diumenge, 19 de setembre de 2010

Venjança

Article publicat el 17 de setembre de 2010
Diari de Girona

Crec que guanyarà Mas, perquè toca". Per què aquesta frase de Pasqual Maragall ha generat tant rebombori?

Pasqual Maragall coneix molt bé Artur Mas. Mas ha estat el seu opositor mentre el primer va ser l'alcalde de Barcelona i després president de la Generalitat. Tots aquests anys de debat polític han facilitat l'aparició d'un afecte mutu entre els dos, especialment perquè tant un com l'altre han estat en la primera línia política, perquè coneixen de primera mà les dificultats de governar i perquè també tots dos han estat molt de temps a l'oposició, i això uneix.

Aleshores, què és el que resulta sorprenent i conflictiu de la frase de Pasqual Maragall? Sorprenent: Maragall pronostica públicament que el guanyador de les eleccions al Parlament de Catalunya és Artur Mas i no Montilla. Si bé amb les enquestes en mà això no és sorprenent, si ho és des de la rutina comunicacional dels partits en què un personatge públic proper fa costat al teu candidat amb l'objectiu d'intentar generar un clima d'opinió i millorar els resultats previstos. Conflictiu: 1) Maragall es va donar de baixa del PSC, i això no és habitual; 2) aquesta informació ha sortit publicada en una revista de CiU i, 3) l'únic president de la Generalitat que ha tingut el PSC va ser empès per Zapatero i Montilla a no tornar-se a presentar com a candidat i anticipar les eleccions al Parlament.

Al meu entendre, la frase de Maragall és el resultat del tracte rebut per part de Montilla i dels conflictes mal gestionats i mal resolts en el PSC.


Maragall només va ser 3 anys president de la Generalitat i no es va poder tornar a presentar com a candidat del PSC a les eleccions al Parlament, perquè Zapatero li va reclamar que no ho fes i Montilla li va barrar el pas.

Mentre va ser President, Maragall va haver de fer front a molts conflictes, això s'entén si es té en compte que el màxim dirigent d'ERC, Carod-Rovira, va haver d'establir el control del govern des de fora de l'executiu. Fins i tot, Maragall va tenir dificultats per exercir les competències del seu càrrec, com, per exemple, quan va decidir fer el primer canvi de consellers i el PSC, Montilla en persona, públicament, diu que no. Després es va descobrir que els artífexs d'aquell govern varen ser Montilla i Puigcercós.

Ara Montilla tanca els ulls i apreta les dents en les entrevistes quan se li pregunta per les paraules de Maragall i repeteix una darrera l'altra que ell "No, no, no pensa valorar aquestes declaracions". No esmenta Maragall, ni li diu president, ni amic, ni col·lega, ni res.

Maragall diu que creu que guanyarà Mas i es venja. Un cop més es mostra atrevit, peculiar, trencador amb la rutina política i mediàtica, alleujat del pes del partit i coneixedor que ell ha estat el millor candidat del PSC, el que ha aconseguit els millors resultats electorals i que ha fet possible que aquest partit sigui en el govern, per molt que Montilla i Puigcercós fossin enviats a pactar posteriorment.

dijous, 16 de setembre de 2010

La por del Govern

Article publicat el Diari de Girona
15 de setembre de 2010

Per què s'ha vedat l'accés als ciutadans a l'ofrena floral d'institucions i partits al monument de Rafael de Casanova l'11 de setembre? De què tenen por el president Montilla i els seu socis de Govern?


Aquest Govern, amb els presidents Maragall o Montilla al capdavant, s'ha entossudit, durant aquests 7 anys, per no passar desapercebut públicament amb els seus conflictes. La Diada ha estat aquest cop l'objectiu d'aquest govern. Si el passat 7 de setembre, dia en què es van convocar les eleccions al Parlament de Catalunya, el president Montilla deia que actualment un dels tres problemes més greus del nostre país és la desafecció ciutadana, amb la gestió de l'acte de l'ofrena floral al monument de Rafael de Casanova, caldrà sumar-ne un altre que és la desafecció dels polítics cap als ciutadans. Si bé, aquesta és, al meu entendre, una de les causes de la primera. M'explico.

