dilluns, 22 de novembre de 2010

Per què ens atrau el conflicte?

Article publicat al Diari de Girona
15 de novembre de 2011


Per què ens atrau tant el conflicte? I alhora, perquè fugim i evitem el contacte amb aquest fenomen i rebutgem les persones que creiem conflictives?




Fa uns dies vaig assistir a la Facultat de Comunicació de la Universitat Ramon Llull a la defensa de la tesi doctoral del periodista i ara doctor en comunicació Marçal Sintes. El tribunal el formaven la Dra. Montserrat Guibernau, el Dr. Salvador Cardús, el Dr. Josep Lluís Micó -col•laborador d’aquest diari-, el Dr. Ferran Sáez i el Dr. Jordi Argelaguet. El director de la tesi era el Dr. Albert Sáez.

La tesi del Dr. Marçal Sintes analitza el conflicte entre la política i els mitjans de comunicació i il•lustra aquesta relació a partir del tractament informatiu d’alguns conflictes públics en el govern de coalició del “Tripartit”. En aquest treball, el Dr. Sintes cita en més d’una ocasió el meu treball de doctorat: Els principals conflictes públics del Govern de coalició d’esquerres i catalanista a la Generalitat de Catalunya presidit per Pasqual Maragall, 2003-2006, on jo, per mitjà de les notícies de portada dels principals diaris catalans, detecto informacions en les quals es dóna conflicte entre els membres del govern, polítics i partits, i analitzo el seu comportament a partir de la teoria de la Resolució de conflictes.

I és que avui es prioritza el conflicte en general. I això és especialment evident en la política. Els mitjans de comunicació han esdevingut l’aparador públic de la política. Polítics i partits s’esforcen per aparèixer en els mitjans, malgrat que darrerament s’ha observat un èmfasi més negatiu que positiu en el tractament de les notícies polítiques i il•lustrat amb fenòmens com l’escàndol o la corrupció. I curiosament, tot i que es fa crítica a aquesta manera d’informar d’alguns mitjans i periodistes, aquests diaris, en paper o electrònics, són molt llegits; les ràdios molt escoltades i les televisions molt vistes.

Tres quarts del mateix passa amb els polítics. Les enquestes diuen que les actituds de crispació, de tensió i de lluita no són les més convenient per motivar els ciutadans en els assumptes públics, però la gent segueix la política quan s’extrema la competició i la conflictivitat. Potser el problema no és si es dóna el conflicte, sinó la manera de gestionar-lo, de tractar-lo informativament per part dels mitjans; i d’abordar-lo per part dels polítics.

Ara pensi què fa vostè o els seus conciutadans quan, per exemple, uns policies aturen a una persona pel carrer o quan en la carretera hi ha dos cotxes accidentats o en el carrer dos persones que discuteixen fort. Primer miren, volen saber què passa, potser fins i tot s’aturen, ja que volen ajudar o saber com acabarà, però tot plegat no gaire temps, no sigui que al final es vegin implicats. Així som. El conflicte ens atrau, la discussió entre dues persones, la competició entre dos equips, la disputa sobre algun assumpte important, la incertesa en el resultat. El conflicte en general i els dels altres ens interessa, però fins a cert punt, ja que no volem que ens afecti gaire. I si afecta o sobretot si ens perjudica, aleshores els implicats són persones conflictives, ja que no han sabut gestionar prou bé el problema, estenent les conseqüències negatives cap a nosaltres.

Els mitjans i els partits polítics són culpables d’aquests comportaments? Jo penso que no, ja que necessitem que algú ens informi del que passa, el que es diu i del que es fa sobre temes, problemes i conflictes públics. Tot i que mitjans i polítics tenen una influència sobre la nostra actitud i opinió. Per aquest motiu crec que es podria optar per positivar determinades notícies i debats quan del conflicte es deriven oportunitats de millora pels implicats i també per a la societat.

dissabte, 6 de novembre de 2010

Conflictòlegs

Publicat al Blog de la Fundació UdG el 19-10-2010
Publicat al Diari de Girona el 22-10-2010
Publicat al blog de l'ACDMA social network

Per què quan tenim un conflicte no cerquem un conflictòleg que ens ajudi a resoldre’l? Per què només el busquem quan no sabem com sortir-nos-en, mentre que enfront d’altres problemes contractem el professional adequat d’entrada?

A la tardor del 2010 a Hongria, a causa d’una catàstrofe humana i ambiental, que es percep de grans proporcions, es buscaven professionals que expliquessin com frenar i eliminar el vessament tòxic de fang roig d'1.000.000 m2 que ha afectat uns 40 qm2. No es demanaven diners, sinó especialistes capaços de donar resposta a aquesta emergència humana, territorial, ambiental i pública que pateixen i patiran els hongaresos, però que podria afectar els habitants dels altres països -Croàcia, Sèrbia, Romania i Bulgària- per on transcórrer el Danubi.

Andy Carvin, en el Personal Democracy Fòrum -espai dedicat a l’anàlisi i la reflexió de la influència de la tecnologia en la política democràtica-, explica com des d’internet s’ha encarregat de coordinar la informació i les actuacions de voluntaris, professionals, entitats i institucions públiques que volen donar resposta a desastres naturals i a altres conflictes a tot el món. A partir dels atemptats de l’11-S del 2001, Carvin va crear un espai interactiu de notícies per a compartir informació, posar en línia els americans i el món per a explicar exactament que estava passant, desmentint rumors i articulant una resposta col·lectiva al conflicte. El seu treball en el Tsunami de la Índia com en el terratrèmol d’Haití ha ajudat a les comunitats, a internet i en temps real, a reaccionar de forma efectiva i preparar-se també pels desastres i conflictes.

Coincidentment, fa unes setmanes, vaig gravar un vídeo per a internet on explico que l’èxit o el fracàs d’un conflicte depèn sobretot de la formació. L’assoliment d’aquestes competències transforma a una persona en un expert capaç de donar resposta al conflicte entès com a un procés de comunicació, confrontació o competició d’interessos, percepcions i activitats aparentment incompatibles i antagòniques sobre algun fet o idea, un malestar o una insatisfacció, entre dues o més parts, que causa perjudicis físics, psíquics, econòmics, d’imatge, etc.

Diferents conflictòlegs, en diferents moments, van ajudar a què finalment els governs d’Anglaterra i Irlanda assolissin un acord de pau a Irlanda del Nord i el desarmament de l’IRA; són conflictòlegs els que faciliten que els habitants d’un municipi arribin a un acord sobre les mesures als problemes comunitaris i públics, però també els que saben generar consens sobre els conflictes que afectaran l’estabilitat i seguretat en el futur; són també els que auxilien diàriament a les organitzacions a gestionar positivament els conflictes entre els seus diferents membres.

A Catalunya, durant els darrers 10 anys, institucions públiques locals i entitats han desenvolupat projectes i serveis per a gestionar conflictes a partir dels coneixements de la Resolució de conflictes i del treball dels conflictòlegs. Ara, espero que, com a mínim, els responsables públics i de les organitzacions, quan es doni un conflicte d’aquestes característiques, pensin en cercar l’ajuda i els serveis d’algun dels molts conflictòlegs catalans, i millor si aquests o aquestes són professionals formats en el diploma de postgrau que organitzem des de Girona. Qualitat, en dono fe.