Conflictes, Política, Societat i Media

Feina

2012-01-30T01:12:00.001-08:00

"Llocs de treball hi ha pocs, feina hi ha molta"

Pronósticos en tiempos de crisis

2012-01-22T04:06:00.000-08:00

Que actuamos de forma diferente en tiempo de crisis que en condiciones "normales", queda claro. Que en cada época se establece una forma de pensar y de actuar de la cual se desprenden nuestros comportamientos es una evidencia. Que la actual situación de crisis es económica, pero también existencial, como personas y como sociedad, es cada vez más patente. Tanto es así, que el otro día me enteré que existe una figura profesional que se encarga de pronosticar y predisponer las tendencias en nuestras decisiones y comportamientos, llegando, por ejemplo, a predecir cuál será el color de coche preferido en los próximos años.

Precisamente recuerdo un artículo en la prensa del año 2006 donde se hablaba de los cambios en la demanda del color preferido de los coches nuevos por parte de los hombres, pasando del plateado al negro. Era el momento álgido del dinero prestado y estos colores tenían un coste añadido. Hoy, en cambio, el blanco es color de moda, el mismo color del coche que compró mi padre en el 1992, año de crisis también. Ahora incluso los vehículos deportivos son blancos. De este modo y sin darnos cuenta, a través del consumo, como punta del iceberg de las actitudes humanas, vamos sabiendo más cosas de los factores que determinan los comportamientos de las personas.

Tanta es la voluntad de predecir y de conocer los motivos que predisposen las decisiones y afectan las conductas en cada momento, que dos estudiosos norteamericanos del Mercyhurst College, a Pennsylvania elaboraron un estudio, que se presentó al encuentro anual del American Psychological Society el año 2003, donde relacionaban las preferencias ideales de los hombres por el tipo de mujeres con los ciclos económicos. El estudio analizaba las portadas de la revista Playboy y llegaba a la conclusión que los hombres preferían un tipo de chicas más maduras y con más "curvas" en épocas de crisis, mientras que gustaban las más jóvenes y menos voluptuosas en periodos de bonanza económica. La teoría es que las curvas de las chicas siguen las curvas de la economía.

Creo, sinceramente, que seria interesante hacer un estudio de similares características que explicara cuáles son las tendencias entre las mujeres, porque también cambian. Por ejemplo, años atrás se hablaba del hombre perfeccionista, de cuerpos finos, muy cuidados, depilados y profesionalmente agresivos y ganadores. Años después, se ha recuperado la imagen del hombre masculinizado, con barba arreglada, menos sofisticado, más cotidiano, con actividades profesionales de éxito, pero que lo que le importa es disponer de tiempo de ocio y dimensión social. Parece, pues, que hombres y mujeres en tiempos de crisis recuperamos la "normalidad", somos más "nosotros" y buscamos el candidato o candidata que puede ofrecernos la mejor respuesta a nuestras necesidades de presente y de futuro.

Teniendo en cuenta estas actitudes y comportamientos, que son similares a las que se dan en situaciones de conflicto, me atrevo a hacer un pronóstico sobre la tendencia en la búsqueda de la pareja, y que se puede aplicar en otros muchos ámbitos de nuestras relaciones sociales.

A la hora de iniciar un proyecto de vida se priorizará la elección de aquella persona que responda a las preferencias personales y emocionales del momento, pero que sea capaz de hacerlo también con un carácter continuado en el campo económico, social y cultural. Así, de ahora en adelante, las personas más buscadas serán sobre todo los profesionales que dispongan de un nivel de ingresos estable y que nos aporten valor a nosotros y a la sociedad, como por ejemplo, los profesionales de la banca con responsabilidad social, los del sector público más implicados, los del sector privado sobre todo de las TIC y redes sociales digitales, los expertos en gestión y resolución de conflictos, pues los problemas crecen; y evidentemente los del mundo del espectáculo, preferentemente el fútbol.

Yo confieso

2012-01-22T03:48:00.000-08:00

Artículo publicado el 19 de septiembre de 2011 en el Diari de Girona

Confieso no estar sorprendido cuando supe que el servidor informático del Congreso y del Senado quedó fuera de servicio por el alud de conexiones por Internet de personas que querían saber qué ganan y qué y cuántos bienes poseen los políticos de estos cuartos.

Nada sorprendido, si consideramos que pese a que no nos gustan este tipo de comportamientos o criticamos públicamente su manifestación, en la privacitat absoluta, por ejemplo, delante de un ordenador, no podemos resistir la tentación de saber más sobre los políticos del mismo modo como lo hacemos sobre los famosos del cine o la televisión o respeto nuestros vecinos de escalera o de a pie o con los compañeros de trabajo.

Y es que saber cosas de los otras, especialmente si suscitan controversia y conflicto, nos atrae. Digo conflicto, porque la mirada con la cual nos acercamos a esta realidad, la política y los políticos, y esta información, lo que ganan y como gastan, no es neutra. Lo miramos con la intención de criticar, de comparar, de exaltarnos, de denunciar su buena posición y mejor vida respeto al resto de ciudadanos, nosotros incluidos. No importa cúal es el color político ni nuestro estatus social, aunque si tienes dinero denuncias a los políticos "socialistas", pues se compran pisos y casas como el resto; si no tienes, criticas que todos los políticos se aprovechan de su posición social y de sus contactos para hacer fortuna. Al final, hace falta recordar que los políticos son personajes públicos y que siempre están en campaña electoral.

Pero es que esta información, además de ser un indicador de transparencia política sobre lo que ganan y lo que poseen materialmente los políticos, son datos que nos permiten tener una idea bastante interesante del tipo de personas que son los diputados y los senadores de las Cortes. Por cierto, no hay nada de casual con los datos que se aportan. Cada político con esta información prevé acercarse algo más a las personas que lo votan, a los más fieles, alinearse con su electorado y si es posible acercarse a aquellos que no tienen claro a quienes votar y que encuentran más o menos correcto el estilo de vida de sus representantes públicos.

Esta transparencia es una buena oportunidad para explicar quién son, qué hacen y qué representan. Y esto resulta importante si tenemos en cuenta que cada vez es más difícil saber qué problemas y conflictos de la sociedad los políticos están dispuestos a solucionar y de qué manera, vista la poca atracción y el bajo seguimiento televisivo y en el resto de medios de comunicación que generan los debates parlamentarios en la gente.

En un contexto permanente de comunicación política electoral, la información sobre el candidato político está siendo más significativa que las propuestas de los partidos. Saber que este o aquel político lleva un ritmo de vida similar al nuestro o que tiene el mismo tipo de coche que nosotros, se comprende por delante de la capacidad de éste o aquél para resolver unos conflictos u otros. Se está produciendo una personalización de la vida política. Para bien o para mal, no es todavía tan intensa ni está lo suficiente bien escenificada, puesto que aún hoy la gente en Catalunya conoce antes a Belén Esteban quea Pere Macias.

Yo confieso que, cuando puedo, miro en directo los debates al Parlamento de Catalunya o los del Estado de la nación, pero que los viernes por la noche también paso ratos viendo "Sálvame de Luxe". La mía es una mirada científica, puesto que para mí es un auténtico placer ver como se crean conflictos -a partir de causas clásicas: información, comunicación, posiciones, intereses, roles-, como se explotan televisivamente y como, finalmente, se trata de dar respuesta, aunque sin prisa, puesto que hace falta conservar confrontaciones para la semana siguiente.

La Política s'escriu amb R

2011-12-30T02:30:00.000-08:00

Article publicat al Diari de Girona el 30 de desembre de 2011

La política d'ara a Catalunya s'escriu amb R. Em refereixo a l'acció política del Govern i de l'oposició. Del Govern, coneixem la R de les Retallades. Del principal partit de l'oposició, el PSC, després del seu congrés, ja tenim clara la R de la seva Resistència a qualsevol canvi polític de debò.

Malgrat que aquesta és la Realitat actual al nostre país, crec que això també succeeix en altres països europeus, sobretot en aquells on hi ha partits que han accedit fa poc al govern i d'altres que, de forma esperada, han tornat a l'oposició. Aquesta política de la R és la manera com els partits, els uns al govern i els altres a l'oposició, plantegen afrontar la crisi, esperant que arribin millors i nous temps. Podríem dir que aquests comportaments i apostes polítiques són les de la Reacció.

Des del govern, per la Responsabilitat de donar Resposta immediata als problemes que ens afecten en unes circumstàncies marcades per les greus dificultats econòmiques, el bloqueig negociador del govern de l'Estat, el context europeu de manca de consensos i la necessitat de generar confiança als mercats internacionals. Per tirar endavant en aquest context, el president Mas ens demana Reinventar-nos: aconseguir més amb menys diners. No dubto que es pugui fer, tenint en compte d'on venim i com s'ha gastat en el passat. Però ho veig francament difícil quan, en molts casos, no se sap com fer-ho, i, per tant, cal formació, i en d'altres, hem perdut el costum i costarà temps Recuperar-lo.

I mentrestant tenim el principal partit de l'oposició tornant-se a muntar. Seguint la premsa d'aquests darrers mesos i setmanes, semblava que el PSC es Reformularia lluny de les pressions de no ser al govern -no només de la Generalitat, sinó també de les ciutats i pobles de Catalunya- i que aconseguiria fer net en tots els sentits, iniciant un camí per a l'elaboració d'una nova estratègia del socialisme a Catalunya. Els continus mals Resultats i el xup-xup intern en el partit així ho aconsellaven.

Per contra, Res de Res i, fins i tot, en la composició de la nova Comissió executiva del PSC la Representació de socialistes gironins és baixa i es parla que canviaran l'actual portaveu al Parlament.

Amb aquest congrés, en comptes d'aconseguir il·lusionar els propis militants i iniciar un projecte de futur amb cares i formules polítiques noves, el PSC ha decidit Recuperar antigues pràctiques -el lideratge recau en polítics municipals de l'àrea metropolitana de Barcelona i diputats per aquesta demarcació: Terrassa, Cornellà de Llobregat, l'Hospitalet del Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, Granollers, Sabadell, etc.-, i en persones aferrades al poder -en José Zaragoza podria formar part de l'executiva del PSC com a PSOE.

En síntesi, el PSC ha optat pel camí de la Resistència, Repetint les mateixes velles i antigues formules que van fer que aquest partit passés vint-i-tres anys a l'oposició.

Què s'ha fet de la informació? És possible una gestió positiva?

2011-12-27T05:02:00.000-08:00

Mas, la premsa i els italians

Article d'opinió de JOSEP LLUÍS MICÓ al Diari de Girona

Els anys de Silvio Berlusconi al Govern van anestesiar gran part de la població italiana i, com a mínim, tres quartes parts dels periodistes. Aquests informadors es van adaptar a un entorn en què la independència era una quimera. En l'extrem oposat, una minoria hiperactiva també va perdre el nord del deure de neutralitat, però per acarnissar-se amb Il Cavaliere. Avui costa trobar empreses que practiquin un periodisme equilibrat, ponderat i assossegat perquè la ideologia, l'exageració i els nervis han envaït les redaccions. Potser la premsa catalana tingui problemes, però la italiana està pitjor. I si als seus professionals se'ls fa veure aquest desajust, contesten: "Com podem ser imparcials en un situació com aquesta?". O sigui, reivindiquen una subjectivitat negativa.

El president de la Generalitat va aprofitar dijous l'acte d'entrega dels Premis Nacionals de Comunicació per desenvolupar una reflexió complementària. Artur Mas va demanar als mitjans una actitud "responsable" tenint en compte el context de crisi. Va aclarir que no pretenia que deixessin de formular "preguntes incòmodes", només que afavorissin "un canvi de mentalitat tot mantenint una mentalitat de canvi". És a dir, reclamava una subjectivitat positiva.

No mirar atrás

2011-12-23T08:41:00.000-08:00

Artículo de opinión publicado en la sección de España/Internacional del Diari de Girona el 23 de octubre de 2011.

"Ahora es el momento de actuar democráticamente desde la excepcionalidad de esta nueva etapa, de aplicar la experiencia de otros procesos similares, de no mirar atrás, de recuperar la palabra, de dialogar y de perdonar. Ahora no sólo se debe querer la paz, se debe ser la paz"

Las soluciones, al igual que los conflictos, no se dan de la noche a la mañana. El comunicado de abandono definitivo de las armas por parte de ETA es el resultado histórico de un largo proceso. De negociaciones, de treguas, de muertes simbólicas, de crueles asesinatos, de intereses partidistas y electorales, de muy buenas voluntades y, finalmente, de estrategias acertadas hasta encontrar el camino de la paz.

Los hechos y los pasos que se han dado en el último año han sido decisivos. En enero de este año escribí en este diario el artículo "Una buena y nueva oportunidad", comentando el último comunicado de tregua de ETA y afirmando que asistíamos a un cambio, por pequeño que pareciera: ETA aplicaba aquello que la izquierda "abertzale" pedía, mientras que antes se daba en el sentido contrario. En aquel momento, se estaba produciendo la intervención de los mediadores internacionales con experiencia en otros procesos de conflicto nacionales. La entrada en escena de estos mediadores facilitó la salida de este conflicto de las cuatro paredes del País Vasco y de la visión partidista de los gobiernos del Estado.

La celebración de la Conferencia de Paz del mes de octubre en San Sebastián, con la presencia de relevantes políticos y mandatarios internacionales, fue premonitoria y un factor decisivo más para conseguir el comunicado del cese definitivo de la violencia por parte de ETA.

Cuáles han sido las claves de este proceso?

Nadie sabe exactamente cuál ha sido el orden lógico, pero un conjunto de factores sumados, a menudo articulados y, finalmente, bien orientados hacia la resolución del conflicto han dado lugar a este comunicado histórico.

La política ha sido decisiva en este proceso. De entrada, la política del día a día de las organizaciones de la sociedad civil y de sectores de la iglesia del País Vasco en favor del diálogo que han apostado, pese a los miedos y las incertidumbres, por abrir vías de negociación y conseguir apropaments hacia ETA.

Las decisiones y la acción del Gobierno y de instituciones políticas de los País Vasco. Porqué, cómo es que las cosas se han movido de verdad cuando el PNV y los partidos de la izquierda abertzale han perdido poder institucional?

Con la política de Estado, combatiendo ETA con el terrorismo de los GAL, persiguiendo los terroristas y sus supuestos apoyos sociales policialmente e ilegalizando los partidos políticos con vinculaciones ideológicas o económicas.

Por último, con la entrada en escena de profesionales de la resolución de conflictos, así como declaraciones de apoyo hacia un proceso de negociación y de paz en Euskadi por parte de políticos y representantes de instituciones internacionales.

Y ahora qué? Ahora ninguna persona más morirá debido al terrorismo de ETA. Ahora es el momento de actuar democráticamente desde la excepcionalidad de esta nueva etapa, de aplicar la experiencia de otros procesos similares, de no mirar atrás, de recuperar la palabra, de dialogar y de perdonar. Ahora no sólo se debe querer la paz, se debe ser la paz.

Bon Nadal i un 2012 de molts d'èxits

2011-12-21T01:10:00.000-08:00

Governar fa por

2011-12-10T04:12:00.000-08:00

Article publicat al Diari de Girona, el 10 de desembre de 2011

Fa més o menys un any, publicava un article amb el títol "Governar molesta", en el qual explicava que determinades decisions dels governs podien acabar convertint-se en un autèntic problema abans que una solució, i que aquest era un dels principals motius del desencís de la gent cap als polítics.

Ara, després de les eleccions generals del 20 de novembre, tinc la sensació que al PP li fa por governar. Si durant la precampanya i sobretot durant la campanya es va donar una manca de definició en les propostes polítiques d'aquest partit -no estava clar què farien un cop al govern-, un cop han guanyat els comicis, la percepció s'ha fet més evident, ja que encara no s'ha dit res i s'ha comunicat que només s'explicarà el dia de la investidura de Mariano Rajoy en el Congrés de Diputats.

Queda clar que hi ha por. Por a explicar els canvis que es volen introduir o por perquè no se sap quins canvis introduir.

I és que la crisi pot amb tot. Ha estat la crisi que ha arrabassat el poder al PSOE, com fa quinze anys amb Felipe González. La crisi econòmica ha pesat més que d'altres factors explicatius menors de per què el PP ha guanyat les eleccions com, per exemple, el candidat, el lema de canvi o el circ polític de Zapatero amb assumptes com l'Estatut de Catalunya o el finançament de les autonomies.

Tanta és la por dels guanyadors ara, que no tenen pressa d'agafar les regnes del govern, ni de posar-se a treballar per oferir solucions a la crisi. La tracten o ens la presenten com si fos un fenomen natural, per exemple, una tempesta que tal com apareix de cop, més tard -uns minuts, uns dies o un mesos- desapareixerà.

Sembla que el PP estigui esperant que els pitjors moments de la crisi no coincideixin, com a mínim i d'entrada, amb la investidura del seu líder com a president del Govern. Fa la impressió que prefereixen no trobar-se relacionats amb les contínues notícies d'aquestes setmanes respecte si Espanya haurà de ser intervinguda econòmicament. Encara avui presenten, tracten i aborden la crisi i els seus efectes com una matèria resultant de les decisions i la gestió de l'anterior Govern, del qual el PP no n'és responsable i mentrestant no n'han de proposar ni dir res. Fan com van fer quan estaven a l'oposició, quan no aportaven ni una sola idea i esperaven que el temps jugués al seu favor per fer fora qui ocupava la Moncloa.

Vist així queda clar que la crisi és i s'ha convertit en un conflicte. Vist així, des de la resolució de conflictes, hi ha la certesa que el temps, per ell sol, no solucionarà res, ans al contrari, actuar d'aquesta manera només incrementarà la tensió i altres problemes. A més, com tots els conflictes, aquest no és un fenomen que aparegui i desaparegui de la nit al dia. La crisi ve de lluny i ha vingut per quedar-se. Per tant, cal posar-se a treballar de seguida i posar en marxa propostes a mig i llarg termini. I per últim, el que ha generat el conflicte no serveix ni servirà per resoldre'l. És lògic, doncs, pensar que fer servir velles receptes no ens faran sortir de l'actual situació. El PP, per contra, no té pressa ni té cap pla i, fins i tot, no crec que aporti fórmules innovadores.

Perquè, qui creu encara que la crisi que vivim és només econòmica? Abans ja era política, dels polítics i dels partits. Ara és també social, ja que la desconfiança s'ha estès fins als nostres veïns. Mentre els líders es mouen en la lògica de la por i del "tu perds i jo guanyo", la resta, perdem tots.

El cinema com recurs creatiu

2011-12-05T05:42:00.001-08:00

En la gestió i la resolució de conflictes no tot passa per parlar. De vegades, hi ha recursos creatius, com el cinema, que poden ajudar a treballar un conflicte o desfer-lo i facilitar l'entesa entre els implicats.

El cinema té un poder que no podem obviar:

"Amb totes les coses bones i dolentes.
El tabac, per exemple, va arribar a Espanya d'Amèrica dues vegades: primer amb Colom, però sobretot amb Humphrey Bogart.

I també se'l va emportar el cinema.
Amèrica va deixar de fumar començant pel cinema i nosaltres, després seguint el cinema. Recordo a l'estanc més gran de Madrid tres fotos- una de Bogart- de tres actors americans fuman: tots tres van morir de càncer de pulmó. I també va ser Hollywwod qui ens va portar al pis de propietat".

Lluís Amiguet entrevistant a
Agusto M. Torres, cineasta; autor de '2.500 películas de Hollywood' i 40 llibres més.
La Contra de La Vanguardia, 5 de desembre de 2011

Conflictólogos y conflictólogas

2011-11-19T08:17:00.000-08:00

Publicado en el Diari de Girona el 22 de noviembre de 2010

Publicado en el blog de l'ACDMA social network

¿Por qué cuando tenemos un conflicto no buscamos un conflictólogo o conflictologa que nos ayude a resolverlo?

¿Por qué sólo buscamos a estas personas cuando no sabemos qué hacer, mientras frente a otros problemas contratamos al profesional adecuado de entrada?

A finales del 2010 se produjo una catástrofe humana y ambiental en Hungria de grandes proporciones y ocasionó la búsqueda urgente de profesionales que explicaran como frenar y eliminar el derramamiento tóxico de barro rojo de 1.000.000 m2 que estaba afectando unos 40 qm2. No se pedía dinero, sino especialistas capaces de dar respuesta a esta emergencia humana, territorial, ambiental y pública que sufrían y sufrirán los húngaros, pero que podría afectar los habitantes de los otros países -Croacia, Serbia, Rumana y Bulgaria- por dónde transcurrir el Danubio.

Andy Carvin, en el Personal Democracy Foro -espacio dedicado al análisis y la reflexión de la influencia de la tecnología en la política democrática-, explicó como desde internet se ha encarga de coordinar la información y las actuaciones de voluntarios, profesionales, entidades e instituciones públicas que quieren dar respuesta a desastres naturales y a otros conflictos en todo el mundo. A partir de los atentados del 11-S del 2001 en Nueva York, Carvin creó un espacio interactivo de noticias para compartir información, poner en línea los americanos y al mundo para explicar exactamente que estaba pasando, desmintiendo rumores y articulando una respuesta colectiva al conflicto. Su trabajo en el Tsunami de la India como en el terremoto de Haití ayudó a las comunidades, en internet y en tiempo real, a reaccionar de forma efectiva y prepararse también a los desastres y conflictos.