El president no està preocupat per la desafecció ciutadana, sinó que té por dels ciutadans. En l'agenda d'actes per a la celebració de l'11 de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, se celebra a primera hora del matí l'ofrena floral d'institucions catalanes al monument de Rafael de Casanova de Barcelona. Cada any, els ciutadans tenen l'oportunitat d'accedir a aquest acte, a uns quants metres del monument, separats per unes tanques i un bon nombre de Mossos d'Esquadra, i poder manifestar la seva opinió a cadascuna de les institucions que s'hi acosten amb aplaudiments o xiulades. També hi ha insults. Es pot dir que aquest acte és un "referèndum" en veu alta sobre la percepció i opinió de ciutadans nacionalistes i independentistes a favor o en contra de l'acció d'institucions i d'organitzacions en defensa del país.

Els partits polítics, en general, són els que més temen aquest plebiscit. Mentre dipositen l'ofrena i sona Els Segadors, himne nacional de Catalunya, s'aixequen aplaudiments o en determinats casos tronen escridassades i insults. El president Pujol n'ha estat sempre molt aplaudit i tímidament xiulat pel sector més jove. ERC aixeca expectació: en l'oposició joves aplaudint, en el Govern joves escridassant. Els federalistes, PSC i ICV, passen per un autèntic infern, especialment el 2009. El Partit Popular de Catalunya va decidir no tornar. I tot això passa amb la màxima cobertura dels mitjans de comunicació que informen d'aquest espectacle ?nacional i popular. Els telenotícies del migdia i la versió electrònica dels diaris obren amb l'ofrena, amb el rànquing ?d'aplaudiments, xiulades i insults rebuts pel govern, els partits polítics o algun club de futbol.

Amb uns segons, Catalunya es fa una idea clara de qui defensa més Catalunya, segons els ciutadans presents en l'acte. Aquest any el president Montilla ha decidit no passar un "mal rato". Obligat a fer l'ofrena com a màxim mandatari del país, ha allunyat el públic del monument i ha silenciat la seva veu. Fet així, ha mostrat que l'opinió pública d'aquest ciutadà li fa por, perquè el fa passar una mala estona, perquè s'informa del rànquing en els mitjans de comunicació i perquè enguany l'allau de crítiques hauria estat molt intensa després de la sentència del Tribunal Constitucional a l'Estatut i l'acceptació del resultat per part del govern de Zapatero.

Amb aquesta decisió el president Montilla ha aconseguit evitar els tres efectes de la seva por: insults, comunicació dels mitjans i influència en les eleccions. Malauradament, per fer-ho, ha escollit una opció, excloure els ciutadans i silenciar l'expressió de la seva opinió en l'ofrena floral, que en lloc de solucionar el problema, el que ha aconseguit és fer palesa l'existència de la seva por a la ciutadania, potenciant l'efecte contrari que volia evitar. I tot això en el marc del comportament habitual de tensió entre els socis del govern i intensificant un conflicte general, el de la desafecció ciutadana cap als polítics amb una nova desafecció: la dels governants cap als ciutadans.

dijous, 9 de setembre de 2010

"El éxito en la gestión de conflictos depende de la formación"

En este vídeo, presento, como director, el contenido, objetivos y programa del Diploma de Postgrado de Resolución Conflictos Públicos y Mediación Comunitaria de la Universidad de Girona (Fundación UdG), y muestro la importancia de la formación para el éxito en la gestión de un conflicto, especialmente público.

"L'èxit en la gestió dels conflictes depèn de la formació".

En aquest vídeo, presento el contingut, programa i objectius del Diploma de Postgrau que s'organitza des de la Universitat de Girona, concretament des de la seva Fundació. L'èxit o el fracàs en la gestió de conflictes depèn dels coneixements i de les habilitats assolides per mitjà de la formació i la recerca.

divendres, 3 de setembre de 2010

Un ajuntament darrera d'un fanal

Xavier Pastor
Publicat al Diari de Girona

Per què un ajuntament hauria de ser al Facebook? Ser presents en les xarxes socials digitals aporta avantatges? Pot ajudar a detectar conflictes i, fins i tot, a prevenir-los i gestionar-los amb èxit?


