional?

Con la política de Estado, combatiendo ETA con el terrorismo de los GAL, persiguiendo los terroristas y sus supuestos apoyos sociales policialmente e ilegalizando los partidos políticos con vinculaciones ideológicas o económicas.

Por último, con la entrada en escena de profesionales de la resolución de conflictos, así como declaraciones de apoyo hacia un proceso de negociación y de paz en Euskadi por parte de políticos y representantes de instituciones internacionales.

Y ahora qué? Ahora ninguna persona más morirá debido al terrorismo de ETA. Ahora es el momento de actuar democráticamente desde la excepcionalidad de esta nueva etapa, de aplicar la experiencia de otros procesos similares, de no mirar atrás, de recuperar la palabra, de dialogar y de perdonar. Ahora no sólo se debe querer la paz, se debe ser la paz.

dissabte, 10 de desembre de 2011

Governar fa por

Article publicat al Diari de Girona, el 10 de desembre de 2011

Fa més o menys un any, publicava un article amb el títol "Governar molesta", en el qual explicava que determinades decisions dels governs podien acabar convertint-se en un autèntic problema abans que una solució, i que aquest era un dels principals motius del desencís de la gent cap als polítics.

Ara, després de les eleccions generals del 20 de novembre, tinc la sensació que al PP li fa por governar. Si durant la precampanya i sobretot durant la campanya es va donar una manca de definició en les propostes polítiques d'aquest partit -no estava clar què farien un cop al govern-, un cop han guanyat els comicis, la percepció s'ha fet més evident, ja que encara no s'ha dit res i s'ha comunicat que només s'explicarà el dia de la investidura de Mariano Rajoy en el Congrés de Diputats.

Queda clar que hi ha por. Por a explicar els canvis que es volen introduir o por perquè no se sap quins canvis introduir.

I és que la crisi pot amb tot. Ha estat la crisi que ha arrabassat el poder al PSOE, com fa quinze anys amb Felipe González. La crisi econòmica ha pesat més que d'altres factors explicatius menors de per què el PP ha guanyat les eleccions com, per exemple, el candidat, el lema de canvi o el circ polític de Zapatero amb assumptes com l'Estatut de Catalunya o el finançament de les autonomies.

Tanta és la por dels guanyadors ara, que no tenen pressa d'agafar les regnes del govern, ni de posar-se a treballar per oferir solucions a la crisi. La tracten o ens la presenten com si fos un fenomen natural, per exemple, una tempesta que tal com apareix de cop, més tard -uns minuts, uns dies o un mesos- desapareixerà.

Sembla que el PP estigui esperant que els pitjors moments de la crisi no coincideixin, com a mínim i d'entrada, amb la investidura del seu líder com a president del Govern. Fa la impressió que prefereixen no trobar-se relacionats amb les contínues notícies d'aquestes setmanes respecte si Espanya haurà de ser intervinguda econòmicament. Encara avui presenten, tracten i aborden la crisi i els seus efectes com una matèria resultant de les decisions i la gestió de l'anterior Govern, del qual el PP no n'és responsable i mentrestant no n'han de proposar ni dir res. Fan com van fer quan estaven a l'oposició, quan no aportaven ni una sola idea i esperaven que el temps jugués al seu favor per fer fora qui ocupava la Moncloa.

Vist així queda clar que la crisi és i s'ha convertit en un conflicte. Vist així, des de la resolució de conflictes, hi ha la certesa que el temps, per ell sol, no solucionarà res, ans al contrari, actuar d'aquesta manera només incrementarà la tensió i altres problemes. A més, com tots els conflictes, aquest no és un fenomen que aparegui i desaparegui de la nit al dia. La crisi ve de lluny i ha vingut per quedar-se. Per tant, cal posar-se a treballar de seguida i posar en marxa propostes a mig i llarg termini. I per últim, el que ha generat el conflicte no serveix ni servirà per resoldre'l. És lògic, doncs, pensar que fer servir velles receptes no ens faran sortir de l'actual situació. El PP, per contra, no té pressa ni té cap pla i, fins i tot, no crec que aporti fórmules innovadores.

Perquè, qui creu encara que la crisi que vivim és només econòmica? Abans ja era política, dels polítics i dels partits. Ara és també social, ja que la desconfiança s'ha estès fins als nostres veïns. Mentre els líders es mouen en la lògica de la por i del "tu perds i jo guanyo", la resta, perdem tots.

dilluns, 5 de desembre de 2011

El cinema com recurs creatiu

En la gestió i la resolució de conflictes no tot passa per parlar. De vegades, hi ha recursos creatius, com el cinema, que poden ajudar a treballar un conflicte o desfer-lo i facilitar l'entesa entre els implicats.

El cinema té un poder que no podem obviar:

"Amb totes les coses bones i dolentes.
El tabac, per exemple, va arribar a Espanya d'Amèrica dues vegades: primer amb Colom, però sobretot amb Humphrey Bogart.

I també se'l va emportar el cinema.
Amèrica va deixar de fumar començant pel cinema i nosaltres, després seguint el cinema. Recordo a l'estanc més gran de Madrid tres fotos- una de Bogart- de tres actors americans fuman: tots tres van morir de càncer de pulmó. I també va ser Hollywwod qui ens va portar al pis de propietat".

Lluís Amiguet entrevistant a
Agusto M. Torres, cineasta; autor de '2.500 películas de Hollywood' i 40 llibres més.
La Contra de La Vanguardia, 5 de desembre de 2011