Coincidentemente, hace unas semanas, grabé un vídeo para internet dónde explico que el éxito o el fracaso de un conflicto depende sobre todo de la formación. Estas competencias transforman a una persona en un experto capaz de dar respuesta al conflicto entendido como un proceso de comunicación, confrontación o competición de intereses, percepciones y actividades aparentemente incompatibles y antagónicas sobre algún hecho o idea, un malestar o una insatisfacción, entre dos o más partes, que causa perjuicios físicos, psíquicos, económicos, de imagen, etc.

Diferentes conflictólogos, en diferentes momentos, ayudaron a qué finalmente los gobiernos de Inglaterra e Irlanda lograran un acuerdo de paz en Irlanda del Norte y el desarme del IRA; son conflictólogos los que facilitan que los habitantes de un municipio lleguen a un acuerdo a los problemas comunitarios y públicos, pero también los que saben generar consenso sobre los conflictos que afectarán la estabilidad y la seguridad en el futuro; son también los que auxilian diariamente a las organizaciones a gestionar positivamente los conflictos entre sus diferentes miembros.

En Cataluña, durante los últimos 10 años, instituciones públicas locales y entidades han desarrollado proyectos y servicios para gestionar conflictos a partir de los conocimientos de la Resolución de conflictos y del trabajo de los conflictólogos y conflictólogas. Ahora, espero que, como mínimo, los responsables públicos y de las organizaciones, cuando se dé un conflicto de estas características, piensen en buscar la ayuda y los servicios de algún de los muchos conflictólogos del país que han pasado por los diplomas de postgrado o master que se organizan. De la calidad de estos expertos y expertas, especialmente de los que pasan por el postgrado de Resolución de conflictos públicos, yo doy fe.

Per què guanyarà les eleccions?

2011-11-19T07:36:00.000-08:00

Article publicat al Diari de Girona el 16 de novembre de 2011

En les eleccions generals del 20 de novembre no tot està decidit. Catalunya pot ser decisiva a l'hora de determinar qui i com governarà. Malgrat que hi ha un partit amb més opcions de guanyar, el vot dels catalans, sobretot els de CiU, pot condicionar la majoria del PP o del PSOE, el futur govern i les polítiques de l'Estat amb els catalans i les catalanes.

Tot i que el 20N hi haurà guanyadors, els canvis de govern i de majories en els parlaments no es donen de la nit al dia, són el resultat d'un procés de dies, setmanes i anys. Per aquest motiu, potser el més interessant d'aquestes eleccions no és saber qui guanyarà, sinó conèixer el com i el per què, i d'aquesta manera ciutadans i polítics sabrem més els uns dels altres.

Així, hi ha quatre factors bàsics que poden condicionar el vot dels electors catalans:

Primer, la gestió del govern Zapatero. Malgrat que per a Catalunya ha esdevingut desencisadora i conflictiva -Estatut, finançament, corredor mediterrani, etc...-, i a l'Estat espanyol ha estat cada cop més contestada, els experts en comportament electoral subratllen que aquest factor pesa poc en la decisió final del vot. Per tant, els errors de Zapatero tindran un efecte limitat en el candidat Rubalcaba.

Segon, l'efecte "líder". Aquí, Duran i Rubalcaba tenen més punts que ningú. Tanmateix, aquest efecte ha perdut força en els darrers temps, vist la creixent desconfiança dels ciutadans cap als polítics, per la seva especial incapacitat de resoldre problemes i de canviar de criteri un cop arriben al poder.

Tercer, el "sorprenent" abandonament de les armes d'ETA. Fet històric en positiu en plena precampanya electoral. Tindrà una repercussió a Euskadi i també a la resta d'Espanya. Quina? Ens podem imaginar l'impacte que pot tenir si ho comparem amb els esdeveniments de les eleccions generals del 2004, quan Zapatero va guanyar contra pronòstic el PP. Hores abans dels comicis es va descobrir que el govern del PP amagava informació i va provar d'enganyar l'opinió pública afirmant que l'atac terrorista de l'11M a Madrid l'havia perpetrat ETA, quan havia estat Al-Qaeda. Ara, el PP ha dit que no pensa negociar amb ETA.

Quart, el més important, la crisi econòmica. Dades i estudis demostren que aquests factors fan caure governs i ascendir partits a l'oposició. El 1991, als Estats Units, la crítica situació econòmica va permetre a Clinton guanyar les eleccions a Bush pare amb millors índexs de popularitat. El 1996, a Espanya, la crisi econòmica va ser decisiva en la derrota electoral del PSOE i la victòria per majoria simple d'Aznar. Ni el no del referèndum a l'OTAN, ni els GAL, ni els pactes amb ETA pels Jocs Olímpics de 1992, ni els casos de corrupció de Filesa i Malesa havien fet caure Felipe González. Aquests dies, la galopant crisi econòmica s'ha endut per davant els primers ministres de Grècia, Iorgos Papandreu, i d'Itàlia, Sílvio Berlusconi.

I és que si bé en democràcia les coses són estables, sortosament de forma silenciosa es produeixen canvis, de vegades negatius com les crisis econòmiques, pel resultat de processos polítics, econòmics, socials i culturals.

Amb les eleccions tenim -teòricament així estan pensades- l'oportunitat de repensar, decidir i escollir la nova direcció per aquests a processos i un pla de resposta. Perquè en democràcia, com en el conflicte, on les coses no es produeixen de la nit al dia, la millor solució passa per utilitzar el nostre poder, el del vot i sobretot el de les nostres accions quotidianes.

El poder de las palabras

2011-10-31T06:14:00.000-07:00

Artículo publicado en el Diari de Girona

"Desde la neurociencia se ha descubierto que una mala noticia tiene cinco veces más fuerza de atracción y de ser recordada por nuestro cerebro que una de buena".

Nos damos cuenta del poder que tienen las palabras sobre todo cuando se genera un conflicto y, especialmente, si va en contra de nuestros intereses. Cada vez son más los expertos que nos aportan datos. Desde la neurociència se ha descubierto que una mala noticia tiene cinco veces más fuerza de atracción y de ser recordada por nuestro cerebro que una de buena.

En el libro "No pienses en un elefante", George Lakoff, profesor e investigador de lingüística cognitiva de la Universidad de California, explica la importancia en la selección, uso y combinación de unas palabras que relacionadas entre ellas e incorporadas en un discurso forman un marco cognitivo que nos dota de una manera de interpretar la realidad, de enfocar determinados problemas y de establecer soluciones. Con este marco se refuerza y se crea un clima y una orientación de opinión.

Y es que con las palabras, una persona ejerce poder sobre otra u otras , como nos muestra Steve Lukes en "El poder. Uno enfoque radical", de tal manera que la primera es capaz de afectar los intereses en sentido contrario de la segunda.

El mejor ejemplo del uso de las palabras para ejercer poder se puede observar en los gobiernos del "Tripartit". Precisamente si por algo se caracterizaron estos gobiernos es por las declaraciones y contradeclaraciones de sus miembros y de los responsables de sus respectivos partidos y grupo parlamentarios de unos contra otros. En el gobierno del "Tripartit" hablaba todo el mundo y casi siempre con la voluntad de crear polémica y generar conflictos, para afectar en sentido contrario a los intereses de los otros.

Pero también podemos encontrar casos interesantes más allá de la política, concretamente a la Fórmula 1. Este es un deporte que mueve cantidades ingentes de dinero, con un volumen muy importante de personas en las estructuras de los equipos, con multinacionales y empresas con grandes presupuestos alrededor de esta actividad y dónde las palabras de las personas tienen el poder de generar tensiones, disputas y conflictos latentes, sobre todo internos, entre los responsables de las escuderías y sus pilotos, y que habitualmente se manifiestan en los resultados de las carreras.

Dos situaciones recientes concretas. El primer caso es del Lewis Hamilton. Durante toda la temporada, este piloto ha tenido el respaldo de su equipo y ha obtenido el podio en varias carreras. Estas últimas semanas se ha especulado que ha recibido ofertas de otros equipos y que podría marcharse. Casualmente, Hamilton no ha conseguido ultimamente ningún podio y hace unos días ocupaba la 7a posición en Japón. Por el contrario, su compañero, Jenson Button, renovó su contrato y ganó la carrera.

El segundo caso es el de Jaume Alguersuari, piloto catalán de la escudería Toro Rosso, filial de Red Bull Team. Este piloto ha pasado de estar entre los diez primeros y de lograr una meritoria 7a plaza en el Gran Premio de Bélgica a finalizar 21º en Italia quince días después. Entre las dos carreras, Alguersuari manifestó su disgusto por la renovación de Mark Weber, segundo piloto de Red Bull, puesto que no se había respetado el compromiso comunicado al inicio de temporada de ofrecer el segundo volante de esta escudería al piloto que hiciera mejores resultados en Toro Rosso. Alguersuari acabo en la 17ª posición en el Gran Premio del Japón.

Y es que si bien es verdad que hablando la gente se entiende -siempre que se sepa y se sea capaz de conseguir este resultado-, también queda claro que hablando la gente se enfada. Precaución, pues, con el poder de la las palabras.

Honestidad

2011-10-24T07:55:00.001-07:00

Son más deshonestos los que miran que los que hacen

Enrique Tierno Galván, Doctor en dret, Filosofia i Lletres i exalcalde de Madrid.

"En un conflicto, tan importante es el asunto como el proceso que lo originó"

2011-10-24T07:52:00.000-07:00

Xavier Pastor, conferenciante, profesor y director del Diploma de Postgrado de Resolución de Conflictos Públicos y Mediación Comunitaria de la Universidad de Girona, comenta los aspectos más destacados en la aparición del conflicto y en su resolución.

"En un conflicte, tan important és el motiu com el procés que el van originar"

2011-10-24T07:50:00.000-07:00

Xavier Pastor, conferenciant, professor i director del Diploma de Postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la Universitat de Girona, comenta els aspectes més destacats en l'aparició del conflicte i en la seva resolució.

No mirar enrera

2011-10-23T12:02:00.000-07:00

Article d'opinió a la secció d'Espanya/Internacional del Diari de Girona el 23 d'octubre de 2011

"Ara és el moment d'actuar democràticament des de l'excepcionalitat d'aquesta nova etapa, d'aplicar l'experiència d'altres processos similars, de no mirar enrere, de recuperar la paraula, de dialogar i de perdonar. Ara no només s'ha de voler la pau, s'ha de ser la pau"

Les solucions, igual que els conflictes, no es donen de la nit al dia.

El comunicat d'abandonament definitiu de les armes per part d'ETA és el resultat històric d'un llarg procés. De negociacions, de treves, de morts simbòliques, d'assassinats cruents, d'interessos partidistes i electorals, de molt bones voluntats i, finalment, d'estratègies encertades fins a trobar el camí de la pau.

Els fets i les passes que s'han donat el darrer any han estat decisives. Al gener d'enguany vaig escriure en aquest diari l'article Una bona i nova oportunitat, comentant el darrer comunicat de treva d'ETA i afirmant que assistíem a un canvi, per petit que semblés: ETA aplicava allò que l'esquerra "abertzale" demanava, mentre que, abans, es donava en el sentit contrari. En aquell moment, s'estava produint la intervenció dels mediadors internacionals amb experiència en altres processos de conflicte nacionals.

L'entrada en escena d'aquests mediadors va facilitar la sortida d'aquest conflicte de les quatre parets del País Basc i de la visió partidista dels governs de l'Estat. La celebració de la Conferència de Pau d'aquesta setmana a Sant Sebastià, amb la presència de rellevants polítics i mandataris internacionals, ha estat premonitòria i un factor decisiu més per aconseguir el comunicat del cessament definitiu de la violència per part d'ETA.

Quines han estat les claus d'aquest procés?

Ningú sap exactament quin ha estat l'ordre lògic, però un conjunt de factors sumats, sovint articulats i, finalment, ben orientats cap a la resolució del conflicte han donat lloc a aquest comunicat històric.

La política ha estat decisiva en aquest procés. D'entrada, la política del dia a dia de les organitzacions de la societat civil i de sectors de l'església del País Basc en favor del diàleg que han apostat, malgrat les pors i les incerteses, per obrir vies de negociació i aconseguir apropaments cap a ETA.

Les decisions i l'acció del Govern i d'institucions polítiques dels País Basc. Per què com és que les coses s'han mogut de veritat quan el PNB i els partits de l'esquerra abertzale han perdut poder institucional?

Amb la política d'Estat, combatent ETA amb el terrorisme dels GAL, perseguint els terroristes i els seus suposats suports socials policialment i il·legalitzant els partits polítics amb vinculacions ideològiques o econòmiques.

Per últim, amb l'entrada en escena de professionals de la resolució de conflictes, així com declaracions de suport cap a un procés de negociació i de pau a Euskadi per part de polítics i representants d'institucions internacionals.

I ara què? Ara cap persona més morirà a causa del terrorisme d'ETA. Ara és el moment d'actuar democràticament des de l'excepcionalitat d'aquesta nova etapa, d'aplicar l'experiència d'altres processos similars, de no mirar enrere, de recuperar la paraula, de dialogar i de perdonar. Ara no només s'ha de voler la pau, s'ha de ser la pau.

El poder de les paraules

2011-10-20T02:38:00.001-07:00

Article publicat el 19 d'octubre de 2011 al Diari de Girona

"Des de la neurociència s'ha descobert que una mala notícia té cinc vegades més força d'atracció i de ser recordada pel nostre cervell que una de bona".

Ens adonem del poder que tenen les paraules sobretot quan es genera un conflicte i, especialment, si va en contra dels nostres interessos. Cada cop són més els experts que ens aporten dades. Des de la neurociència s'ha descobert que una mala notícia té cinc vegades més força d'atracció i de ser recordada pel nostre cervell que una de bona.

Al llibre "No pienses en un elefante", George Lakoff, professor i investigador de lingüística cognitiva de la Universitat de Califòrnia, explica la importància en la selecció, ús i combinació d'unes paraules que relacionades entre elles i incorporades en un discurs formen un marc cognitiu que ens dota d'una manera d'interpretar la realitat, d'enfocar determinats problemes i d'establir solucions. Amb aquest marc es reforça i es crea un clima d'opinió.

I és que amb les paraules una persona exerceix poder sobre una altra o altres , com ens mostra Steve Lukes a "El poder. Un enfoque radical" de tal manera que la primera és capaç d'afectar els interessos en sentit contrari de la segona.

El millor exemple de l'ús de les paraules per exercir poder han estat els governs del Tripartit. Precisament si per alguna cosa es van caracteritzar els governs del Tripartit és per les declaracions i contradeclaracions dels membres del Govern i dels responsables dels seus respectius partits i grup parlamentaris. En el govern del Tripartit hi parlava tothom i quasi sempre amb la voluntat de crear polèmica i generar conflictes, per afectar en sentit contrari els interessos dels altres.

Però també podem trobar casos interessants més enllà de la política, concretament a la Fórmula 1. Aquest és un esport que mou quantitats ingents de diners, amb una volum molt important de persones en les estructures dels equips, amb multinacionals i empreses amb grans pressupostos al voltant d'aquesta activitat i on les paraules de les persones tenen el poder de generar tensions, disputes i conflictes latents, sobretot interns, entre els responsables de les escuderies i els seus pilots, i que habitualment es manifesten en els resultats de les curses.

Dues situacions recents concretes. El primer cas és del Lewis Hamilton. Durant tota la temporada, aquest pilot ha tingut l'escalf del seu equip i ha obtingut podi en diverses carreres. Aquestes darreres setmanes s'ha especulat que ha rebut ofertes d'altres equips i que podria marxar d'allà on és. Casualment, Hamilton no ha aconseguit cap podi i fa uns dies ocupava la 7a posició al Japó. Per contra, el seu company, Jenson Button, va renovar el seu contracte i va guanyar la cursa. El segon cas és el d'en Jaume Alguersuari, pilot català de l'escuderia Toro Rosso, filial de Red Bull. Aquest pilot ha passat d'estar entre els deu primers i d'assolir una meritòria 7a plaça al Gran Premi de Bèlgica a finalitzar 21è a Italia quinze dies després. Entremig de les dues carreres, Alguersuari va manifestar el seu disgust per la renovació de Mark Weber, segon pilot de Red Bull, ja que no s'havia respectat el compromís comunicat a l'inici de temporada d'oferir el segon volant d'aquesta escuderia al pilot que fes millors resultats a Toro Rosso. Alguersuari va finalitzar 17è al Gran Premi del Japó.

I és que si bé és veritat que parlant la gent s'entén -sempre que se sàpiga i se sigui capaç d'aconseguir aquest resultat-, també queda clar que parlant la gent s'enfada. Precaució, doncs, amb el poder de la les paraules.

Pronòstics en temps de crisi

2011-10-17T01:56:00.000-07:00

Article publicat al Diari de Girona el 15 d'octubre de 2011

Que actuem de forma diferent en temps de crisi que en condicions "normals", queda clar. Que en cada època s'estableix una forma de pensar i d'actuar de la qual es desprenen els nostres comportaments és una evidència. Que l'actual situació de crisi és econòmica, però també existencial, com a persones i com a societat, és cada cop més palès. Tant és així, que l'altre dia em vaig assabentar que existeix una figura professional que s'encarrega de pronosticar i predisposar les tendències en les nostres decisions i comportaments, arribant, per exemple, a predir quin serà el color de cotxe preferit en els propers anys.

Precisament recordo un article a la premsa de l'any 2006 on es parlava dels canvis en la demanda, per part dels homes, del color preferit dels cotxes nous, passant del platejat cap al negre. Era el moment àlgid del diner prestat i aquests colors tenien un cost afegit. Avui, en canvi, el blanc és color a l'alça, el mateix color del cotxe que va comprar el meu pare al 1992, any de crisi, també. Avui, fins i tot els vehicles esportius són blancs.

D'aquesta manera i sense adonar-nos-en, a través del consum com a punta de l'iceberg de les actituds humanes, anem sabent més coses dels factors que determinen els comportaments de les persones. Tanta és la voluntat de predir i de conèixer els motius que predisposen les decisions i afecten les conductes en cada moment, que dos estudiosos nord-americans del Mercyhurst College, a Pennsylvania van elaborar un estudi, que es va presentar a la trobada anual de l'American Psychological Society l'any 2003, on relacionaven les preferències ideals dels homes pels tipus de dones amb els cicles econòmics. L'estudi analitzava les portades de la revista Playboy i arribava a la conclusió que els homes preferien un tipus de noies més madures i amb més "corbes" en èpoques de crisi, mentre que agradaven les més joves i ?menys voluptuoses en períodes de bonança econòmica. La teoria és que les corbes de les noies segueixen les corbes de l'economia.

Crec, sincerament, que seria interessant fer un estudi de similars característiques que expliqués quines són les tendències entre les dones, perquè també canvien. Per exemple, anys enrere es parlava de l'home perfeccionista, de cossos fins, molt cuidats, depilats i professionalment agressius i guanyadors. Anys després, s'ha recuperat la imatge de l'home masculinitzat, amb barba arreglada, però no tan sofisticat, més quotidià, amb activitats professionals d'èxit, però el que importa és disposar de temps d'oci i dimensió social.
Sembla, per tant, que homes i dones en temps de crisi recuperem la "normalitat", som més "nosaltres" i busquem el candidat o candidata que pot oferir la millor resposta a les nostres necessitats de present i de futur.

Tenint en compte aquestes actituds i comportaments, que són similars a les que es donen en situacions de conflicte, m'atreveixo a fer un pronòstic sobre la tendència en la recerca de la parella, però que es pot aplicar en molts altres àmbits de les nostres relacions socials.

A l'hora d'iniciar un projecte es prioritzarà l'elecció d'aquella persona que respongui a les preferències personals i emocionals del moment, però que sigui capaç de fer-ho també amb un caràcter continuat en el camp econòmic, social i cultural. Així, d'ara endavant, les persones més buscades seran sobretot els professionals que disposin d'un nivell d'ingressos estable i que ens aportin valor a nosaltres i a la societat, com per exemple, els professionals de la banca amb responsabilitat social, els del sector públic més implicats, els del sector privat de les TIC i xarxes socials digitals, els experts en gestió i resolució de conflictes, vist el nombre i la intensitat creixents; i evidentment els del món de l'espectacle, preferentment el futbol.

El futur de la Politíca

2011-09-29T07:35:00.001-07:00

La política hauria de ser la pedagogia del canvi.

Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya

Intel·ligència

2011-09-27T07:24:00.000-07:00

"No aprens coses perquè ets intel·ligent: aprendre coses et fa intel·ligent" (..) "La intel·ligència consisteix a resoldre problemes, i el problema més difícil és ser feliç"

Fernando Alberca, professor de secundària

"Això no ajuda, això fa mal"

2011-09-27T07:07:00.000-07:00

"En aquest Col·legi hi ha un flagrant desconeixement del que fan els seus professionals"

Publicat al Diari de Girona el dilluns 26 de setembre de 2011

Rebo una trucada i m'informen que el Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya organitza un curs presencial sobre la pràctica de la Mediació Comunitària. Em connecto i accedeixo a la seva web i, efectivament, hi ha una notícia amb la informació del curs. Llegeixo que es tracta d'una formació multidisciplinària resultat d'un acord del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs amb altres col·legis professionals. Estudio el programa. Està bé, però penso que es volen donar massa competències en 20 hores lectives. Observo qui són els formadors. Psicòlegs, advocats, educadors, però cap politòleg i sociòleg.

Quedo molt sorprès, i em pregunto com pot ser que no hi hagi cap docent politòleg o sociòleg? Com pot ser que aquest Col·legi no hagi aconseguit almenys un docent d'aquestes característiques per impartir una sessió? No n'hi ha que es dediquin a la mediació en l'àmbit comunitari o que siguin experts o expertes en la prevenció, resolució i gestió de conflictes comunitaris o públics? Sí, i tant! Hi ha persones prou preparades per fer un curs sencer com aquest. És més, hi ha politòlegs i sociòlegs que des d'aquesta mirada científica, podrien explicar millor, ser més innovadors, presentar projectes i experiències i donar més competències que altres professionals en el terreny comunitari i públic.

Què ha passat? Dues coses: 1) que els altres col·legis promouen millor els seus professionals; i 2) que aquest col·legi desconeix que fan els seus professionals i, per tant, no només no ajuda els que ja es dediquen actualment a aquesta matèria, sinó que provoca un conflicte de present i de futur reduint les possibilitats ocupacionals dels que vulguin treballar en aquest àmbit.

Sé de molts politòlegs i sociòlegs especialitzats en aquest terreny. Que hi han posat i posen hores i recursos. És més, a Girona, després de 7 anys, hi ha el primer i únic Diploma de Postgrau de Catalunya que tracta exclusivament l'abordatge, l'anàlisi, la gestió i la resolució de la conflictivitat pública i també comunitària, dirigit per un politòleg i que té docents llicenciats o doctors en ciència política i sociologia. Estic convençut que en altres postgraus, màsters, serveis de mediació i projectes de resolució de conflictes, perquè hi he treballat, trobaríem un munt d'aquests professionals.

I malgrat tot, aquest col·legi, amb la missió i/o finalitat -facin un cop d'ull a la informació de la seva web- de la promoció de la professió en general i dels politòlegs i sociòlegs en particular, claudica davant dels altres col·legis i no aposta per la feina desenvolupada per la seva gent durant els darrers 10 anys. Quina decepció. Quina pena. Quin desastre. Quin fracàs.

Crec que en aquest col·legi passa alguna cosa. Potser les persones que hi ha al capdavant fa massa temps que hi són. El que és segur és que després de 10 anys d'activitat professional a Catalunya sobre la mediació i la resolució de conflictes en l'àmbit públic i comunitari, en aquest Col·legi hi ha un flagrant desconeixement d'aquesta matèria.

Fa temps que figures com en Jordi Argelaguet, en Salvador Cardús, en Joan Subirats, en Quim Brugué i molts altres fem més per la professió que un col·legi professional que irradia esgotament i sobretot desconeixement sobretot de l'activitat dels seus professionals.

Inversió

2011-09-20T06:46:00.000-07:00

En què s'ha d'invertir?

Ni en la borsa ni en propietats. Ni cases ni cotxes: inverteixi en vostè, en aprendre. No parlo d'aconseguir un títol, sinó d'aprendre i connectar-se a una xarxa de creadors intel·ligents. La inversió no se la pot endur cap crisi.

Joichi Ito, nuevo director del Media Lab del MIT

Jo confesso

2011-09-19T00:55:00.000-07:00

Article publicat al Diari de Girona el 19 de setembre de 2011

"Saber coses dels altres, especialment si susciten controvèrsia i conflicte, ens atrau"

Confesso no estar sorprès quan vaig saber que el servidor informàtic del Congreso i del Senado va quedar fora de servei per l'allau de connexions per Internet de persones que volien saber què guanyen i quins i quants béns posseeixen els polítics d'aquestes cambres.

Gens sorprès, si considerem que malgrat que no ens agraden aquest tipus de comportaments o critiquem públicament la seva manifestació, en la privacitat absoluta, per exemple, davant d'un ordinador, no podem resistir la temptació de saber més sobre els polítics de la mateixa manera com ho fem sobre els famosos del cinema o la televisió o respecte els nostres veïns d'escala o del carrer o amb els companys de feina.

I és que saber coses dels altres, especialment si susciten controvèrsia i conflicte, ens atrau. Dic conflicte, perquè la mirada amb la qual ens atansem a aquesta realitat, la política i els polítics, i aquesta informació, el que guanyen i com gasten, no és neutra. Ens ho mirem amb la intenció de criticar, de comparar, d'exaltar-nos, de denunciar la seva bona posició i millor vida respecte a la resta de ciutadans, nosaltres inclosos.

No importa quin sigui el color polític ni el nostre estatus social, si tens diners, per denunciar que els polítics "socialistes" se'ls gasten amb el totxo com la resta; si no en tens, per criticar que tots els polítics s'aprofiten de la seva posició social i dels seus contactes per fer fortuna. Al final, cal recordar que el polítics són personatges públics i que sempre estan en campanya electoral.

Però és que aquesta informació, a més d'esdevenir un indicador de transparència política sobre el que guanyen i el que posseixen materialment els polítics, són unes dades més que ens permeten tenir una idea bastant interessant del tipus de persones que són els diputats i els senadors escollits. Per cert, no hi ha res de casual amb les dades que s'aporten.

Cada polític amb aquesta informació preveu acostar-se una mica més a les persones que el voten, als més fidels, alinear-se amb el seu electorat i si és possible acostar-se a aquells que no tenen clar a qui votar i que troben més o menys correcte l'estil de vida dels seus representants públics. Aquesta transparència és una bona oportunitat per explicar qui són, què fan i què representen. I això resulta cada cop més important si tenim en compte que cada vegada és més difícil saber quins dels problemes i conflictes de la societat els polítics estan disposats a solucionar i de quina manera, vista la poca atracció i el baix seguiment televisiu i en la resta de mitjans de comunicació que generen els debats parlamentaris en la gent.

En un context permanent de comunicació política electoral, la informació sobre el candidat polític esdevé més significativa que les propostes dels partits. Saber que aquest o aquell polític porta un ritme de vida similar al nostre o que té el mateix tipus de cotxe que nosaltres se situa per davant de la capacitat de resolució d'uns determinats conflictes o uns altres. S'està produint una personalització de la vida política.

Malaurada o sortosament, no és prou intensa ni està prou ben escenificada, ja que encara avui la gent a Catalunya coneix abans la Belén Esteban que en Pere Macias.

Jo confesso que quan puc miro en directe els debats al Parlament de Catalunya o els de l'Estado de la nación, però els divendres a la nit també passo estones veient Sálvame de Luxe. La meva és una mirada científica, ja que per a mi és un autèntic plaer veure com es creen conflictes -a partir de causes clàssiques: informació, comunicació, posicions, interessos, rols-, com s'exploten televisivament i com, finalment, es tractar de donar-hi resposta, bé que sense pressa, ja que cal conservar confrontacions per a la setmana següent.

El yo interior

2011-09-18T12:56:00.000-07:00

¿Le sorprende su yo interior?

Constantemente. Creo que la frontera entre cordura y locura es algo bastante arbitrario, que todos tenemos ideas alocadas que decidimos no compartir por si acaso a alguien se le ocurre pensar que hemos pasado esa frontera. Pero también creo que todos tenemos en nuestra mente cosas interesantes y que basta encontrar la capacidad de concentración para sintonizar con esos pensamientos inconscientes y recoger sus frutos.

Glenn Cooper, arqueólogo, médico y novelista superventas

Evolució

2011-09-15T03:30:00.000-07:00

No hi ha essències que romanen?

Continuem sent éssers en evolució i per tant en conflicte i, per tant, polítics.(...) I no em refereixo a votar, sinó a comprometre's activament en el govern de la seva comunitat.

Lluís Duch, antropòleg, doctor en Teologia (Universitat de Tübingen) i monjo de Montserrat.

Causes de la maldat i la corrupció

2011-08-31T06:33:00.000-07:00

Article d'opinió publicat al Diari de Girona el 28 de maig de 2010

"Si volem evitar la corrupció, a més de les fórmules clàssiques, proposo evitar que les persones estiguin massa temps en contacte amb un determinat poder, evitar les rutines i dotar contínuament qui té poder de la perspectiva de futur i de millores"

Crec que tinc prou perspectiva temporal i coneixements en ciència política i en la resolució de conflictes per arribar a la següent conclusió-hipòtesi de com i quan es produeix la corrupció: com més temps passen unes mateixes persones en un govern o al capdavant de les organitzacions, més possibilitats hi ha de cometre irregularitats de tota mena. És a dir, com més temps les persones estan en contacte amb el poder, més possibilitats es donen que aquestes persones en facin un mal ús i se n'aprofitin. Penso que si és així, tenim elements per pronosticar i evitar la corrupció.

Pensin en casos de corrupcions en un govern, per exemple, en el del Felipe González amb el finançament il·legal del PSOE amb l'afer Filesa, Malesa i Time-Export per fer front als pagaments de les campanyes electorals o a l'enriquiment personal de determinades persones com el Sr. Roldán, quan aquest partit portava tres mandats consecutius en el poder, o sigui, 12 anys. Pensin ara, per exemple, en el govern a Santa Coloma de Gramenet, del PSC des de la recuperació de la democràcia i en Bartomeu Muñoz les últimes legislatures com a alcalde, però des del 1983 com a regidor. Pensin també en Fèlix Millet, dues dècades al capdavant de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música.

Jo no crec que estigui equivocat si dic que quan una persona arriba al govern d'una institució pública o d'una organització privada necessita un temps per aprendre com funciona i imprimir les millores i els canvis que proposa. Aquest aprenentatge és continu, però hi ha un moment que un ja ho sap tot i quasi ja ho ha fet tot. Ja sap com es fan les coses bé, malament i també les que no s'han de fer. És aquest moment el que s'ha d'evitar, quan aquesta o aquestes persones pensen en ells mateixos i no en altres, els ciutadans en el cas d'un govern d'un país o d'una ciutat, o en els socis o els accionistes, en el cas d'una organització.

Als anys 70, Philip G. Zimbardo va realitzar als Estats Units un experiment de psicologia social. Va agafar uns estudiants de la Universitat de Stanford, els va posar en una presó fictícia i uns els va convertir en presoners i els altres en carcellers. Es tractava d'un joc. Va haver-hi un moment, després de les primeres tortures psicològiques i físiques dels segons sobre els primers, que Zimbardo va haver d'aturar l'experiment. Aquest investigador va analitzar quin era l'origen d'aquesta maldat en els estudiants que havien col·laborat. La seva conclusió va ser que el fet de viure en una situació de constant present, amb pressió, sense perspectives de futur i conscients d'ostentar el control indefinidament, feia que els carcellers, un cop assimilat el seu rol i les rutines associades, es comportessin fent un mal ús del seu poder i corrompent les regles en el seu favor.

Solució: si volem evitar la corrupció, a més de les fórmules clàssiques, proposo evitar que les persones estiguin massa temps en contacte amb un determinat poder, evitar les rutines i dotar contínuament qui té poder de la perspectiva de futur i de millores.

Simetria o punts en comú

2011-08-30T02:38:00.001-07:00

El títol original del vídeo és simetria, però jo en diria punts de vista, percepcions, actituds, interessos, valors, prioritats, posicions, processos alternatius i/o complementaris, aspectes positius i/o negatius. "Punts en comú", element imprescindible per començar a gestionar i resoldre un conflicte. Vull veure el got mig ple, queda clar.

Symmetry from Everynone on Vimeo.

Espiritualidad

2011-08-22T00:39:00.000-07:00

Sabe en qué creo?

No, ¿en qué cree?

Cuando los humanos están en armonía, cuando cooperan, emerge la cohesión social, entonces aparece un sentimiento de unidad, de comunión, y esto es lo que yo entiendo como un momento espiritual.

Stefan Koelsch, doctor en neurociencia, músico y psicólogo, neurobiólogo y sociólogo

20 símptomes del conflicte

2011-08-21T12:08:00.000-07:00

Publicat al Diari de Girona el 13 d'agost de 2011

Per uns dies, Lloret de Mar ha tornat al passat. El motiu, dues nits d'aldarulls i destrosses al carrer. Unes hores abans, 20 símptomes indicaven que estava a punt d'esclatar un conflicte.

1) És de nit, a la discoteca Colossos de Lloret de Mar hi ha 1.800 persones escoltant, ballant, bevent i passant-s'ho bé mentre punxa música el Dj. Tiësto. Es produeix una avaria elèctrica. 2) L'aire condicionat deixa de funcionar. 3) La discoteca solventa parcialment la mancança d'energia i no tanca. 4) Malauradament, la temperatura puja a l'interior de la sala. 5) Es produeixen les primeres lipotímies. 6) Els responsables del local obren les portes d'emergència i deixen sortir les persones que no es troben bé. 7) Cada cop hi ha més joves fora. 8) Volen tornar a entrar, no els ho deixen fer. 9) Altres continuen a dins. 10) Hi ha disputes a les portes per accedir al local. 11) No s'entén la decisió. 12) Tots han pagat l'entrada. Uns estan fora i altres dins. 13) Ha de venir la policia. 14) La presència policial fa créixer la tensió. 15) Hi ha el temor que s'acabi la festa. 16) Els joves estan més i més enfadats. 17) Mentrestant la policia ajuda a desallotjar les persones de la sala. 18) Crits, insults, empentes, fortes discussions i, finalment, cops dels uns i dels altres a tort i a dret. 19) La policia prova d'esvair la multitud. 20) Els joves planten cara. Resultat: aldarulls i destrosses al carrer.

Entre tots aquests símptomes, hi ha les causes que van motivar l'enfrontament: d'una banda, les altes temperatures de la sala que fan que el local no reuneixi les condicions mínimes per garantir la seguretat de 1.800 persones; i de l'altra, l'emprenyada dels joves que, havent sortir, volen tornar a entrar, se'ls nega l'entrada reiteradament, malgrat la discoteca no ha tancat.
En qualsevol conflicte, la manera que escollim per gestionar la desavinença és cabdal. Si escollim la força, segurament obtindrem la mateixa reacció. Si expliquem i escoltem, hi ha més possibilitats que ens entenguem. Vistos els fets i el tracte que habitualment es dóna a les portes de les discoteques, no és difícil imaginar quin procés es va seleccionar.
Les decisions a Colossos van ser poc afortunades d'acord amb el resultat, potser si haguessin informat els usuaris, demanat disculpes i tornat a programar la sessió del discjòquei i haguessin convidat els afectats, haurien estalviat els aldarulls posteriors. En canvi, les reaccions de les institucions públiques van ser les correctes: han aturat l'escalada de violència, han establert més controls sobre els locals i les discoteques i han comunicat a la premsa que aquest és un fet puntual.

Tanmateix, els conflictes són una bona font d'aprenentatge. L'experiència diu que la formació en gestió de conflictes redueix molt la seva aparició i repetició. Així, per exemple, caldria que el personal de locals i discoteques sàpiguen prendre decisions que: 1) resolguin situacions extraordinàries; 2) no provoquin reaccions ni enfrontaments posteriors; i 3) previnguin i evitin conflictes públics. A més, això permetria a l'Ajuntament estalviar-se el munt de diners que haurà d'invertir per les destrosses i potenciar el treball d'aquests anys per aconseguir un turisme de qualitat.

Sabent tractar el conflicte en positiu, es descobreixen oportunitats. Per exemple, es pot plantejar que les persones que provoquen aldarulls i destrosses, independentment de la seva nacionalitat, hagin de restaurar amb el seu treball allò que han fet malbé o fent altres treballs comunitaris, dissipant així qualsevol temptació d'actes vandàlics o desperfectes per part dels turistes, especialment joves, i esdevenint un model per altres viles amb característiques similars.

Conflictes de forma

2011-08-21T11:53:00.000-07:00

XAVIER PASTOR I EDUARD CARRERA
Article publicat al Diari de Girona el 15 d'agost de 2011

Confiaria vostè en un professional que no compleix les normes i no sap fer la feina? I si a més de fer-la malament, crea conflictes d'incalculable repercussions?

La política ens sorprèn contínuament, especialment la municipal. El divendres 5 d'agost, al Diari de Girona, en Martí Santiago publicava la notícia que cinc regidors de diferents ajuntaments havien estat enxampats deixant-se falsificar la signatura per poder presentar una moció al Consell Comarcal. En la seva defensa, els regidors, com a consellers comarcals, s'escuden dient que estaven d'acord amb la moció, que no van tenir temps de signar-la i que van demanar a un altre regidor que ho fes per ells. És a dir, que només és un defecte de forma.

Independentment que sigui veritat o no, tot això ho sabem ara, perquè els van enxampar. Els regidors admeten que això no ho podien fer o que ho han fet malament i que van decidir fer-ho per estalviar-se la feina d'haver de signar la moció un per un, o sigui deixar de complir amb aquest procés bàsic establert de la seva feina. I això, no només no està bé, sinó que és un delicte. No es pot fer. Què passaria si en lloc d'un polític, fos un ciutadà qui hagués comès el defecte de forma?

Vet aquí que el que tenim d'entrada no és un defecte, sinó tres o quatre conflictes i dels grossos, de forma i de fons, malgrat que el president del Consell Comarcal digui "que no s'ha de fer sang", perquè "tampoc passa res". I tant que passa.

Primer, han comès un delicte derivat del fet de no acomplir els seus deures com a consellers: volien presentar una moció al ple del Consell sense respectar la norma i el procés. Per cert, al final la moció s'ha retirat. És a dir no han estat capaços de seguir la forma, ni tampoc de retre comptes davant dels seus electors pel contingut de les seves propostes.

Segon, un cop més, determinats polítics no només no resolen els problemes de la gent, sinó que es dediquen a crear-ne de nous, amb el seu derivat cost. En aquest cas, han perdut legitimitat com a persones, ja que no han estat capaços de saber fer la seva feina, i com a polítics, els uns per incomplir una norma i els altres perquè diuen que si no es compleix "tampoc passa res". Quina pena imposaria un jutge a una persona per la falsificació d'una signatura?

Tercer, es tracta d'un conflicte d'incalculables repercussions del qual no podrem mesurar l'impacte fins que torni a haver-hi unes eleccions. En aquell moment, sabrem si la confiança dels ciutadans cap aquest polítics o cap a tota la professió ha caigut una mica més. Fins aquell instant, no podrem valorar si aquests escàndols han incrementat el desencant de la gent cap els seus polítics.

Quart i últim, es poden estalviar aquests conflictes. Com? Respectant les normes i cuidant les formes. Els polítics són els responsables del correcte funcionament de la societat i referents públics per a la gent. Les seves paraules i els seus comportaments són indicadors del que és convenient i del què no. Transgredir les normes i dir que no passa res genera una preocupació i dubtes seriosos en els ciutadans sobre la integritat de tota la classe política, ja que poden arribar a creure que aquesta és la manera habitual de fer les coses, quan no és així.

7a edició del Postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària

2011-08-11T01:52:00.001-07:00

En els darrers deu anys, a Catalunya i a l’Estat Espanyol s’ha dut a terme un gran nombre de projectes, programes, experiències de gestió i resolució de conflictes públics i de serveis de mediació per part d’institucions públiques i organitzacions privades que han facilitat un corpus de coneixement i unes fórmules d’intervenció en aquest camp. Avui hi ha molts professionals formats que desenvolupen aquest treball, a partir de diferents processos, en institucions públiques i organitzacions privades en l’espai públic del nostre país.

El 14 d'octubre de 2011 s'inicia la 7a edició (4a semipresencial) del Diploma de Postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària.

Aquest postgrau –sis edicions impartides ininterrompudament; més de 70 professionals en actiu; pioner en l’anàlisi i el tractament de la conflictivitat pública, i únic postgrau dedicat exclusivament a aquesta àrea de coneixement i d’intervenció– parteix de la premissa que el conflicte és inherent a les nostres vides, forma part de la quotidianitat, i que allò que el fa ser d’una manera o d’una altra i ens permet obtenir solucions d’èxit és el seu tractament, la seva gestió i resolució i el fet que impliqui el nombre màxim d’agents afectats des d’una visió positiva i amb criteris de gestió de qualitat.

Més informació sobre programa i els docents.

"Les societats del passat eren més cruels i violentes que les actuals"

2011-08-04T09:25:00.000-07:00

La idea d'un passat on els éssers humans col·laboraven i convivien pacificament és un somni. Durant molt de temps, s'ha cregut que eren les institucions modernes les que corrompien a les persones i les tornaven violentes.