En Jordi Martínez, articulista d'aquest mateix diari, em comenta que als Estats Units el 80% d'informacions que surten als diaris ja tenen el seu origen a la xarxa, fruit de denúncies o comentaris dels lectors o dels ciutadans. Segons un estudi recent elaborat amb dades de Google, els catalans ocupem l'onzena posició mundial com a usuaris de Facebook. Precisament, fa pocs dies he conegut pel Facebook una situació sorprenent la qual no és gens estrany que hagi esdevingut un problema i pot ser un conflicte si no es resol decididament. En una foto es veu la col·locació d'un fanal enfront de la porta de l'ajuntament de Malgrat de Mar. El fanal deixa pas als vianants, però resta davant mateix de la porta. Perquè es facin una idea, el fanal impedeix llegir correctament el nom de l'Ajuntament independentment de la situació de l'observador: Casa de (fanal) Vila, Ca(fanal) de la Vila, Casa (fanal) la Vila -potser aquest és el mes entenedor.

Aquesta cas em sembla interessant per dos motius:

1) com a metàfora de com les solucions a determinats problemes municipals sovint acaben per generar nous conflictes amb més repercussió, fins i tot simbòlica; i 2) la utilitat de les tecnologies de la informació i la comunicació, concretament Internet i en especial les xarxes socials digitals per prevenir, detectar i gestionar una munió de problemes i de conflictes, gràcies a la interacció ràpida i directa amb els ciutadans. Perquè se'n facin el càrrec, després de demanar el vistiplau per a la publicació dels seus comentaris, recullo literalment les paraules dels amics que han comentat aquest cas en el Facebook: "Que originals que som a...", "Sí, és la baixada d'emergència de la sala de plens", "Caram, veig que l'arquitecte municipal és molt amic de l'alcalde o és que no s'ho han mirat bé abans de fer-ho, no?", "Jo crec que deu ser el nou joc de la Festa Major: On és l'ajuntament?, "Jo crec que és el nou radar per a vianants, que quan entren a fer les diligencies no es passin de voltes", "Amb l'Àlex ens pensàvem que potser era per penjar-hi una bandera. Sigui el que sigui, és un desastre. Que lleig!" Per a més informació, els recomano el vídeo que hi ha al YouTube amb el títol: "un nyap il·luminat" elaborat per Malgrat Confidencial.

No està clar quin és el motiu de la ubicació d'aquesta instal·lació: si és un error o un descuit de disseny o d'execució de l'obra, si està fet expressament i amb mala fe, si s'ha fet per il·luminar al màxim l'entrada del consistori, si hi ha algú emprenyat a l'Ajuntament i amb poder per fer la guitza als responsables polítics. El que sí que sabem gràcies al Facebook i al YouTube és que a la gent no li agrada i està enfadada, i que es fa públic el conflicte i la reacció dels ciutadans.

I és que aquest cas és un símptoma clar d'aquesta manera de fer i de solucionar els problemes per part dels governants que tant critiquen els ciutadans, la qual d'entre una varietat de possibles solucions n'escullen una que no és la més apropiada ni la que ofereix més satisfacció, telegrafiant l'aparent manca d'anàlisi i la insuficient dedicació dels responsables públics. Hi ha qui pensarà que aquest és un mal menor, que és un problema tècnic, de fàcil solució i sense grans repercussions, que no és polític. Triple error: primer per equivocar-se; segon, per donar peu a la crítica i una riota general cap a l'ajuntament i a una nova despesa per moure el fanal; i tercer, per no il·luminar-nos amb una explicació convincent al més aviat possible, per exemple, en el Facebook mateix.