En aquest capítol del programa Redes, el profesor de psicología de la Universitat de Harvard Steven Pinker explica que les societats dels nostres avantpassats varen ser molt més cruels i violentes que les actuals

Veure l'entrevista

Els costos del conflicte

2011-08-03T00:37:00.000-07:00

XAVIER PASTOR I EDUARD CARRERA
Publicat el 3 d'agost al Diari de Girona

Aquest dies hem sabut quin ha estat el cost del conflicte dels "cogombres": 227 milions de €. Aquests milions són les compensacions per les pèrdues derivades de la incapacitat de vendre i emmagatzemar la collita de cogombres bàsicament espanyols, a causa de les declaracions de la senadora de sanitat d'Hamburg Sra. Cornelia Prüfer-Stoks el maig passat.

El conflicte es dóna com a resultat de les declaracions públiques d'aquesta senadora alemanya, que afirmava tenir proves que assenyalaven els cogombres espanyols com a causants de la mort de ciutadans alemanys per intoxicació. Després es va demostrar que les anàlisis no eren gens concloents, però independentment de la certesa o no de les proves científiques, el conflicte entre els dos països estava servit.

La gestió de la crisi sanitària a mans dels científics alemanys, però sobretot per part de les institucions públiques, concretament d'aquest senadora alemanya, va ser fonamental en la creació i aparició d'aquest conflicte, ja que posteriorment les anàlisis van quedar en entredit. Tanmateix, el mal ja estava fet. Tot el món, especialment els consumidors europeus, desconfiaven dels cogombres, fent caure en picat la venda de productes espanyols, italians, holandesos, belgues i polonesos, i provocant la seva destrucció.

I és que els conflictes són una bona font d'aprenentatge. Segurament tots ho sabem, fins i tot més o menys tenim clar què s'ha de fer en aquestes circumstàncies, però aquest cas demostra de nou que generalment la gent no aplica el que sap.

Les proves de les primeres anàlisis suposadament apuntaven els cogombres, concretament espanyols, com a causa de la mort dels ciutadans alemanys. La senadora va considerar que tenia la informació necessària per afrontar una alarma sanitària, ja que es coneixia la font de la intoxicació. Les seves paraules, malgrat que podien generar un conflicte amb els productors agrícoles, transmetien una imatge forta de la salut pública alemanya i esvaïen qualsevol risc d'epidèmia. Però hi havia altres possibilitats. Amb els primers indicis sobre els cogombres, fer verificacions, ja que hi havia molt en joc. Un cop verificat, parlar amb els països europeus productors i amb les institucions de la Unió Europea en aquesta matèria, posar a treballar diferents científics per trobar un remei a la malaltia i sobretot acordar el missatge que es comunicarà. Per contra, es va imposar la visió espantadissa i miop de la senadora en la gestió de la crisi sanitària que, contaminada per les declaracions d'aquell moment de polítics alemanys sobre l'estat de l'economia espanyola i la manca de productivitat laboral, va precipitar un conflicte públic de grans dimensions i costos elevats. D'entrada, 71 milions d'euros només per al 50% de les pèrdues dels productors de cogombres, però també de tomàquets, enciams, carabassó i pebrot, espanyols. L'altra 50% està previst poder compensar-ho més endavant amb subvencions.

Si en situacions normals no s'han d'assumir aquestes pràctiques i aquests resultats, en època de crisi aguda, amb retallades i restriccions públiques i privades, la creació innecessària d'aquests conflictes és intolerable i més tenint en compte que aquest s'hauria pogut estalviar.
Ara ja sabem amb dades quins són els costos d'un conflicte, però sobretot tenim indicis clars del que no s'ha de fer i, sabent-ho, el que cal posar en pràctica per resoldre'ls amb èxit.

Per què les persones no troben la manera de solucionar els seus conflictes?

2011-08-02T09:38:00.000-07:00

Butlletí núm. 30 de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària

Com a qualsevol procés humà, nosaltres som part de la causa i la solució del conflicte. Malauradament, no hem estat entrenats per superar amb èxit aquestes situacions. Afortunadament estem a temps d'aprendre a fer-ho. Els principis i tècniques de la Resolució de conflictes són molt útils en tots els aspectes de la vida, imprescindible pel nostre equilibrat creixement personal i per a unes les relacions socials i professionals sanes.

Gaudir de l'estiu, planificant la tardor

2011-08-02T09:30:00.000-07:00

Butlletí Núm. 31. Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària

L'estiu està sent climatològicament òptim per llegir, descansar i planificar la tardor. Els primers mesos del 2011 han estat molt actius professionalment i es preveu que d'ara endavant encara ho siguin més. I és que la crisi ho està fent trontollar tot. Els canvis de govern són un símptoma. Creix la necessitat de reformular la gestió dels conflictes. L'elevat cost social i econòmic dels efectes negatius dels conflictes exigeix actuacions basades en la formació i l'aplicació de formules positives. Ara és un bon moment per aprendre i fer-ho.

Culpables

2011-08-01T11:24:00.000-07:00

Publicat el 2 de juliol al Diari de Girona

Davant d'un conflicte, sovint les persones busquen culpables, quan el que realment haurien de fer és analitzar les causes que l'han generat per trobar-hi una solució.

D'entre els principis bàsics de la resolució de conflictes, deixar d'assimilar la persona amb el conflicte n'és un de primordial. Aquest és un dels primers que s'ensenya i que de seguida s'aprèn i es posa en pràctica, obtenint magnífics resultats.

Per dir-ho curt i ras, si es vol aprendre a resoldre conflictes de debò s'ha de deixar de cercar culpables i començar a copsar i analitzar les causes que l'han generat.

I perquè la gent no ho fa? Bàsicament perquè no li han ensenyat a fer-ho i, per tant, no han pogut experimentar els beneficis dels sistemes de gestió positiva de les desavinences i de la resolució de conflictes.

Després, perquè reaccionen al conflicte. Estan més preocupats a respondre als atacs, que en cercar una solució. No cal dir que d'entrada el fet de culpabilitzar determinats persones o grups com a suposats causants d'un determinat conflicte sembla estalviar molt de temps i esforços per la nostra part. Ja no ens hem de preocupar, que ho facin els que l'han generat. Però actuant així, caiem sense adonar-nos en una mena de sortilegi en el qual es farà molt difícil trobar una solució. En aquestes condicions, es crea un clima de fatalitat en el qual cadascuna de les nostres reaccions només aconseguiran intensificar violentament el conflicte i multiplicar-ne gradualment els efectes devastadors.

Culpabilitzant accelerem emocionalment l'escalada conflictual. Esglaó a esglaó es va incrementant la intensitat del conflicte. En breu segons, dies o setmanes, segons el cas, les persones que es culpabilitzen pel conflicte obliden quin n'ha estat el motiu, el factor que l'ha propiciat i la causa que l'ha generat, centrant, a partir d'aquell moment, tots els esforços en defensar-se, atacar i fer mal.

Si hi ha culpables, vol dir que també hi ha víctimes. És a dir, gent atacada, malmesa i desvalguda pels enemics. Sincerament, creia que la societat havia superat aquest estadi que no porta enlloc ni aporta res. Aquests dies hem pogut observar com el fenomen del 15M ha estructurat la seva indignació en les acusacions de culpabilitat cap als agents econòmics causants de la crisi i en el seu victimisme per la situació heretada. Però, al seu torn, bancs i caixes han fet el mateix quan afirmava que un dels seus problemes més importants és la morositat, en especial els seus deutes hipotecaris. Uns i altres poden fer més, han de fer més. En canvi, uns i altres demanen i ?exigeixen al govern solucions, fent-lo culpable per no aconseguir treure'ns de la crisi. Els primers, diuen que el govern està a favor del capital; els segons, que no fan prou per millorar l'economia, controlar la despesa i aconseguir recuperar la confiança dels inversors. I malgrat les diferències, uns i altres tenen moltes coses en comú: fan culpable els altres, fan responsables els qui governen i no aporten cap solució ni es comprometen en el desenvolupament efectiu de cap acció. Només repeteixen propostes i repertoris del passat.

En aquest context, a qui esperen convocar a les manifestacions els indignats? Amb qui pretenen fer negoci en el futur els bancs? Uns i altres hauran de fer coses si volen recuperar la confiança dels ciutadans, d'aquells que de debò fem front als costos de la crisi i dels corresponents conflictes.

Entendre la confrontació

2011-06-05T12:29:00.000-07:00

Article publicat a El Periódico de Catalunya el 28 de maig de 2011

Cada dia que passa ens sorprèn una mica més el fenomen dels acampats del 15-M. Al principi, va atraure la nostra atenció la seva diversa composició; durant aquesta setmana, la seva dispersa organització i, a partir d'ahir, la seva veloç capacitat de mobilit-zació i de pertorbar les forces de seguretat si és necessari.

Divendres a la matinada, Mossos d'Esquadra i Guàrdia Urbana van acordonar i assetjar els acampats per netejar la plaça de Catalunya. Paral·lelament, els acampats, a través de Twitter, informaven que la policia els estava desallotjant, quan no era així, i demanen ajuda a la gent per evitar-ho. En qüestió de minuts, els policies van anar quedant envoltats, inquietant-se.

El doble setge -per una banda, el dels policies envers els manifestants; per l'altra, el dels ciutadans cridats a través de la xarxa sobre els agents- va donar lloc a una situació d'elevadíssima tensió i càrregues policials.

Doncs per molta informació policial que s'hagi donat, els acampats veuen en les forces de seguretat els seus enemics, els encarregats de posar fi a la seva reivindicació. El setge de l'operatiu policial va crear en el centenar de persones de la plaça una percepció de perill que al seu torn va provocar un crit d'ajuda, però també de lluita, a la xarxa, que ràpidament va ser correspost.

Per molt pacífic que sigui el comportament dels acampats i els manifestants, el nombre creixent de persones reunides davant dels policies a tota la plaça, va generar en els agents moltíssima inquietud i una sensació de perill imminent, i allò va propiciar, un cop aconseguit el seu objectiu, la manifestació violenta del conflicte.

Però també cal tenir clar que davant de l'objectiu proposat, netejar la plaça amb la retirada dels objectes dels acampats -carpes, matalassos, pals, bombones de butà, totxos, etcètera-, no es podia pensar en un operatiu més tímid.

I és que si alguna cosa es concreta amb aquesta situació, és que, tard o d'hora, si no hi ha una negociació amb les institucions públiques respecte a les propostes formulades pels acampats, s'acabarà generant un conflicte de grans dimensions.

Entender la confrontación

2011-06-05T12:13:00.001-07:00

Artículo publico en El Periódico de Catalunya el 28 de mayo de 2011

Cada día que pasa nos sorprende un poco más el fenómeno de los acampados del 15-M. Al principio, atrajo nuestra atención su diversa composición; durante esta semana, su dispersa organización y, a partir de ayer, su veloz capacidad de movilización y de poner en jaque a las fuerzas de seguridad si es necesario.

En la madrugada del viernes, Mossos d'Esquadra y Guardia Urbana acordonaron y asediaron a los acampados para limpiar la plaza de Catalunya. Paralelamente, los acampados, a través de Twitter, informaban de que la policía los estaba desalojando, cuando no era así, y pidiendo a la gente su ayuda para evitarlo. En minutos, los policías fueron quedando rodeados, inquietándose.

El doble asedio -por un lado, el de los policías hacia los manifestantes; por el otro, el de los ciudadanos llamados a través de la red sobre los agentes- dio lugar a una situación de elevadísima tensión y cargas policiales.

Pues por mucha información policial que se haya dado, los acampados ven en las fuerzas de seguridad a sus enemigos, los encargados de poner fin a su reivindicación. Así, el asedio del operativo policial creó en el centenar de personas en la plaza una percepción de peligro que a su vez provocó un grito de ayuda, pero también de lucha, en la red, que rápidamente fue correspondido.

Por muy pacífico que sea el comportamiento de los acampados y los manifestantes, el número creciente de personas reunidas frente a los policías en toda la plaza, generó en los agentes muchísima inquietud y una sensación de peligro inminente, propiciándose, una vez conseguido su objetivo, la manifestación violenta del conflicto.

Aunque también hay que tener claro que frente al objetivo propuesto, limpiar la plaza con la retirada de los objetos de los acampados -carpas, colchones, palos, bombonas de butano, ladrillos, etcétera-, no podía darse un operativo más tímido.

Y es que si algo se concreta con esta situación, es que, tarde o temprano, si no se da una negociación con las instituciones públicas respecto a las propuestas formuladas por los acampados, se acabará generando un conflicto de grandes dimensiones.

Majoria i governs de coalició

2011-06-05T12:11:00.000-07:00

«La formula del 'tripartit' estava inspirada i testada en els governs municipals»

Article publicat al Diari de Girona el 24 de maig de 2011

Les eleccions del 22 de maig han donat noves majories i nous governs, dels quals molts seran de coalició. Els pactes de govern exigiran negociació, però sobretot, un cop assolit els acords, evitar caure en els errors i en els conflictes en la gestió de passades experiències que redueixen la confiança en la política i els polítics.

En molts casos, els canvis es produiran en municipis on fins ara s'ha donat la formula del "Tripartit", i que ara, per simple mimetisme amb l'experiència del govern de la Generalitat, pel descens de vots del PSC i pels pobres resultats d'ERC, està en contínua devaluació.

La formula del "Tripartit" estava inspirada, provada i testada en la constitució i funcionament de governs municipals per facilitar l'accés al poder dels 3 principals partits polítics d'esquerra del país en ciutats i capitals de comarca, i fer fora a CiU dels governs i debilitar-lo. Una formula que està veient la seva fi després de dècades de vigència.

En la majoria dels casos, els tripartits seran substituïts els propers dies per governs amb majoria absoluta de CiU: Figueres, Olot, Ripoll o Puigcerdà, però també per nous governs de coalició on la federació nacionalista ha estat el partit més votats: Girona, Barcelona, Torroella de Montgrí, Castelló d'Empúries, entre d'altres. I és que les formules de govern de coalició a nivell municipal han estat una realitat viscuda abans que objecte de reflexió.

La manca de tradició de governs de coalició estatals i nacionals no ha motivat ni afavorit la necessitat per part dels experts, dels politòlegs, d'elaborar estudis sobre aquestes qüestions i d'oferir coneixement aplicat sobre la matèria. Arreu del món, l'interès dels estudiosos s'ha centrat en poder fer pronòstics sobre la tipologia de coalicions resultants d'unes eleccions, qui i perquè en formarà part, abans d'explicar com funcionen i com es poden gestionar amb èxit els governs de coalició.

Aquí, les vegades que aquests governs han estat estudiat, la municipalitat del fenomen ha situat l'observació en els factors personals dels representants polítics i en el seu comportament com a claus de l'èxit o el fracàs, abans que en les estratègies de negociació per a l'assoliment d'acords en base els interessos programàtics (les solucions) o en les causes de les disputes i els conflictes provocats i manifestats públicament en els mitjans de comunicació.

Com a resultat d'aquestes circumstàncies, avui no ens ha d'interessar únicament qui formarà govern, sinó què i com ho faran . És a dir, hem d'aconseguir que aquells partits que pactin es dotin dels processos i instruments adients i necessaris per gestionar amb èxit els seus interessos, les seves desavinences i els seus conflictes, tant a nivell extern, en la comunicació pública, com a nivell intern, respecte la coordinació i gestió entre regidories i àrees de govern, i afavorint en tot moment la governabilitat.

El millor negoci

2011-06-05T12:05:00.000-07:00

"Una relació comercial passa per tot el que pensem i fem abans, durant i després de la negociació, assolint l'acord i fent-lo durable."

Article publicat al Diari de Girona el 23 de maig de 2011

Aquests dies de maig passo unes hores a Nexes, el Viver d'Empreses i Centre de Negocis de Forallac. El motiu: un curs de mediació i negociació comercial amb l'objectiu d'ajudar emprenedors i professionals de diversos sectors a millorar la seves aptituds, però sobretot l'actitud, a l'hora de trobar acords i generar consensos en les seves relacions comercials i a les empreses; però també per aprendre a prevenir i gestionar els conflictes que sorgeixen sovint en la seva activitat.

I és que els conflictes en general i concretament en les relacions comercials i en les empreses ocasionen moltes pèrdues. Daniel Shapiro, fundador i director del Programa de Negociació de Harvard Internacional, explica amb estudis recents que en els darrers 20 anys en les societats occidentals els conflictes han comportat un cost de 12 trilions de dòlars. Un cost associat a l'aparició d'aquest fenomen, però sobretot en la seva resolució. Precisament, Shapiro proposa treballar en la prevenció dels conflictes i especialment de les seves conseqüències negatives, evitant haver de donar-los resposta de forma reactiva i solucionant-los a partir de l'anàlisi de les seves causes.

Precisament l'aprenentatge en la prevenció i la resolució dels conflictes i l'aplicació de procediments òptims de gestió permet recuperar pèrdues i mantenir clients i guanyar negocis. Kerry Patterson, Joseph Grenny, Ron McMillan i Al Switzler al llibre Confrontacions crucials esmenten resultats d'estudis dels Estats Units que revelen que per a cada 1% en l'ús de les habilitats de la negociació i la resolució de conflictes per part dels professionals, augmenta la productivitat de l'organització o de l'activitat en un 1 milió cinc-cents mil dòlars. En els darrers anys, empreses nord-americanes han aconseguit que els seus treballadors millorin les habilitats esmentades en un 13%.

Tenint en compte aquests aspectes, especialment en referència als costos, queda clar, al meu entendre, que per assolir el millor negoci s'han de desenvolupar a la pràctica 3 idees o principis bàsics de la gestió i resolució de conflictes, com són:

Primer, el millor negoci com la millor solució a un conflicte es donarà si les persones implicades tenen la capacitat efectiva de comunicar els seus interessos i les seves necessitats i de controlar-decidir el contingut i la manera d'arribar a un acord comercial. Malgrat sovint això és més implí?cit que explícit, és important que les persones siguin conscients que s'està produint. Aquest procés es dóna amb el client, el proveïdor o un altre agent comercial, però també internament amb els responsables de l'àrea o els directius de l'empresa.

Segon, el millor negoci com la millor gestió d'un conflicte és el resultat d'un procés, d'una interacció, d'una relació entre dues persones o grups. Tan important és arribar a assolir l'acord comercial, com viure'l intensament i en cadascuna de les seves etapes. El millor premi per a un professional i per a la seva organització és l'aprenentatge i el coneixement que genera la negociació, l'anàlisi prèvia i l'avaluació posterior.

Per últim, el millor negoci com la millor forma de prevenir les pèrdues dels conflictes és generalment, però encara més en temps de crisi, mantenir i cuidar la relació comercial i també personal. Vetllar pel contracte comercial i pel psicològic. Això passa per guanyar-se a l'altre i guanyar amb l'altre. Els objectius: sortir plegats satisfets de la negociació, saber mantenir els beneficis mutus i de les respectives empreses i organitzacions, tractar d'adaptar-nos al context i treballar per fer aparèixer noves oportunitats.

Una relació comercial passa per tot el que pensem i fem abans, durant i després de la negociació, assolint l'acord i fent-lo durable.

Per què?

2011-06-05T11:56:00.000-07:00

«La causa i la solució dels nostres problemes i als nostres conflictes som nosaltres mateixos»

Publicat al Diari de Girona el 9 de maig de 2011

José Mourinho es pregunta "per què"? Per què els àrbitres expulsen un jugador dels seus equips quan juguen contra el Futbol Club Barcelona. Però, no serà que Mourinho confon la causa amb l'efecte, el problema amb la solució?

La seqüència dels fets és generalment la mateixa: els jugadors del F.C. Barcelona es passen la pilota, els dels Real Madrid defensen, s'ho miren, esperen un error en la passada, però els del Barça no fallen. Aleshores un jugador de l'equip blanc pressiona, no se'n surt; un altre jugador del Madrid ho prova, res; al final, un tercer s'acosta a un blaugrana i li dóna una puntada de peu en la jugada. Si és el primer cop, l'àrbitre xiula falta i l'adverteix, si no és així, li treu targeta groga. Si el cop de peu ha estat molt i molt fort o el jugador blanc ha volgut fer mal o ha agredit al contrari, aleshores li treu vermella i a la dutxa. Davant d'aquests fets, Mourinho diu: la causa és l'àrbitre, no la falta del meu jugador, no el cop o l'agressió, sinó en concret l'expulsió.

A les grades del camp de futbol del Madrid, el Santiago Bernabéu, en el partit d'anada de la semifinals de la Champions, el periodista de TV3 s'acosta als aficionats blancs per conèixer la seva opinió i copsar el seu estat d'ànim a pocs minuts de finalitzar el partit i de la roda de premsa de Mourinho. El primer dels entrevistats diu: "Hombre, la expulsió de Pepe, de acuerdo porque se le va la pinza (es torna boig), pero la de Mou...." O un altre afirma: "Un robo, pero con este equipo y jugando así es imposible remontar". I és que la realitat és una, tot i que després entren en joc els nostres interessos i emocions.

Mourinho es pregunta per què els àrbitres europeus li fan la guitza expulsant un jugador dels seus equips, desequilibrant les forces i beneficiant als blaugrana. Afirma que Guardiola té aquest poder i que al Barça no li fan falta aquestes ajudes per guanyar, que no està bé, que li fa fàstic, que és injust. Ho denuncia i ja està. Cap crítica al seu joc, cap problema del plantejament tàctic, cap comentari sobre l'agressivitat i violència d'alguns dels seus jugadors sobre el camp.

Però la realitat es resisteix. Cristiano Ronaldo, davanter del Madrid, afirma després del partit que no li agrada com el fan jugar, que no li agrada la posició que ocupa en el camp quan juga contra el Barça i haver de defensar en lloc d'atacar, però que fa el que li demanen. Tot dit. Els aficionats, el jugadors, els àrbitres no poden estar equivocats, o potser sí.

Mentrestant, a la roda de premsa, Mourinho recita els noms dels àrbitres europeus que fins avui li han expulsat jugadors en els partits contra el Barça. Un darerre l'altre, repetint, posant l'èmfasi en la coincidència, sembrant la desconfiança cap als àrbitres i la institució que gestiona la competició europea.

Setmanes abans, Di Stéfano, una llegenda futbolística i una referència esportiva per al Real Madrid i pels aficionats del club blanc, reclamava un canvi de joc de l'equip criticant obertament la filosofia i els plantejaments tàctics defensius de Mourinho. La premsa esportiva de Madrid en determinades ocasions ha comentat les deficiències del joc d'atac de l'equip blanc per la manca d'idees. Com a resposta, l'entrenador ha denunciat a aquests mitjans per no voler que el Madrid guanyi.

Vols dir que a la fi la causa dels problemes dels equips de Mourinho no és l'agressivitat utilitzada per neutralitzar el joc de toc de pilota, de passades contínues, de control i atac del Barça? No serà que el plantejament de Mourinho passa per fer moltes faltes i molt contundents, recuperar la pilota i agafar l'equip contrari al contracop? No serà que com a efecte d'aquestes causes, l'àrbitre es veu obligat a frenar, amb paraules d'advertència primer i amb targetes i expulsions després, el joc excessivament dur i les faltes repetitives dels seus jugadors?

La causa i la solució dels nostres problemes i als nostres conflictes som nosaltres mateixos i està, per tant, inicialment a les nostres mans.

El cost dels conflictes a les societats occidentals

2011-05-06T01:02:00.000-07:00

Daniel Shapiro, fundador i director del Programa de Negociació de Harvard Internacional, ens parla del cost dels conflictes, concretament diu que estudis recents mostren com en els darrers 20 anys en les societats occidentals la seva aparició i la forma de combatre'ls han comportat 12 trilions de dòlars. Shapiro ens proposa invertir en la prevenció dels conflictes i en les seves conseqüències negatives en lloc de tractar de donar-los resposta quan es produeixin.

Parlant.....

2011-05-02T12:55:00.001-07:00

"Parlant la gent s'entén i parlant la gent s'enfada"

Los jóvenes son la clave

2011-04-22T12:19:00.001-07:00

El conflicto público y político, primero en Túnez y, después, en Egipto, con la caída de sus gobiernos, dictadores, cúpulas de poder y redes de corrupción, nos ha ofrecido, entre otros, la constatación del papel capital de los jóvenes en la consecución de cambios políticos democráticos en estas sociedades.

Los acontecimientos en estos países árabes están vinculados a procesos convulsos y muy conflictivos, donde los jóvenes tienen un rol activo, pero con efectos muy positivos. Protestan por la situación económica y social desesperada en la cual viven, pero también por la carencia de libertades y de progreso. La actuación de los jóvenes nos permite constatar dos cosas: se ha abierto un periodo de cambios imposibles de parar y que son un factor básico para la estabilidad política de cualquier país, incluso si es árabe.

Los expertos de universidades de todo el mundo están de acuerdo que la acción no violenta de los jóvenes en estas sociedades ha sido determinante, protestando y presionando a sus gobiernos. El símbolo más claro ha sido la ocupación continúa y permanente de la plaza Tahir del Cairo (Egipto). Aun así, estos mismos expertos no se ponen de acuerdo en situar cual ha sido la causa principal que ha generado esta reacción pública y política. Algunos afirman que ha sido la pobreza, la carencia de trabajo y de perspectivas económicas de la mayoría de egipcios lo que ha provocado las revueltas; otros, que han sido las clases medianas y más bien preparadas las que lo han propiciado para modernizar el país; pero todos afirman que ha sido el número elevado y la movilización de jóvenes que hay en Egipto, y que viven en las ciudades, lo que ha permitido la caída del régimen de Mubarak.

Pero nada de lo que está pasando en Túnez, Egipto, Yemen, Bahrein, Libia o Argelia es nuevo para nosotros. En otras épocas y lugares ya ha pasado. Sidney Tarrow explica en el libro El poder en movimiento el ADN de estos movimientos sociales que denomina de "acción pública colectiva" y que, en el pasado, han dado lugar a revueltas, manifestaciones, violencia, represión y revoluciones en diferentes países para conseguir cambios políticos democráticos. Como ejemplo, el autor muestra la influencia de "la acción pública colectiva" en la sucesión de hechos sobre la caída de la antigua URSS a partir de las movilizaciones en forma de manifestaciones pacíficas, huelgas y marchas de protesta desde el 1987 hasta el 1992, dando lugar al inicio de un proceso de democratización. Steven Levitt en Economía Freaky explica como, en el 1966, un año despúes de erigirse en dictador de Rumanía, Nicolae Ceaucescu prohibió el aborto, que hasta aquel entonces era legal. La prohibición tenía como objetivo contribuir a fortalecer rápidamente Rumanía a base de fomentar el crecimiento de la población que con su fuerza de trabajo impulsaría el país económica y nacionalmente. Durante estos años, Ceaucescu, como más tarde Ben Alí en Túnez y Mubarak en Egipto, hicieron construir palacios, dieron puestos de responsabilidad a los gobiernos a miembros de sus familias que trataron de manera injusta, brutal y negligentemente sus ciudadanos. En 1989, veintitrés años más tarde, el bloque de países comunistas tambaleaba, las mejoras en Rumanía no llegaban, y la fuerza de trabajo de los jóvenes se transformó en malestar, queja y violencia contra el dictador, forzándolo a abandonar el país, atrapándolo más tarde y ejecutándolo finalmente.

Ahora en Egipto, la media de edad de los 80 millones de habitantes es de 24 años y Hosni Mubarak, militar de profesión, gobernaba desde 1981. En Túnez, el presidente derribado, Ben Alí, con carrera militar, accedió al poder por la vía de un golpe de estado en el 1987. En todos estos países, se ha dado pobreza, miseria, carencia de trabajo y de oportunidades para sobrevivir. Pero esto no es todo. El peso demográfico de los jóvenes ha sido determinante. El aborto estaba prohibido, hecho que ha permitido el crecimiento constante de la población. Paralelamente, los gobiernos han estado durante décadas en manos de dictadores con regímenes opresores y represores. Además, una familia extensa y corrupta de personas en los gobiernos se repartían la riqueza del país y abusaban de sus compatriotas. En los últimos años, la tecnología ha llegado a todas partes, especialmente las redes sociales, que han permitido comunicarse sin obstáculos. Por último destacar el cambio de política de los EE.UU, evitando el intervencionismo en favor de estos gobiernos.

El mundo árabe no es distinto de otros mundos, ni tampoco está exento de conflictos políticos que se repiten tarde o temprano si se dan un conjunto de condiciones: carencia de trabajo y de perspectivas económicas, sistema político dictatorial, corrupción, ninguna oportunidad de ascenso social. Aun así, la solución a los problemas de estos países, los jóvenes, se ha convertido en el catalizador de todas estas condiciones y en la clave para la aparición del conflicto más importante en el mundo árabe: la caída de los gobiernos y la transformación de los sistemas políticos.

ES BUSCA PRESIDENT

2011-04-11T01:48:00.000-07:00

Article publicat al Diari de Girona el 9 d'abril de 2011

El passat dijous 24 de març, a la taula rodona amb el títol "Els reptes dels òrgans de govern a les organitzacions no lucratives" del 3er Congrés del Tercer Sector Social de Catalunya, es va comentar que als Estats Units el relleu dels presidents, però també d'altres membres dels governs, d'aquestes organitzacions es fa per mitjà d'una convocatòria pública i d'un procés de selecció, com els que es fan en una empresa quan es vol contractar el millor professional o treballador.

Malgrat que el que es dóna allà tard o d'hora acaba passant aquí, de moment queda clar que aquesta no és en absolut la forma habitual de nomenar els presidents i els òrgans de govern en la forta tradició associativa i de voluntariat catalana, on la munió de persones que presideixen i formen part de les juntes d'aquestes entitats són escollides per la seva implicació personal amb la causa que defensen, per la voluntat demostrada de donar resposta a problemes i conflictes socials i pel temps dedicat a favor de l'entitat. Tanmateix, davant de l'important nombre de projectes, persones i serveis de les entitats del tercer sector, estic d'acord que ara cal un impuls decidit per renovar els òrgans de govern d'aquestes entitats de forma gradual i amb condicions d'èxit.

El tercer sector social aglutina un conjunt d'entitats amb fórmules jurídiques diverses -associacions, fundacions, cooperatives i empreses d'inserció-, però preferentment associacions i fundacions, que tenen com a objectiu ajudar les persones i millorar les seves condicions de vida i oportunitats socials, donant resposta als reptes i conflictes de la societat en general.

D'entrada, els òrgans de govern en qualsevol organització són un tema primordial com espai de presa de decisions i pel rol de lideratge que desenvolupen, però també pel rol de representació, prestigi i incidència social. En el tercer sector es dóna la circumstància que les persones que ocupen aquestes posicions ho fan, en la gran majoria, de forma voluntària, sense rebre cap contraprestació econòmica a canvi, i amb la responsabilitat de prendre decisions de molt de pes i en molt casos fer el seguiment del desenvolupament de l'entitat, mentre que les persones que hi treballen s'encarreguen d'assolir els objectius immediats a partir dels projectes o serveis de l'entitat.

A Catalunya, s'ha donat un impuls important a aquest sector a partir d'un conjunt de polítiques de suport a les estructures de les entitats i a la professionalització i contractació de persones en aquestes entitats. Any rere any, les aportacions del tercer sector han anat creixent a Catalunya fins aconseguir el 2010 que 7.500 entitats generessin el 2,8% del PIB a partir dels seus 100.000 treballadors i 245.000 persones voluntàries, i donant resposta als problemes i demandes d'1,7 milions de ciutadans. A partir d'aquesta positiva evolució del sector, s'ha obert un debat sobre com es poden propiciar i impulsar processos que permetin la renovació en els òrgans de govern de forma similar als que s'han donat a nivell directiu i tècnic en els darrers 10 anys. Precisament, el suport a les estructures, la professionalització i la gestió de les entitats dels darrers anys han fet més urgent el relleu en els òrgans de govern, ja que ha posat al descobert i ha incrementat desequilibris i tensions entre l'àrea de gestió i d'estratègia a les entitats, o sigui, entre l'equip tècnic i els òrgans de govern.

La preocupació per la renovació dels òrgans de govern es converteix en un pas més en l'evolució positiva de les entitats d'aquest sector i en el marc dels canvis continus que es produeixen en la societat. En l'actual context, aquest relleu ha esdevingut un repte públic, ja que no només afecta les entitats, sinó també les administracions i les empreses amb acció social, sobretot pels conflictes que es produeixen i es poden derivar en la posada en marxa de processos de renovació com també per la manca de desenvolupament d'aquests.

D'aquesta manera, la renovació dels òrgans de govern es pot dur a terme de forma exitosa i pot ser un nou factor de creixement per al tercer sector, si: 1) s'estableix com a prioritat de l'entitat i de forma positiva, destacant i aprofitant els avantatges -diversitat personal, professional, cultural, etc.- que aporta aquest procés a l'entitat, als serveis i a la societat; 2) s'apliquen criteris i pautes per a la renovació d'una forma natural, institucionalitzada tant en l'estil de lideratge com en la cultura de l'organització; 3) s'introdueixen canvis de forma gradual i combinada, preparant amb temps els relleus i mantenint antics i nous membres en les juntes i/o patronats, respectivament. D'aquesta forma se sumen els punts de vista, coneixements i experiències dels uns i dels altres i s'eviten afectacions negatives en els projectes i serveis; 4) es dissenyen i es fan servir sistemes i processos de prevenció, gestió i resolució de conflictes a mida de les organitzacions i dels òrgans de govern i, especialment, en la seva renovació; i 5) en tots aquest casos, es vetlla pel respecte a les persones i pel reconeixement del seu rol en l'entitat, sobretot evitant imposar els processos de renovació, no sigui que acabem desvestint un sant per vestir-ne un altre.

I és que les entitats del tercer sector, com a organitzacions, no estan ni estaran exemptes de conflictes; tanmateix, no podem deixar que la voluntat de renovació, per incrementar la diversificació i pluralitat de perfils de l'entitat, del sector i de la societat en els òrgans de govern, es converteixi en una nova i intractable font de conflictivitat que malmeti el treball de tots aquests anys.

Els joves són la clau

2011-03-30T01:06:00.000-07:00

Article publicat al diari de Girona el 21 de març de 2011

El conflicte públic i polític, primer a Tunísia i, després, a Egipte, amb la caiguda dels seus governs, dictadors, cúpules de poder i xarxes de corrupció, ens ha ofert, entre d'altres, la constatació del cabdal paper dels joves en la consecució de canvis polítics democràtics en aquestes societats. Els esdeveniments en aquests països àrabs estan vinculats a processos convulsos i molt conflictius, on els joves tenen un rol actiu, però amb efectes molt positius. Protesten per la situació econòmica i social desesperada en la qual viuen, però també per la manca de llibertats i de progrés. L'actuació dels joves ens permet constatar dues coses: s'ha obert un període de canvis impossibles d'aturar i que són un factor bàsic per a l'estabilitat política de qualsevol país, fins i tot si és àrab.

Els experts d'universitats de tot el món estan d'acord que l'acció no violenta dels joves en aquestes societats ha estat determinant, protestant i pressionant els seus governs. El símbol més clar ha estat l'ocupació continua i permanent de la plaça Tahir del Caire. Tanmateix, aquests mateixos experts no es posen d'acord a situar quina ha estat la causa principal que ha generat aquesta reacció pública i política. Alguns afirmen que ha estat la pobresa, la manca de feina i de perspectives econòmiques de la majoria d'egipcis el que ha provocat les revoltes; altres, que han estat les classes mitjanes i més ben preparades les que ho han propiciat per modernitzar el país; però tots afirmen que ha estat el nombre elevat i la mobilització de joves que hi ha a Egipte, i que viuen a les ciutats, especialment al Caire, el que ha permès la caiguda del règim de Mubarak.

Però res del que està passant a Tunísia, Egipte, Iemen, Bahrain, Líbia o Algèria és nou per a nosaltres. En altres èpoques i llocs ja ha passat. Sidney Tarrow explica al llibre El poder en movimiento l'ADN d'aquests moviments socials que anomena d'"acció pública col·lectiva" i que, en el passat, han donat lloc a revoltes, manifestacions, violència, repressió i revolucions a diferents països per aconseguir canvis polítics democràtics. Com a exemple, l'autor mostra la influència de "l'acció pública col·lectiva" en la successió de fets sobre la caiguda de l'antiga URSS a partir de les mobilitzacions en forma de manifestacions pacífiques, vagues i marxes de protesta des del 1987 fins el 1992, donant lloc a l'inici d'un procés de democratització.

Steven Levitt a Economia Freaky explica com, al 1966, un any després d'erigir-se en dictador de Romania, Nicolae Ceaucescu va prohibir l'avortament, que fins aquell moment era legal. La prohibició tenia com objectiu contribuir a enfortir ràpidament el país a base de fomentar el creixement de la població que amb la seva força de treball impulsaria el país econòmica i nacionalment. Durant aquests anys, Ceaucescu, com més tard Ben Alí a Tunísia i Mubarak a Egipte, van fer construir palaus, van donar llocs de responsabilitat als governs a membres de les seves famílies que van tractar de manera injusta, brutal i negligentment els seus ciutadans. Al 1989, vint-i-tres anys més tard, el bloc de països comunistes trontollava, les millores a Romania no arribaven, i la força de treball dels joves es va transformar en malestar, queixa i violència contra el dictador, foragitant-lo del país, atrapant-lo més tard i executant-lo finalment.

Ara a Egipte, la mitjana d'edat dels 80 milions d'habitants és de 24 anys i Hosni Mubarak, militar de professió, governava des de 1981. A Tunísia, el president derrocat Ben Alí, amb carrera militar, va accedir al poder per mitjà d'un cop d'Estat el 1987.

En tots aquests països, s'ha donat pobresa, misèria, manca de feina i d'oportunitats per sobreviure. Però això no és tot. El pes demogràfic dels joves ha estat determinant. L'avortament estava prohibit, fet que ha permès el creixement constant de la població. Paral·lelament, els governs han estat durant dècades a mans de dictadors amb règims opressors i repressors. A més, una família extensa i corrupta de persones en els governs es repartien la riquesa del país i abusaven dels seus compatriotes. Però en els darrers anys, la tecnologia ha arribat a tot arreu, especialment les xarxes socials, que has permès comunicar-se sense obstacles. Per últim destacar el canvi de política dels EUA, evitant l'intervencionisme en favor d'aquests governs.

El món àrab no és distint a d'altres móns, ni tampoc està exempt de conflictes polítics que es repeteixen tard o d'hora si es donen un seguit de condicions: manca de feina i de perspectives econòmiques, sistema polític dictatorial, corrupció, cap oportunitat d'ascens social. Tanmateix la solució als seus problemes, els joves, s'ha convertit en el catalitzador de totes aquestes condicions i en la clau per a l'aparició del conflicte més important dels països àrabs: la caiguda dels governs i la transformació dels sistemes polítics.

A què esperen?

2011-03-24T11:40:00.000-07:00

Publicat al Diari de Girona el 16 de març de 2011

Cada cop que hi ha un conflicte que amenaça de debò la vida de les persones: un desastre natural, una enfrontament armat, una guerra, una catàstrofe industrial o nuclear, sempre es dóna un moviment massiu de persones cap a una altra territori amb menys possibilitats de patir el mateix resultat.

En aquest moments a Japó, segons fonts governamentals, els nivells de radiació en determinades ciutats properes a les centrals nuclears amb reactors que han explotat, provocant fuites de radiació, són deu cops superiors als normals i es preveu que aquest mateix perill augmenti en les properes hores en intensitat i en altres reactors.

Una dada, Japó, amb una extensió de 377.835 km² i disposa actualment de 50 reactors nuclears -Espanya té 504.782 km² i 8 centrals-, dels quals 12 estan aturats per les conseqüències del tsunami i dels continus terratrèmols dels darrers dies.

I jo em pregunto, a què esperen aquests ciutadans i ciutadanes japonesos a marxar d’aquesta immensa illa plena de reactors nuclears?

Potser no ho fan, perquè les autoritats s’afanyen a reduir el dramatisme de la situació –no tenen una altra opció-; o perquè les persones s’aferren a les seves “vides” quotidianes, fins que el perill és tan gran que els obliga a deixar-ho tot i marxar; o perquè la radiació és una perill silenciós que no et matar avui, però que et fa posar a poc a poc malalt i deixa seqüeles en les següents generacions.

Malauradament, no tardarem gaire en presenciar les conseqüències de la terrible catàstrofe humana de molts japonesos per culpa de l’energia nuclear. Per aquest motiu, el món s’hauria de afanyar, preparar i, fins i tot, facilitar l’èxode massiu nipó.

Per cert, saben que França té actualment 59 reactors nuclears?

El relleu ve de Ponent

2011-03-12T10:05:00.000-08:00

Publicat al Diari de Girona el 18 de març de 2011

El Partit Socialista de Catalunya viu en un conflicte permanent des de fa temps. Un conflicte que ara es manifesta en el relleu en el lideratge del partit, després del pitjor resultat electoral al Parlament de Catalunya. Un conflicte que a les portes de les eleccions municipals es tradueix en competicions i lluites entre candidats, com la que s’ha produït recentment a Barcelona, o en manca de mobilització de militants i simpatitzants per a donar suport a les candidatures, com el cas de Girona.

Aquest conflicte no és només el resultat de la pèrdua del govern de la Generalitat, sinó que enfonsa les seves arrels en la nit del 16 de novembre de 2003, en la que Pasqual Maragall va perdre les eleccions al Parlament davant d’Artur Mas, però va poder formar govern. Aquelles eleccions van estar precedides d’ultimàtums de l’actual cúpula directiva del PSC cap el candidat Maragall, comunicant-li que aquesta era la seva darrera oportunitat electoral. Aquella nit, els resultats van situar Maragall i al PSC a les portes de l’abisme, i Carod-Rovira i la seva ERC els hi van salvar el cul. Vist en perspectiva, es pot afirmar que allí i en aquell moment es van donar les condicions de l’actual conflicte que viu el PSC.