S'ha acabat la festa


El 28 de juliol d’enguany, el Parlament va aprovar la llei que prohibeix les curses de toros a Catalunya a partir del gener del 2012, resultat d'una iniciativa legislativa popular (ILP). Amb l'aprovació es modifica l'article 6 del text refós de la llei de protecció dels animals, aprovat pel decret legislatiu 2/2008, perquè es prohibeixin "les curses de toros i els espectacles amb toros que incloguin la mort de l'animal i l'aplicació de les sorts de la pica, de les banderilles i de l'estoc", prohibició de què queden excloses les festes amb bous sense mort de l'animal, els correbous.

La llei va superar la votació amb 68 vots a favor (32 de CiU, 3 del PSC-CpC, 21 d'ERC i els 12 ICV-EUiA), 55 en contra (7 de CiU, 31 del PSC-CpC, els 14 del PPC i els 3 del grup mixt) i 9 abstencions (6 de CiU i 3 del PSC-CpC). La llei va superar la votació amb el 100% dels vots d’ERC i ICV-EUiA i un 66,6% de CiU.

És a dir mentre s’aprovava aquesta llei, els grups parlamentaris que formen el govern votaven en direccions oposades, molt oposades. Aquest és el plantejament d’aquest article que es fonamenta en l’anàlisi sobre els principals conflictes públics que han amenaçat i afectat al govern de la Generalitat de Catalunya format pel PSC-CpC, ERC i ICV-EUiA i sota la presidència de Maragall (PSC-CpC) i de Montilla (PSC-CpC) des del 2003 i fins el 2010.

La política democràtica, amb els seus partits, eleccions, polítics, governs, competència, oposició, és sinònim de conflicte. Tant és així, que malgrat tenir des del 2003 un govern format per forces d’esquerres i catalanistes amb un pacte escrit (Pacte del Tinell), aquest no ha estat exempt de conflictes, ans al contrari aquests han estat, al meu entendre, un dels seus trets característics. L’aparició del conflicte no ha de ser percebuda d’entrada de forma negativa, ja que la política pretén donar-li resposta i perquè aquestes situacions són reptes que comporten oportunitats. I es que allò que fa negatiu o positiu el conflicte és la seva gestió, la manera d’abordar-lo i tractar-lo. És aquesta gestió de les desavinences i incompatibilitat aparent d’interessos i necessitats a partir de les manifestacions, declaracions, contra declaracions, crítiques partidistes i acusacions públiques i la dificultat de posar-se d’acord el que ha distingit aquesta formula de govern i a la vegada li confereix una dimensió negativa. Tanmateix, el manteniment d’aquesta formula estava garantida amb la votació conjunta dels tres socis de govern en el Parlament.

L’any 2006, després de la davallada en vots dels partits que formaven el govern, amb la reedició del “Tripartit”, aquestes forces polítiques van elaborar i aprovar un protocol per a la resolució de conflictes i per a millorar-ne la gestió. Segons Pasqual Maragall, el govern va viure moments difícils durant tota la legislatura i un d’ells va ser la votació per separat, la única d’aquell període, dels tres grups parlamentaris sobre el traçat del Túnel de Bracons. Feia poc que governaven junts. 7 anys més tard i després de donar llibertat de vot als diputats –els partits imposen el vot als seus diputats en el Parlament- resulta que els tres socis de govern han votat per separat, malgrat que en aquesta legislatura ja ho havien fet amb la llei d’educació.

Però aquest cop ha estat més profund, perquè els diputats han tingut llibertat de vot, pel simbolisme del que s’ha votat, perquè s’ha fet a posteriori de la sentència del Tribunal Constitucional, perquè s’ha transmès un missatge als electors a les portes d’unes eleccions i perquè per primer cop el partit del President ha perdut la votació i ho ha fet al costat del PPC i de Ciutadans. Mentre que només el 9,4% dels diputats del PSC-CpC està a favor de la prohibició de les curses de toros, a ERC i ICV-EUiA és el 100%. Senyors i senyores, aquesta votació no només assenyala que la festa de les corrides de toros s’ha acabat, sinó també la d’aquesta formula de govern. Els punts en comú dels tres partits s’han esgotat. No així les possibilitats d’aprendre dels conflictes del passat.