Com a qualsevol conflicte, la seva existència d’entrada està determinada culturalment per una percepció negativa, però en cap cas que la situació sigui dolenta, ja que allò que el farà negatiu o positiu serà la manera com es gestionarà. És a dir, el conflicte és el resultat d’una confrontació, competició o lluita d’idees, d’actituds, d’interessos i de percepcions entre dues persones o grups, i, per tant, tindrem un o altre resultat positiu o negatiu en funció de com s’analitzi, s’abordi i, finalment, es tracti i es resolgui la confrontació conjuntament entre les parts implicades.

Els pronòstics de les enquestes per a les properes eleccions municipals auguren mals resultats per les llistes del PSC. El resultat al Parlament, el conflicte intern pendent de gestionar i la lluita entre candidats per encapçalar les llistes municipals no ajuda gens en aquests moments. La idea i onada de regeneració política d’aquells ajuntaments a mans d’un partit durant molt de temps afecta sobretot al PSC, ja que governa les principals ciutats dels país, Barcelona, Girona i altres, des de fa 30 anys.

En la convenció del PSC d’aquest cap de setmana, el món municipal vol fer pinya, però serà molt difícil havent-hi en joc el destí del partit i el seu lideratge. La paradoxa és que els bastions del socialisme municipal, encara en els seus respectius governs, es volen presentar units per mostrar una imatge de cohesió, quan realment ja se sap qui després del proper 22 de maig passarà a l’oposició i haurà perdut qualsevol possibilita de lluitar pel lideratge del PSC.

A l’igual que els conflictes, que no es creen de la nit al dia, els projectes necessiten temps i treball previ. A hores d’ara, entre tots aquests iguals, n’hi ha un, l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, que ha aconseguit mantenir-se en el govern i fins i tot millorar la seva imatge política i mediàtica en un territori molt hostil electoralment per al PSC, com són les Terres de Ponent. Mentre que els municipalisme metropolità barceloní es desinfla, neixen altres opcions, allunyades del socialisme convencional i de les clienteles territorials clàssiques, que poden sumar els segments de la militància socialista catalana i recuperar gradualment la confiança dels electors en moments de crisi.

Té futur Solidaritat Catalana?

2011-03-12T09:53:00.000-08:00

Enquesta del Diari Ara Resultats del 12 de març de 2011
El NO suma el 59% dels 1990 vots. No saber gestionar un conflicte polític, et castiga a les enquestes i després electoralment.

Qui ha fet fora Laporta?

2011-03-07T08:51:00.000-08:00

Article publicat el 5 de març de 2011
XAVIER PASTOR

A Joan Laporta l'han fet fora i s'ha fet fora. Sí, sí, tard o d'hora aquest esdeveniment s'hagués produït, com es produirà la sortida d'altres membres que actualment formen Solidaritat Catalana per la Independència (SI). Darrere d'aquesta formació política hi ha hagut, fins avui, 3 projectes personals i polítics diferents encapçalats per Joan Laporta, Uriel Bertran i Alfons López Tena amb el suport de 6 partits al darrere. Massa interessos i massa partits.

A SI hi ha hagut inicialment tres interessos compatibles, ja que s'han focalitzat els esforços i les aspiracions per aconseguir representació en el Parlament de Catalunya. Un cop assolit el resultat, han aparegut les desavinences en relació amb el pes de la coalició de partits respecte els candidats i l'estratègia ha de seguir en les eleccions municipals a Barcelona.

El projecte polític de Laporta es diu Laporta i la seva aportació a la societat catalana és únicament la independència. Només ell té clar fins on vol arribar. De moment, té un partit, és parlamentari, ha evitat la justícia i torna a estar on més llueix i on més li agrada: a les càmeres de la TV, a les portades dels diaris, a les entrevistes de la ràdio. Aquest i això és Joan Laporta, un animal mediàtic abans que expresident del més important club de futbol d'Europa i del món o un diputat del Parlament de Catalunya. El següent pas és aterrar en un partit més gran i amb més possibilitats, i després....

Mentre que la política és per a Laporta una nova plataforma pública i una manera de fugir de la justícia, per Uriel Bertran és un projecte de vida i professional. Bertran és el polític de partit, actual secretari general de SI, va ser president de les joventuts d'Esquerra Republicana. Picava alt i fort, però Joan Puigcercós es va encarregar d'aturar-lo, predisposant la seva sortida del partit.

Per Alfons López Tena, amb cinquanta-quatre anys, és una oportunitat per poder arribar a la primera línia política després de 21 anys de militància a Convergència Democràtica de Catalunya i de no ser escollit per Artur Mas per substituir a Guardans a les darreres eleccions europees, que va optar finalment per Ramon Tremosa.

Bertran i López Tena tenen moltes coses en comú: han hagut de marxar d'altres partits, coneixen bé com funciona un partit polític, treballen per edificar SI, han aconseguit arribar al Parlament i es volen quedar fent política, reclamant la independència de Catalunya, fet que d'entrada els permet restar vots a ERC i després a CiU.

Laporta és un aspirant permanent a tot, que aconsegueix a la primera tot el que es proposa i disposat a ajudar a aquelles persones i organitzacions que necessitin del seus serveis mediàtics. ERC sortirà molt beneficiada d'aquesta divisió de SI, ja que les batalles internes en els partits tenen un cost molt alt en vots a les eleccions.

Perquè aquest, senyors i senyores, és un nou cas de divisions polítiques en el món independentista, que resta vots, a SI, i dóna noves sumes interessades i temporals, d'ERC i Reagrupament; amb el necessari cop d'efecte i escenificació mediàtiques de Joan Laporta.

Un cas de negociació: l'Aeroport de Girona

2011-03-07T01:36:00.000-08:00

Article publicat el 5 de març de 2011 al Diari de Girona

XAVIER PASTOR i ÒSCAR OLIVÉ, Director i professor del postgrau de Resolució de Conflictes Públics de la Universitat de Girona

El 18 de desembre de 2008, Ryanair, la companyia aèria de baix cost més gran d'Europa, va aconseguir la xifra rècord de 5 milions de passatgers transportats cap i des de Girona. La Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona i la Cambra de Comerç de Girona han signat successius acords de col·laboració amb Ryanair perquè la companyia irlandesa operés des de l'aeroport de Girona (Vilobí d'Onyar) a canvi d'una inversió per part de les institucions del territori en concepte de promoció publicitària i difusió d'aquests vols. En el relat històric de la companyia que apareix a la seva web, aquest aeroport apareix com a "Barcelona-Girona", tota una declaració d'intencions.

L'1 de setembre de 2010, Ryanair s'estrena a l'aeroport de Barcelona amb les mateixes condicions de taxes que la resta de companyies que hi operen i amb bitllets a preus baixos. Ryanair no cobra un euro per enlairar i fer aterrar els seus avions des d'aquest aeroport.

Aquests darrers dies Ryanair ha comunicat la decisió de reduir la seva presència a l'aeroport de Girona, concretament amb 18 rutes. Per què? Afirma, en base a un acord d'intencions signat amb el Govern de la Generalitat sortint, el desembre de 2010, segons el qual hauria de percebre, com a màxim, fins a 11,5 milions d'euros anuals. El nou Govern i les institucions del territori s'han negat a satisfer aquesta quantitat al·legant que existeix un conveni vigent que cal respectar i complir. Queda clar que l'actual situació de desacord té unes repercussions per als interessos econòmics gironins i del país, ja que, com afirmava aquest diumenge Jordi Xargayó, a curt termini no hi ha alternatives per substituir les rutes ni els avions de Ryanair.

Però, com s'ha arribat a aquesta situació? Com es pot resoldre? Si ho analitzem des de la lògica de la gestió d'un conflicte, concretament d'un procés negociador, en el cas que ens ocupa la companyia aèria és qui té la posició de força, ja que té la capacitat d'influir de forma decisiva en el procés. El motiu: el monopoli que ha exercit de facto sobre el funcionament de l'aeroport li ha permès establir unes regles del joc afins als seus interessos empresarials. Podem fer-hi totes les consideracions ètiques i morals que es vulguin, però el cert és que l'estratègia negociadora que ha pogut desenvolupar la companyia, fins ara, ha estat tot un èxit.

De l'altra banda, les entitats del territori patien les conseqüències: la seva força i iniciativa per asseure's a negociar amb Ryanair es veien limitades per la posició de força que exercia la companyia a Girona. Si bé la seva arribada ha estat una aportació valuosa, també és cert que, des del punt de vista d'una negociació, Ryanair ha tingut un rol dominant sobre les institucions del territori a través del seu monopoli a l'aeroport, atorgant-li la iniciativa en la creació de noves rutes aèries.

Els darrers esdeveniments posen de manifest la necessitat d'un canvi en la negociació cap a l'equitat de posicions i la col·laboració basada en els interessos d'ambdues parts. Per primer cop, les institucions del territori han decidit passar d'una posició de feblesa inicial a una de força, concretada en el trencament de les regles del joc imposades per Ryanair fins ara. El resultat a curt termini pot ser el manteniment dels vols o la pèrdua d'algunes rutes, però hauria d'esdevenir l'inici d'un nou cicle per a evitar monopolis i cercar noves companyies aèries i fórmules de promoció més equitatives que facin possible un salt en el creixement de l'aeroport.

Qualsevol dia ens podem trobar enmig d'una guerra

2011-03-03T06:00:00.000-08:00

Escenes de guerra en ple París. És la proposta del veterà fotoperiodista Patrick Chauvel en una exposició a la mateixa capital francesa, un exercici de reflexió sobre la pau i la guerra a partir de fotomuntatges com aquests.

http://www.tv3.cat/videos/3402550/Chauvel-porta-la-guerra-a-Paris

'El gran engany'

2011-03-01T11:22:00.000-08:00

Publicat al diari de Girona el 22 de febrer de 2011

Qui creu encara que les primàries al PSC han servit per rellançar i positivar la imatge política de Jordi Hereu? Per què determinats polítics s’entesten en aferrar-se al poder i negar el fracàs?

Un cop darrera un altre, els polítics d’un mateix partit són incapaços d’arribar a un acord sobre qui ha d’ocupar un lloc de poder o esdevenir el candidat del partit a unes eleccions. Sembla que els criteris que han de facilitar la selecció de les millors persones per aquesta responsabilitat no funcionin, no es facin servir o, pitjor encara, no existeixen. En el seu lloc, els polítics inicien un procés de competició interna entre candidats, cada cop més democràtica, però que té quasi sempre efectes negatius electorals.

Només en determinats casos, aquest conflicte intern pot tenir efectes positius, esdevenint un revulsiu per a les bases del partit o donant a conèixer públicament el lideratge, fins ara intern, d’un polític exemplar. Aquest és per exemple el cas de Tomás Gómez que un any abans de les eleccions a la Comunitat de Madrid va presentar la seva candidatura i haver de lluitar contra Trinidad Jiménez en un eleccions primàries. Tomás Gómez va aconseguir il·lusionar a la militància i va passar a ser conegut per l’opinió pública.

Fora d’aquests casos, per evitar els efectes negatius del conflicte i justificar la competició pel poder, partits i polítics construeixen un gran engany. Neguen la confrontació política interna, està dividits, la incapacitat de trobar o posar-se d’acord per decidir qui serà el candidat, trobar-se en hores baixes, saber que perdran les properes eleccions, etc. Les batalles internes pel poder entre candidats són sancionades pels ciutadans a les eleccions. De quina manera? Fomentant l’abstenció dels seus electors o en el pitjor de casos motivant el vot cap a un altre partit proper. I malgrat tot elles i ells lluiten. Casos hi ha molts i en tots els partits, especialment sempre que s’oloren unes eleccions i es preveu mal resultat: la lluita entre Carod-Rovira i Joan Puigcercós per encapçalar la candidatura al Parlament de Catalunya el 2010 que va situar a ERC com a quarta força política; la pressió de Montilla i Zapatero sobre Maragall per no presentar-se com a candidat del PSC a les eleccions catalanes del 2006 amb la pèrdua de 235.281 vots i el pitjor resultat d’aquest partit el 2010 des de la recuperació de la democràcia; l’enfrontament entre Duran i Mas per succeir Pujol al capdavant de CiU i per ser el candidat d’aquesta coalició electoral al 2003, que malgrat guanyar les eleccions, se’ls va fer fora del govern de la Generalitat de Catalunya.

Al 2001, Dan Brown va escriure “El gran engany”, el seu primer best-seller. El relat explica com la NASA, després de molts errors i a la desesperada, inventa proves i una gran troballa científica falsa per recuperar el seu prestigi i la inversió pública multimilionària. Una investigació mostra el gran engany. Doncs bé, si el PSC de Barcelona creu que el pronòstic de totes les enquestes es pot capgirar, perquè l’electorat s’empassa que les primàries han vingut a reforçar el lideratge del Sr. Hereu, la seva gestió a l’Ajuntament i el seu projecte polític, està francament equivocat, ja que està sent un mal relat i una nefasta solució després de 32 anys al govern i de passar-se successòriament el testimoni.

La musica calma a les feres

2011-02-15T01:56:00.001-08:00

XAVIER PASTOR I CARLES LAMA
Publicat al Diari de Girona el 2 de febrer de 2011

La música forma part de les nostres vides, ens acompanya sempre. És present des del nostre naixement, i fins i tot abans, amb les primeres cançons de la mare. En els primers anys de la nostra infància, a l'escola quan ens fan cantar i aprendre cançons populars, en les músiques de les joguines que ens regalen els reis mags o la família pels nostres aniversaris. Quan som adolescents, la música omple les nostres vides i li dóna més sentit, propiciant actituds, estils i formes de relacionar-nos, amb un punt de rebel·lia. La música és present sempre en els grans moments de felicitat, en els aniversaris, en les bodes i també, en instants d'immens dol, en els funerals.

I això per què? Com explica Carles Lama, pianista i professor del Postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la UdG, perquè la música és emoció en estat pur. I perquè té la virtut de generar, provocar i fer aparèixer emocions en els altres. Recordin per un moment una pel·lícula que els hagi agradat molt, que els hagi marcat, i de ben segur que seran capaços de cantar-ne un trosset o la tornada. Cada tipus de pel·lícula requereix una "música", per exemple, les dramàtiques o les de por, on el desenllaç de l'escena està estretament compassada amb el clímax de la música.

La música pot despertar i avivar reaccions positives i també negatives. Amb relació als conflictes, recordo una notícia de diari del 2004, on s'explicava la utilització per part de les tropes nord-americanes de la música com a arma psicològica. Per exemple, en la invasió d'Iraq es fa fer servir el heavy metal combinat amb frases insultants del tipus "dispares com un pastor de cabres" amb l'objectiu d'irritar l'enemic i fer-lo sortir dels amagatalls per combatre'l. La utilització de la música en la guerra és un recurs molt antic bàsicament amb una doble funció: d'una banda, provocar el terror en l'enemic abans i durant la batalla i, de l'altra, foragitar la por i infondre coratge en els propis soldats.

Però la música també pot tenir efectes positius en els conflictes, abans que apareguin o un cop s'han manifestat, tenint en compte la influència i efecte directe de les emocions en els comportaments en aquests processos. M'explico. Fa unes setmanes vaig descobrir un cas aplicat quan l'any 2009 els responsables de la ciutat de Christchurch a Nova Zelanda donaven a conèixer a la premsa la reducció molt considerable de comportaments antisocials al carrer amb la utilització de la música. Concretament, des de fa un parell d'anys, amb caràcter experimental, els responsables de la ciutat van decidir posar altaveus i reproduir música clàssica al centre comercial, sobretot Mozart. Els resultats van mostrar que respecte al 2007 i el 2008 s'havien eliminat quasi del tot les discussions, els incidents i les baralles que es donaven entre els usuaris al centre. La policia reconeixia que el programa experimental de música clàssica té uns efectes tranquil·litzants en els comportaments de les persones en el centre de Christchurch.

Amb casos com aquest, es mostra que la música, utilitzada i seleccionada correctament, és un recurs bàsic i/o complementari per tractar de prevenir i conduir emocions molt intenses resultants de malentesos i tensions en les nostres relacions que sovint capturen, momentàniament i sense adonar-nos-en, la nostra forma de pensar i d'actuar, derivant en conflictes violents. En aquestes condicions, la música pot ajudar-nos a reduir la vehemència de les nostres respostes, a serenar el nostre estat d'ànim, a racionalitzar la situació i a harmonitzar el nostre comportament.

Lo tienen todo, excepto sus padres

2011-02-15T01:30:00.000-08:00

Artículo publicado en El País de Joaquina Prades con el título "Lo tienen todo, excepto a sus padres" y en el que se comenta que crecer sin ver apenas a los progenitores multiplica los problemas de la adolescencia que revierten negativamente en los individuos y las famílias afectadas, pero también en la sociedad, pues aumenta el riesgo de conflictos a posteriori en distintos ámbitos.

Se trata de menores de familias acomodadas que acaban ingresando en internados y centros tutelados por la poca dedicación de los padres a los hijos, con el consiguiente sentimiento de abandono. Un antiguo conflicto que ha mutado y que puede adquirir graves dimensiones personales y sociales.

El lladre de cervells, el ladrón de cerebros

2011-02-11T03:46:00.000-08:00

Recomano aquest llibre de Pere Estupinya que a través de diferents històries ens familiaritza amb els debats més candents en neurociencia, cosmología, genètica, psicologia humana, sociologia de la ciència, o canvi climàtic.

Però a més, ens mostra com el nostre cervell dóna solucions a problemes i al mateix temps ens crea nous conflictes, com per exemple, comprovant com és de desastrós el cervell prenent decisions meditades o buscant l'origen de les supersticions o a través de moltes altres investigacions a les quals ha tingut accés i que ens explica en el llibre.

Recomiendo este libro, pues Pere Estupinya a través de las amenas historias nos familiariza con los debates más candentes en neurociencia, cosmología, genética, psicología humana, sociología de la ciencia, o cambio climático.

Pero además, nos muestra como nuestro cerebro da soluciones a problemas, al mismo tiempo que nos crea nuevos conflictos, por ejemplo, comprobando lo desastroso que es el cerebro tomando decisiones meditadas, buscando el origen de las supersticiones y a través de otras muchas investigaciones a las que ha tenido acceso y que nos cuenta en el libro.

Pluja seca. Mediadors internacionals al País Basc

2011-02-10T00:42:00.000-08:00

Reportatge del programa de TV3 "Sense ficció" d'ahir 9 de febrer de 2011 sota el títol "Pluja seca" que parla de la feina feta durant els darrers mesos per experts en gestió de conflictes internacionals al País Basc.

http://www.tv3.cat/videos/3362870/Pluja-seca-Mediadors-internacionals-al-Pais-Basc

El tercero en concordia

2011-02-05T01:42:00.000-08:00

Article en el Magazín de La Vanguardia del 5 de febrer de 2011 que parla de la feina dels professionals de la mediació, la gestió i la resolució de conflictes.

En el cas català, a través de les paraules de l'Òscar Negredo, exalumne del Postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la Universitat de Girona i coordinador del servei de mediació comunitària de L'Hospitalet del Llobregat.

Artículo en el Magazín de La Vanguardia del 5 de febrero de 2011 que habla del trabajo de los profesionales de la mediación, la gestión y la resolución de conflictos.

En Catalunya, a través de las palabras de Òscar Negredo, exalumno del Postgrau de Resolución de Conflictos Públicos y Mediación Comunitaria de la Universitat de Girona (UdG) y coordinador del servicio de mediación comunitaria de L'Hospitalet del Llobregat.

Asociaciones, voluntariado y conflictos

2011-02-04T02:08:00.000-08:00

XAVIER PASTOR
Publicado al Diario de Girona el 20 de diciembre de 2010.

El pasado 5 de diciembre se celebró el Día Internacional del Voluntariado. Precisamente, Catalunya tiene niveles próximos al de los países europeos en el número y el rol público de asociaciones y de voluntariado en diferentes ámbitos: social, comunitario, cultural, ambiental, internacional, etc. Podemos afirmar que el asociacionismo y el voluntariado son elementos característicos de nuestra sociedad. Aun así, el tejido asociativo y de voluntariado no está exento de conflictos. Antes al contrario, todo y su éxito, también se producen conflictos tanto en el ámbito interno como con los otros agentes sociales.

El año 2006, la editorial Mediterrania con la Confederación de Asociaciones de Vecinos de Catalunya (CONFAVC) publicaban la "Guía práctica de la gestión de conflictos en el tejido asociativo y de voluntariado". Este libro presenta fórmulas y casos de gestión de conflictos, a partir del análisis de los puntos fuertes y débiles tanto a nivel interno como externo, con el objetivo de fortalecer las organizaciones y su acción.

Y es que este es un sector estratégico para el país, puesto que, hoy, los conflictos públicos ya no son patrimonio exclusivo de los gobiernos, lo cual permite a entidades y personas voluntarias dar respuesta a un abánico de problemas y conflictos, consolidándo sus funciones sociales y adquiriendo más reconocimiento en la sociedad. Así, según datos del estudio de la Generalitat de Catalunya «Los Catalanes y el Voluntariado», mientras que en el año 1996, un 64,9% de los catalanes afirmaba que "sería deseable que las asociaciones de voluntarios pudieran tener más protagonismo en la resolución de problemas sociales", el año 2001, eran un 82, 3%.

En mi opinión, 7 son las claves de este rol a la alza en la resolución de conflictos públicos del movimiento asociativo y de voluntariado:

1. Detectar. Hay la voluntad y la capacidad por parte de las asociaciones y de las personas voluntarias de detectar los conflictos.

2. Actitud positiva. Una manera de percibir, pensar y actuar frente a los problemas y de las personas. Las asociaciones aportan esta visión, recursos y apoyo.

3. Inmediatez y escalada conflictual. Los conflictos son procesos con fases. Las asociaciones detectan conflictos, dan una respuesta inmediata y proponen vías de solución abordando sus causas. También, recuerdan conflictos presentes no resueltos.

4. De bajo arriba. Las asociaciones canalizan demandas y necesidades colectivas, vehiculando el malestar ciudadano y son un espacio de formación democrática a través del diálogo y la participación.

5. De arriba abajo. Las asociaciones se implican en planes y programas con la administración para la mejora del sector asociativo y de la sociedad.

6. Transformar. Las asociaciones y el voluntariado consiguen resultados, plantean nuevas propuestas, idean nuevos proyectos, acercan a los ciudadanos cabeza al consenso social.

7. Reivindicar. Las asociaciones reivindican, a menudo por la vía de la generación de conflictos, una acción pública concreta para lograr una sociedad más democrática y más plural.

Y yo me pregunto: Qué pasaría si las asociaciones y el voluntariado no existieran o dejaran de existir? Pasaría que se tendríamos que crearlas, pues tal y como decía en la conferencia inaugural de las Jornadas de los Planes de Desarrollo Comunitario de Catalunya del 2009, el valor esencial y el gran papel que las asociaciones y el voluntariado desarrollan nuestra sociedad es la voluntad y la capacidad de abordar, gestionar y resolver conflictos y problemas sociales, y esta situación, todavía hoy, es más una realidad vivida que objeto de reflexión.

Un pla de gestió de conflictes per a Salt

2011-01-25T03:20:00.000-08:00

XAVIER PASTOR
Publicat al Diari de Girona el 25 de gener de 2011

Salt ha d'elaborar un Pla de gestió de conflictes amb un ventall de mesures que es duguin a la pràctica.

Tinc una carpeta grisa en la qual guardo l'anàlisi i les propostes que a l'any 2005 vaig fer del conflicte originat pels disturbis ocasionats per joves als barris perifèrics de les grans ciutats franceses i que es van iniciar a Clichy-sous-bois, la Banlieue de París. La Banlieue és el mot utilitzat per referir-se als barris perifèrics de les ciutats -suburbis- habitats majoritàriament per francesos africans i immigrants pobres.

L'expressió d'aquest conflicte se situa en la mort per electrocució d'un jove francès de família immigrant a Clichy-sous-bois, després de ser perseguit per la policia fins a un transformador d'electricitat. Com a reacció, es va iniciar una espiral de violència i de destrucció al barri que s'estendria a ciutats de França amb milers cotxes cremats diàriament, però també biblioteques, escoles i qualsevol equipament que tingui relació amb l'Estat. Es dóna un crit de queixa, de malestar, de rebel·lió dels joves contra l'Estat i que es canalitza per mitjà de la destrucció.

En aquell moment, el ministre d'Interior i avui actual president de la República, Nicolas Sarkozy fa front al pitjor brot de destrucció i violència als carrers de França, situant nombrosos contingents de policies al carrer. Es va dir que un cop aconseguit aquest objectiu es durien a terme un seguit de polítiques per millorar i reformar aquests barris i donar oportunitats d'ascens social i professional als seus joves. La batalla de la Banlieue va permetre a Sarkozy esdevenir el líder del seu partit i guanyar les eleccions el 2007.

Durant 5 anys aquest cas ha servit perquè els estudiants del Postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la Universitat de Girona puguin analitzar i proposar processos de gestió i resolució per a aquest tipus de conflictes. I això ha estat així, perquè aquest conflicte s'ha anat reproduint amb petites escales de violència a ciutats de França. Precisament, el 2010 en un article amb el títol "Ce n'est pas possible" denunciava que després de 5 anys de proclames polítiques de Sarkozy al problema de la Banlieue, encara avui es cremen cotxes i, de tant a tant, es produeixen aldarulls i batalles de joves amb la policia, la més recent a Grénoble.

El març del 2010 en aquest mateix diari, comentava que, davant de conflictes concrets, la política local catalana reclamava recursos i solucions a través dels mitjans de comunicació. Mostrava el cas de l'alcalde de Lloret de Mar que denunciava l'abandonament de la Generalitat de Catalunya pels efectes de la nevada 2010 i també les paraules de l'alcaldessa de Salt denunciant la manca de seguretat en el seu municipi arran de les queixes de veïns pels delictes comesos per persones immigrants i la manca de suport per part del Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació. Malgrat es deia, per evitar comparacions amb França, que a Catalunya no havia mort cap jove, no s'havien cremat cotxes i no s'havien produït desperfectes com a les rodalies de París, a Salt es donava una sensació d'inseguretat i de problemes de convivència que exigien més policia. Un i l'altra van aconseguir en poques hores una resposta, que en el cas de Salt es va materialitzar amb més dotacions policials.

Des d'aquest punt de vista, els darrers fets succeïts a Salt, semblen indicar que el problema no és només de seguretat, ja que si s'hi han tornat a repetir successos que posen en perill l'estabilitat i la seguretat vol dir que només amb més recursos policials no es pot resoldre el problema.

El 2010 a Salt també es va crear una taula de convivència permanent entre l'Ajuntament i les entitats magrebines per a millorar la col·laboració i per evitar situacions de tensió.

No poso en dubte les mesures contingents -més policies- i estratègiques - creació de la taula de convivència-, el que poso en dubte és l'abús i l'ús de les mateixes i el seu resultat final. M'explico. La policia no pot resoldre tots els problemes de Salt. La taula de convivència ha de consensuar propostes de com gestionar els conflictes a partir de les seves causes. Precisament, les reaccions per la mort d'un jove després de la persecusió policial pel robatori d'un ciclomotor amaga un conflicte molt més intens. Cal esbrinar quins són els seus factors i les seves causes. Són estructurals? Culturals? De comportament?

Per exemple, des del punt de vista estructural, quina és la influència de l'alta densitat de població? Si fa pocs dies Jordi Vilamitjana s'expressava en aquest sentit en l'article d'opinió "L'experiment de Salt", dir que la densitat de població en els municipis és un bon indicador per a mesurar la necessitat de posar en marxa projectes i experiències de gestió de conflictes o serveis de mediació, tal com indico en el capítol 23 d'"Els Materials del Llibre Blanc de la Mediació a Catalunya". La quasi totalitat de projectes i serveis d'aquest tipus que en els darrers 10 anys s'han posat en marxa a Catalunya es donen en els 30 municipis i les 20 comarques amb més densitat. Evidentment, una resposta global i integral requereix fixar-se en altres factors, com la guettització de determinades zones, la dissolució gradual de normes cíviques i democràtiques, la manca d'oportunitats socials i laborals, etc.

Enfront d'aquesta situació al meu entendre s'ha d'elaborar un Pla de gestió de conflictes amb un ventall de mesures que es duguin a la pràctica: 1) independentment de qui governi; 2) amb la col·laboració del màxim d'agents implicats, afectats i interessats a nivell sectorial i territorial; 3) cadascuna relacionada a un objectiu i una resposta a un problema; 4) amb un pressupost acordat, i, 5) que es puguin avaluar a curt, mitjà i llarg termini.

Una buena y nueva oportunidad

2011-01-11T07:10:00.000-08:00

Artículo publicado el 10 de enero de 2011

El comunicado de ETA de declarar el alto el fuego "permanente, general y verificable" es una buena noticia. Y es que el mal denominado "conflicto vasco" hace demasiado tiempo que dura. Si bien, esta es la undécima vez que la banda terrorista declara una tregua, esta contiene elementos nuevos positivos, por ejemplo, su verificación por la comunidad internacional y la desaparición en el texto de reminiscencias a la historia, a las armas y a la necesidad de ganar.

Líderes políticos europeos de diferentes signos apresuran a los unos y a los otros, la política de los partidos independentistas y nacionalistas vascos, también. La ciudadanía harta de la violencia indefinida y de las treguas temporales valora positivamente sólo aquellos políticos decididos a encontrar una solución definitiva.En este sentido, Arnaldo Otegi, líder de la izquierda "abertzale" afirmaba, en una entrevista a John Carlin -autor de "El Factor humano" dónde se explica de cerca el proceso de reconciliación y de solución del conflicto de Sudafrica en manos de Nelson Mandela-, que no existe más camino hacia la independencia que el que se desarrolle por vías pacíficas y democráticas: "No contemplamos compatible con la estrategia independentista el recurso a la violencia armada". En esta entrevista del 17 de octubre pasado del País, Otegi pedía a ETA que declarara un alto el fuego "unilateral, permanente y verificable".

Para aquellos que tenemos memoria, todavía recordamos como años atrás las estrategias de la izquierda independentista pasaban por un choque frontal, con o sin violencia, con los otros partidos del País Vasco y en España. Francamente importaba poco el medio, si se conseguía la finalidad.

Hoy asistimos a un cambio, por pequeño que parezca, pero un cambio. ETA aplica aquello que el líder de la izquierda "abertzale" pide. Antes, se daba en sentido contrario: ETA mataba y los políticos de Herri Batasuna justificaban la acción, denunciando la criminalidad del Gobierno español y hablando de una guerra que debía ganarse. De lucha, armas y ganar está llena la declaración de tregua de ETA del septiembre de 2010.

Lástima de todos los procesos de tregua que se han declarado y de negociación que se han llevado a cabo antes. Pero como cualquier conflicto, este también debe ser abordado, gestionado y resuelto por las partes implicadas si se pretende que salga bien. En un conflicto, se puede parar la violencia, se puede facilitar el momento y las condiciones para negociar, se pueden persuadir las partes a abandonar definitivamente la lucha y a abrir el diálogo permanente, se pueden aportar formulas, procesos e instrumentos para gestionar el conflicto y mediadores preparados para hacerlo, pero nada funcionará si las personas y los grupos enfrentados no toman la decisión y orientan sus pasos hacia la solución.

Y es que mientras otros países con otros conflictos similares han conseguido procesos de paz y acordar soluciones compartidas desde la política y los instrumentos de la democracia; el mal denominando conflicto del País Vasco ha quedado parado. Por suerte, el tiempo pasa para todos y también para ETA, provocando, incluso, que aquellos que en el pasado creyeron y apostaron por el terrorismo, hoy niegan la legitimidad de la violencia para construir un proyecto colectivo de futuro.

Ara que ve Nadal

2010-12-29T03:02:00.000-08:00

XAVIER PASTOR I MARGARITA GALLARDO
Publicat al Diari de Girona el 24 de desembre de 2010

Nadal és, entre altres coses, un període i una oportunitat magnífica per recuperar el contacte amb persones amb les quals fa molt de temps que no ens parlem i que per distints motius es van separar o els vàrem apartar de les nostres vides. Ve Nadal, i no sabem exactament ni com ni perquè, potser empesos per la tradició o per les emocions que fem aflorar aquests dies, conferim a aquest període de l'any la virtut d'ajudar-nos a pensar en els altres, en la tia Pepa de la famosa cançó del costumari català. La tia Pepa representa les persones amb les quals quotidianament mantenim un mínim, molt mínim, contacte o, fins i tot, a les quals hem perdut temporalment el rastre i ara volem recuperar-les per compartir, encara que per unes hores, entaulats, moments i records de joia de la vida: Ara ve Nadal, matarem el gall, i a la tia Pepa li donarem un tall.

I és que aquestes dates representen per a la majoria de nosaltres dies de màgia, d'il·lusió, d'alegria, de regals, de donar-se als altres i a un mateix, i d'aplegar-nos en llargs i potents dinars en família. Però Nadal també és un període en el qual les absències de familiars i amics, sovint a causa de malentesos, de discussions momentànies, de desavinences puntuals, de tensions esporàdiques convertides malauradament en conflictes no resolts, es fan més paleses que mai, aflorant sentiments de soledat, de culpabilitat, de sofriment... Els silencis dels absents són més punyents que qualsevol altre dia de l'any.

Ara que ve Nadal, és una oportunitat magnífica per tractar de recuperar aquesta gent posant en pràctica eines per reconduir els conflictes del passat, alhora que assolim un coneixement i unes habilitats socials fonamentals. Sense conèixer la casuística de cada cas, volem proposar-vos 4 o 5 iniciatives de mediació, gestió i/o resolució de conflictes que us poden ajudar. Abans de començar, cal tenir en compte tres consideracions bàsiques: 1) sovint la manca de resposta quan esclata el conflicte és degut a les intenses emocions del moment que bloquegen la nostra reacció, concentrant els nostres esforços en defensar-nos i atacar per tenir la raó. Amb menys tensió, estem en millor disposició d'afrontar racionalment el conflicte; 2) el conflicte és un procés, de manera que, si varem participar en la seva aparició, ara que tenim eines, també podem començar a abordar-lo; i, 3) si volem solucionar-lo de debò, hem de tenir una actitud positiva cap a l'altra persona, o sigui, trencar amb la idea que la persona és el conflicte, deixant de personalitzar, jutjar i interpretar negativament els pensaments i les paraules dels altres.

Us proposem les següents passes per assolir el nostre objectiu: 1) Recordar què és el que es va dir o fer i que va fer enfadar totes dues i més persones, provocant la discussió forta i després al conflicte; 2) Pensar què ens agradaria que ens digués l'altra persona per poder parlar una altra vegada; 3) Parlar: comenceu amb una sincera disculpa pels fets i per les paraules que es van produir. No espereu que l'altra persona es disculpi de seguida, ja arribarà. No és l'hora dels retrets; 4) Positivar: recordeu-li els bons moments que heu passat junts i la vostra voluntat de recuperar-los ara que encara esteu a temps. Pensaments positius; 5) Escoltar: deixeu que parli i escolteu per poder parlar vosaltres després. No reaccioneu als atacs o acusacions, això ja forma part del passat. Acabeu convidant-lo a compartir un dinar o un sopar plegats. Si no accepta de seguida, no passa res, doneu-li temps.

El temps de Nadal és perfecte per a l'acostament entre les persones i començar a desfer problemes i abordar conflictes. Treballem un cop més per a gaudir d'aquest tresor. Bon Nadal i molts èxits per al 2011.

Associacions, voluntariat i conflictes

2010-12-29T03:00:00.000-08:00

XAVIER PASTOR
Publicat al Diari de Girona el 20 de desembre de 2010

El passat 5 de desembre es va celebrar el Dia Internacional del Voluntariat. Precisament, Catalunya duplica l'Estat espanyol i té nivells propers als dels països europeus en el nombre i el rol públic d'associacions i de voluntariat en diferents àmbits: social, comunitari, cultural, ambiental, internacional, etc.

Podem afirmar que l'associacionisme i el voluntariat són un tret característic de la nostra societat, del tarannà dels catalans i de les catalanes. Tanmateix, el teixit associatiu i de voluntariat català no està exempt de conflictes. Ans al contrari, tot i el seu èxit, també es produeixen conflictes tant en l'àmbit intern com amb els altres agents socials. L'any 2006, l'editorial Mediterrània amb la Confederació d'Associacions de Veïns de Catalunya publicaven la Guia pràctica de la gestió de conflictes al teixit associatiu i de voluntariat. Aquest llibre presenta fórmules i casos de gestió de conflictes, a partir de l'anàlisi dels punts forts i febles tant a nivell intern i extern, amb l'objectiu d'enfortir les organitzacions i la seva acció.

I és que aquest és un sector estratègic per al país, ja que, avui, els conflictes públics ja no són patrimoni exclusiu dels governs, la qual cosa permet a entitats i persones voluntàries donar resposta a una munió de problemes i conflictes, per tal de consolidar les seves funcions socials i adquirir més reconeixement en la societat. Així, segons dades de l'estudi de la Generalitat de Catalunya «Els Catalans i el Voluntariat», que poden llegir a , mentre que a l'any 1996, un 64,9% dels catalans afirmava que "seria desitjable que les associacions de voluntaris poguessin tenir més protagonisme en la resolució de problemes socials", l'any 2001, eren un 82, 3%.

Al meu entendre, 7 són les claus d'aquest rol a l'alça en la resolució de conflictes públics del moviment associatiu i de voluntariat:

Detectar. Hi ha la voluntat i la capacitat per part de les associacions i de les persones voluntàries de detectar els conflictes.

Actitud positiva. Una manera de percebre, pensar i actuar davant dels problemes i de les persones. Les associacions aporten aquesta visió, recursos i suport.

Immediatesa i escalada conflictual. Els conflictes són processos amb fases. Les associacions detecten conflictes, donen una resposta immediata i proposen vies de solució abordant les seves causes. També, recorden conflictes presents no resolts.

De baix a dalt. Les associacions canalitzen demandes i necessitats col·lectives, vehiculant el malestar ciutadà i són un espai de formació democràtica a través del diàleg i la participació.

De dalt a baix. Les associacions s'impliquen en plans i programes amb l'administració per a la millora del sector associatiu i de la societat.

Transformar. Les associacions i el voluntariat aconsegueixen resultats, plantegen noves propostes, ideen nous projectes, acosten als ciutadans cap al consens social.

Reivindicar. Les associacions reivindiquen, sovint per mitjà de la generació de conflictes, una acció pública concreta per assolir una societat més democràtica i més plural.

I jo em pregunto: Què passaria si les associacions i el voluntariat no existissin o deixessin d'existir? Passaria que s'haurien de crear, perquè tal com deia en la conferència inaugural de les Jornades dels Plans de Desenvolupament Comunitari de Catalunya l'any 2009, el valor essencial i el gran paper que les associacions i el voluntariat desenvolupen a casa nostra és la voluntat i la capacitat d'abordar, gestionar i resoldre conflictes i problemes socials, i aquesta situació, encara avui, és més una realitat viscuda que objecte de reflexió.

"Efecte Montilla"

2010-12-18T09:31:00.000-08:00

Article publicat el 17 de desembre de 2010
Diari de Girona

Quina ha estat l'aportació més important de José Montilla a la política catalana? Com a candidat electoral, ha tingut algun efecte en el vot?

Mai s'ha donat un "Efecte Montilla", com l'efecte Obama, Mitterrand, Felipe González, Pujol entre d'altres, tal com es preguntava en Jordi Sánchez, exdirector de la Fundació Jaume Bofill i professor de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona, en un article d'opinió al diari El País a les portes de les eleccions al Parlament de Catalunya a l'octubre de l'any 2006. Aquella vegada Montilla es presentava per primer cop com a candidat del PSC, després que Pasqual Maragall hagués renunciat a fer-ho pressionat per l'executiva del seu partit i pel secretari general del PSOE, José Luís Rodríguez Zapatero.

En aquell article, Sánchez s'interrogava sobre si Montilla generaria el suficient efecte com a candidat en les eleccions, a causa del seu origen andalús, de la seva militància i projecció en el PSC a partir del PSOE, de la seva trajectòria política i governamental com alcalde de Cornellà del Llobregat, president de la Diputació de Barcelona i Ministre d'Indústria del primer govern Zapatero, que arrossegués el suport de milers i milers d'electors que no voten a les eleccions al Parlament de Catalunya i que només ho fan a les generals, permetent-li guanyar els comicis o com a mínim poder governar.

En les eleccions del 2006, Montilla va aconseguir 796.173 vots i 37 diputats al Parlament de Catalunya, concretament 235.281 vots i 5 diputats menys que el pitjor resultat de Pasqual Maragall com a candidat el 2003. Amb els 21 diputats d'ERC i els 12 d'ICV, Montilla reeditava el govern de coalició "tripartit" i s'investia president.

Avui es pot dir que els resultats del PSC a les eleccions del 2006 són encara producte de l'efecte Maragall, abans que l'"Efecte Montilla". Montilla no va modificar substancialment les orientacions polítiques i electorals de Maragall: 1) aproximació del PSC a posicions més catalanistes i federalistes; 2) èmfasi en els més de 30 anys de govern de CiU i de Pujol; i, 3) diàleg i manteniment del pacte polític amb les altres forces de l'esquerra.

I després de tot, si ho analitzem detingudament, ens adonem que el suposat "Efecte Montilla" s'ha donat, però en tres sentits molt diferents als previstos: 1) ha estat el candidat del PSC amb els pitjors resultats en unes eleccions al Parlament de Catalunya: 570.391 vots i 28 diputats; 2) ha estat el president socialista a la Generalitat de Catalunya que ha aconseguit, amb conflictes en el Govern, finalitzar la legislatura, Maragall va haver d'anticipar els comicis; i 3) ha mostrat la debilitat política del PSC, ja que aquest partit només pot governar Catalunya en coalició, condicionant el govern a l'aritmètica parlamentària i a l'assoliment d'acords i consensos polítics satisfactoris i durables amb els partits que el formen.
Diumenge passat, en el consell nacional del PSC, Montilla acusava als socis de govern d'una part del seu fracàs quan deia que ERC i ICV s'han preocupat més del 7%, 8% o 9% de quota dins del govern, abans que de governar el país.

Vist com han anat les coses i ara que el PSC cerca un futur candidat i líder del partit, jo els recomano que busquin una persona que, d'entre moltes qualitats, sàpiga gestionar conflictes, ja que si alguna cosa ha definit aquesta formula de govern de coalició ha estat, per damunt de tot, la incapacitat per abordar, reconduir i resoldre amb èxit els seus conflictes.

Starsky & Hutch

2010-12-18T09:27:00.000-08:00

XAVIER PASTOR I EDUARD CARRERA
Article publicat el 6 de desembre de 2010
Diari de Girona

Malgrat que el Futbol Club Barcelona ha aparegut força dies en les portades dels principals diaris del país i ha estat en boca de la gent durant setmanes un cop finalitzada la lliga de futbol, el conflicte entre Laporta i Rosell, expresident i president actual del club, respectivament, no ha beneficiat gens aquesta institució. Amb aquest conflicte, la imatge del Barça s'ha associat amb les mútues acusacions de comportaments poc responsables, reprovables èticament i, fins i tot, punibles legalment entre Laporta i Rosell. Això enfronta socis i simpatitzants d'arreu.

Fa set anys, Laporta i Rosell amb un equip de joves empresaris d'èxit de 35 i 45 anys van decidir presentar-se a les eleccions del Barça per dedicar-li "els millors anys de la seva vida". Després del primer gran èxit esportiu, la lliga del 2005, Laporta va fer fora Rosell i tres directius més, fent-se públic un conflicte sobre com dirigir el club. D'ençà, s'obre el millor període futbolístic de la història del Barça. Laporta extrema el seu presidencialisme, mentre valora el seu futur polític independentista. Rosell, des de fora, es prepara per ser el proper president del club.

En tot aquest procés i especialment durant el 2010, any d'eleccions a Can Barça, Laporta i Rosell, companys de viatge en el passat, es comporten com aquella parella de policies de la sèrie de TV dels anys setanta Starsky & Hutch. El primer és el policia dur, que actua sense miraments ni contemplacions, de forma directa; Hutch, el noi de cabells rossos de cara amable, funciona pausada i reflexivament, però fa ús de la força quan convé reduir els delinqüents. Laporta fa gran proclames a les assemblees sobre les crítiques que des de fora es fan al club i a la seva persona, manifesta el seu independentisme als mitjans de comunicació, insulta al president d'Extremadura i es baralla i espia els membres de la seva junta directiva. Rosell pregona de forma amable la necessària recuperació de la normalitat, una gestió del pressupost correcta i evitar els conflictes interns en la campanya electoral. I malgrat tot, assolida la presidència, denuncia als tribunals Laporta per mentider en el cobrament d'unes suposades comissions de Ronaldinho i elabora una auditoria econòmica que presenta a l'assemblea de compromissaris per decidir si es duen a terme accions judicials contra l'antiga junta per malversació.

El Barça és "més que un club". Amb aquesta frase pronunciada per primer cop l'any 1968 per Narcís de Carreras en el seu discurs de pressa de possessió com a president del club i convertida al 1973 en lema electoral d'Agustí Montal, es va vehicular amb èxit la representació d'un sentiment i d'una identitat catalanes i la defensa dels drets i les llibertats democràtiques en temps de dictadura. Avui aquesta idea s'associa a aquests sentiments, però també al prestigi i la vessant més humana i social d'un club que aplega moltes persones a tot el món.

Pel fet que el Barça és com és, s'ha demanar d'ara endavant als presidents del club responsabilitat pública en les decisions, comportaments i declaracions, és a dir, que prevalgui la institució i els valors que la representen per damunt dels interessos privats, com presentar-se a unes eleccions polítiques, i evitar la creació i generació de conflictes personals basats en actituds de revenja que malmetin el club. El Barça no està absent de lluites i de conflictes, especialment quan es tracta de ser-ne el president, però aquests han de donar-se i gestionar-se positivament respectant la història, el prestigi, la idiosincràsia, la imatge i les simpaties que transmet i desperta el club arreu del món.

20 segons per a resoldre conflictes

2010-12-03T13:02:00.000-08:00

Article publicat al Diari de Girona

Amb vint segons es poden resoldre conflictes? El vot és una formula per a la resolució de conflictes?

Cada cop que s’apropa el dia de les eleccions, a les que som cridats com a poble, emergeixen articles d’opinió i recordatoris polítics amb una munió d’arguments del per què hem d’anar a votar i, fins i tot, es donen orientacions per part de l’administració de com fer-ho. Tots són vàlids, s’ha d’anar a votar. Jo us proposo afegir un argument més sobre el pes del vot per a la resolució de conflictes. També el meu objectiu és motivar-vos a votar.

Les eleccions són un procés, un espai i un temps transcendental per al funcionament de les nostres societats. Amb les eleccions, el poble escull les persones, els polítics, que han de governar, en el cas que ens ocupa, Catalunya durant els propers 4 anys. Aquests futurs governants, no uns altres, amb els seus espais de debat i decisió, el Parlament i el Govern, són els encarregats de regular, gestionar i resoldre els problemes i conflictes públics del país i dels seus habitants.

Si bé aquesta política avui és democràtica, en el passat no ha estat així. Si fem una ullada a la història, la democràcia ha estat un excepció com a sistema polític per a dirimir qui i com ha de governar, en el seu lloc, monarquies o oligarquies per mitjà de la força, la violència, la imposició i/o la coerció han estat les formules de govern i els mecanismes per a resoldre els conflictes. En aquestes casos, el poble no hi pintava res i somniava per poder-ho fer.

Així, les eleccions són el procés que permet que els polítics i la política esdevingui democràtica, és a dir, persones (electors) que escullen persones (elegits) que volen dirigir els nostres destins i que per mitjà dels seus vots (electorat) es pot decidir qui formarà part del Parlament –espai per al debat de les propostes i processos de solució als problemes i conflictes del país- i qui l’encarregat de formar el Govern- òrgan encarregat de proposar i dur a la pràctica aquestes solucions-.

El proper 28 de novembre, quan haguem pres la decisió de a qui votar i traspassat el llindar del col·legi electoral, transcorreran més o menys uns 20 segons fins a emetre el nostre vot. Un cop haguem votat, haurem d’esperar unes hores fins a conèixer quin és el partit guanyador de les eleccions i a quin candidat hem d’exigir, a partir d’ara, la responsabilitat de cercar i construir solucions als nostres problemes i conflictes com a ciutadans.

Finalment, durant 4 anys, gràcies al vot i als mitjans de comunicació, podrem controlar l’acció dels governants i, un cop exhaurit el seu mandat, decidir si volem que continuïn en el seu càrrec, perquè han respost positivament als compromisos contrets, o fer-los fora, canviant-los per un altres més capaços, ja que els últims ens han fallat. Aleshores, un altre cop haurem de pensar i decidir qui volem que resolgui els nostres problemes i conflictes, i durant 20 segons emetrem el nostre vot, sabent com a mínim què és el que funciona i el que no.

Aprofitem la democràcia, ja que amb aquesta petita acció totes i tots sortim guanyant.

Per què ens atrau el conflicte?

2010-11-22T03:44:00.000-08:00

Article publicat al Diari de Girona
15 de novembre de 2011

Per què ens atrau tant el conflicte? I alhora, perquè fugim i evitem el contacte amb aquest fenomen i rebutgem les persones que creiem conflictives?

Fa uns dies vaig assistir a la Facultat de Comunicació de la Universitat Ramon Llull a la defensa de la tesi doctoral del periodista i ara doctor en comunicació Marçal Sintes. El tribunal el formaven la Dra. Montserrat Guibernau, el Dr. Salvador Cardús, el Dr. Josep Lluís Micó -col•laborador d’aquest diari-, el Dr. Ferran Sáez i el Dr. Jordi Argelaguet. El director de la tesi era el Dr. Albert Sáez.

La tesi del Dr. Marçal Sintes analitza el conflicte entre la política i els mitjans de comunicació i il•lustra aquesta relació a partir del tractament informatiu d’alguns conflictes públics en el govern de coalició del “Tripartit”. En aquest treball, el Dr. Sintes cita en més d’una ocasió el meu treball de doctorat: Els principals conflictes públics del Govern de coalició d’esquerres i catalanista a la Generalitat de Catalunya presidit per Pasqual Maragall, 2003-2006, on jo, per mitjà de les notícies de portada dels principals diaris catalans, detecto informacions en les quals es dóna conflicte entre els membres del govern, polítics i partits, i analitzo el seu comportament a partir de la teoria de la Resolució de conflictes.

I és que avui es prioritza el conflicte en general. I això és especialment evident en la política. Els mitjans de comunicació han esdevingut l’aparador públic de la política. Polítics i partits s’esforcen per aparèixer en els mitjans, malgrat que darrerament s’ha observat un èmfasi més negatiu que positiu en el tractament de les notícies polítiques i il•lustrat amb fenòmens com l’escàndol o la corrupció. I curiosament, tot i que es fa crítica a aquesta manera d’informar d’alguns mitjans i periodistes, aquests diaris, en paper o electrònics, són molt llegits; les ràdios molt escoltades i les televisions molt vistes.

Tres quarts del mateix passa amb els polítics. Les enquestes diuen que les actituds de crispació, de tensió i de lluita no són les més convenient per motivar els ciutadans en els assumptes públics, però la gent segueix la política quan s’extrema la competició i la conflictivitat. Potser el problema no és si es dóna el conflicte, sinó la manera de gestionar-lo, de tractar-lo informativament per part dels mitjans; i d’abordar-lo per part dels polítics.

Ara pensi què fa vostè o els seus conciutadans quan, per exemple, uns policies aturen a una persona pel carrer o quan en la carretera hi ha dos cotxes accidentats o en el carrer dos persones que discuteixen fort. Primer miren, volen saber què passa, potser fins i tot s’aturen, ja que volen ajudar o saber com acabarà, però tot plegat no gaire temps, no sigui que al final es vegin implicats. Així som. El conflicte ens atrau, la discussió entre dues persones, la competició entre dos equips, la disputa sobre algun assumpte important, la incertesa en el resultat. El conflicte en general i els dels altres ens interessa, però fins a cert punt, ja que no volem que ens afecti gaire. I si afecta o sobretot si ens perjudica, aleshores els implicats són persones conflictives, ja que no han sabut gestionar prou bé el problema, estenent les conseqüències negatives cap a nosaltres.

Els mitjans i els partits polítics són culpables d’aquests comportaments? Jo penso que no, ja que necessitem que algú ens informi del que passa, el que es diu i del que es fa sobre temes, problemes i conflictes públics. Tot i que mitjans i polítics tenen una influència sobre la nostra actitud i opinió. Per aquest motiu crec que es podria optar per positivar determinades notícies i debats quan del conflicte es deriven oportunitats de millora pels implicats i també per a la societat.

Conflictòlegs

2010-11-06T01:06:00.000-07:00

Publicat al Blog de la Fundació UdG el 19-10-2010
Publicat al Diari de Girona el 22-10-2010
Publicat al blog de l'ACDMA social network

Per què quan tenim un conflicte no cerquem un conflictòleg que ens ajudi a resoldre’l? Per què només el busquem quan no sabem com sortir-nos-en, mentre que enfront d’altres problemes contractem el professional adequat d’entrada?

A la tardor del 2010 a Hongria, a causa d’una catàstrofe humana i ambiental, que es percep de grans proporcions, es buscaven professionals que expliquessin com frenar i eliminar el vessament tòxic de fang roig d'1.000.000 m2 que ha afectat uns 40 qm2. No es demanaven diners, sinó especialistes capaços de donar resposta a aquesta emergència humana, territorial, ambiental i pública que pateixen i patiran els hongaresos, però que podria afectar els habitants dels altres països -Croàcia, Sèrbia, Romania i Bulgària- per on transcórrer el Danubi.

Andy Carvin, en el Personal Democracy Fòrum -espai dedicat a l’anàlisi i la reflexió de la influència de la tecnologia en la política democràtica-, explica com des d’internet s’ha encarregat de coordinar la informació i les actuacions de voluntaris, professionals, entitats i institucions públiques que volen donar resposta a desastres naturals i a altres conflictes a tot el món. A partir dels atemptats de l’11-S del 2001, Carvin va crear un espai interactiu de notícies per a compartir informació, posar en línia els americans i el món per a explicar exactament que estava passant, desmentint rumors i articulant una resposta col·lectiva al conflicte. El seu treball en el Tsunami de la Índia com en el terratrèmol d’Haití ha ajudat a les comunitats, a internet i en temps real, a reaccionar de forma efectiva i preparar-se també pels desastres i conflictes.

Coincidentment, fa unes setmanes, vaig gravar un vídeo per a internet on explico que l’èxit o el fracàs d’un conflicte depèn sobretot de la formació. L’assoliment d’aquestes competències transforma a una persona en un expert capaç de donar resposta al conflicte entès com a un procés de comunicació, confrontació o competició d’interessos, percepcions i activitats aparentment incompatibles i antagòniques sobre algun fet o idea, un malestar o una insatisfacció, entre dues o més parts, que causa perjudicis físics, psíquics, econòmics, d’imatge, etc.

Diferents conflictòlegs, en diferents moments, van ajudar a què finalment els governs d’Anglaterra i Irlanda assolissin un acord de pau a Irlanda del Nord i el desarmament de l’IRA; són conflictòlegs els que faciliten que els habitants d’un municipi arribin a un acord sobre les mesures als problemes comunitaris i públics, però també els que saben generar consens sobre els conflictes que afectaran l’estabilitat i seguretat en el futur; són també els que auxilien diàriament a les organitzacions a gestionar positivament els conflictes entre els seus diferents membres.

A Catalunya, durant els darrers 10 anys, institucions públiques locals i entitats han desenvolupat projectes i serveis per a gestionar conflictes a partir dels coneixements de la Resolució de conflictes i del treball dels conflictòlegs. Ara, espero que, com a mínim, els responsables públics i de les organitzacions, quan es doni un conflicte d’aquestes característiques, pensin en cercar l’ajuda i els serveis d’algun dels molts conflictòlegs catalans, i millor si aquests o aquestes són professionals formats en el diploma de postgrau que organitzem des de Girona. Qualitat, en dono fe.

Mark Webber and Sebastian Vettel

2010-10-25T03:47:00.000-07:00

News published in the Diari de Girona (Journal of Girona)
25 October 2010

Who are Mark Webber and Sebastian Vettel? What conflict are in hand?

Webber and Vettel are the pilots of the team Red Bull Racing (RBR) Formula 1 owned Austrian beverage company Red Bull. In 2009, with the arrival of German Sebastian Vettel, the team won the runner-up of builders and pilots.

In 2010, RBR is a favorite to win the constructors title and Vettel win the pilots. Until now, these cars were very fast, becoming the first in 14 of the 16 qualifying sessions, but also have proved fragile mechanically, causing his retirement from racing, as in the Grand Prix of South Korea this last weekend. Indeed, Saturday, RBR was leading the teams classification, and Webber, against predictions, the drivers with 220 points. Fernando Alonso, with Ferrari and Vettel were second and third with 206 each.

The situation recalled the 2007 championship final, with 3 or 4 riders fighting to win the title. Three years ago when there were only three races for the World Cup final, the classification was as follows: Hamilton (McLaren) with 97 points, Alonso (McLaren) with 89 and Raikkonen (Ferrari) 84. So this year, the facts become repeat: 2 pilots in the same team in 2007 and 2010 McLaren RBR, fighting for the title against a Ferrari. In addition, Alonso once again present in the fight and Hamilton with McLaren, is still mathematically options.

During the 2007 championship, Hamilton and Alonso, teammates, turned the contest into a conflict within the circuits, with clashes between the cars, and out with statements to the press. The team manager, Ron Denis, promoted the fierce competitiveness, as was done in the past with Nikki Lauda, Alain Prost and Ayrton Senna. This time he was out of control everything. In the last race in Brazil, Alonso, Räikkönen and Hamilton is playing the title. At the end of the grand prize, Räikkönen is first and with 110 points wins the World Cup. Hamilton seventh and Alonso third, totaling 109 points, respectively, in the final standings. The confrontation during the season was gradually diminish their chances of victory and increased Raikkonen, and the shock between the two at the start of the Brazil GP definitely lose the title. Amazing, but true.

This year, Webber and Vettel were distributed shared podiums and victories. Experts say that Christian Horner, director of RBR, has managed to handle the conflict with much of dialogue and mediation, especially after the collision with Vettel Webber of the Turkish Grand Prix, and the infighting that has focused outwards, with other competitors. The lack of competitiveness has helped Ferrari. This has changed in recent races, Alonso is back and putting a lot of pressure. In South Korea, RBR cars have not scored since they have had to withdraw due to an error Webber and Vettel driving for a mechanic. That has benefited Alonso, who finished first, leading the World Cup. Unthinkable.

There are two races, Brazil and Abu Dhabi and the world must decide. Webber is still second. Vettel, the fastest quarter. Alonso, with more experience first. Hamilton, on the lookout, third. The last 50 points at stake. Everyone wants to be the champion. And in 2007, can draw some guidelines: if the machines work, the final victory of the RBR-faster than Alonso and his Ferrari-depends on managing the conflict between their two drivers. Because talking about Vettel and Webber, RBR in that order, increases the chances of Alonso to win races and World Championships. Attention! Christian Horner.

Tomás Gómez desde una visión positiva

2010-10-08T10:24:00.000-07:00

Artículo publicado en el Diari de Girona
8 de octubre de 2010

¿Por qué cuesta tanto mantener una actitud positiva frente a un conflicto? ¿Por qué pesa más en la opinión pública la visión negativa de las confrontaciones, cuando esto no ayuda a resolverlas?

Estas últimas semanas en los medios de comunicación se ha hablado mucho de Tomás Gómez, actual candidato del Partido Socialista a las elecciones de la Comunidad de Madrid en el 2011. Exalcalde del municipio de Parla durante 5 años y actual secretario general del Partido Socialista de Madrid (PSM), el año 2003 fue el político más votado de España en unas elecciones municipales con un 75,5% de los votos. El 2007 revalidó su cargo.

Este militante del PSOE, que ha ocupado diferentes cargos de la federación madrileña, se volvió el objeto de la cobertura mediática y del debate de la opinión pública a raíz de su decisión de presentarse como candidato del PSM a presidir la Comunidad Autónoma de Madrid. Para conseguirlo, ha tenido que luchar contra la ministra de Sanidad, Trinidad Jiménez, candidata de la cúpula del PSOE y preferida por Zapatero. En este contexto, se convocaron unas elecciones internas en el PSM, primarias, con la participación de 14.500 (81%) militantes de los 18.000 que tiene la federación madrileña, y que han dado como ganador a Gómez.

Este conflicto político me sirve de ejemplo para explicar un fenómeno que dificulta enormemente la gestión de los conflictos con éxito: la competición política y electoral, como confrontación y como conflicto, recibe un tratamiento cada vez más negativo por parte de los medios de comunicación y sobre todo de la opinión pública.

Este punto de vista negativo sobre los conflictos, informativamente, se centra en los aspectos de disputa, lucha y tensión, y la opinión pública se concentra en las repercusiones personales hacia a los políticos, por ejemplo, el prestigio o la honestidad, y en la oposición de los agentes implicados y afectados. En nuestro caso, las presiones sobre Gómez para impedir su candidatura, su presentación final y la convocatoria de primarias generaron un abanico de opiniones y valoraciones negativas sobre la carencia de liderazgo de Zapatero, la división interna del partido, así como el pronóstico de un serio revés si finalmente su candidata no ganaba.

La visión positiva destaca los aspectos no adversalistas de la competición, pero sobre todo las oportunidades que se derivan de las ideas y de los intereses en juego aparentemente incompatibles y de las estructuras y de los procesos existentes para encontrar finalmente acuerdos y generar consensos. Por ejemplo, la convocatoria de unas elecciones primarias para escoger el candidato facilita un proceso de democracia interna, abre el debate de partido sobre ideas y propuestas, motiva por la vía de la participación el protagonismo de la militancia y fomenta una imagen de transparencia y de confianza hacia a sus futuros votantes. Las palabras de Trinidad Jiménez, conocidos los resultados, apoyando a Gómez irían en esta dirección.

Las prácticas de la opinión pública y de los medios de comunicación con una visión negativa del conflicto, en las que prevalece y se pone el énfasis en la lucha y la destrucción personal para atraer la atención de los lectores, impiden de forma expresa reducir el clima de crispación político, incrementar la confianza hacia a los políticos y establecer vías de colaboración entre los actores implicados y afectados para la resolución de conflictos a posteriori. La cobertura informativa y la posterior opinión en democracia de conflictos en general, pero sobre todo políticos, tratados desde una visión positiva también pueden ser noticia, incluso tratándose de una situación competitiva.

Tomás Gómez des d'una visió positiva

2010-10-08T01:36:00.000-07:00

Article publicat al Diari de Girona
8 d'octubre de 2010

Per què costa tant mantenir una actitud positiva enfront d'un conflicte? Per què pesa més en l'opinió pública la visió negativa de les confrontacions, quan això no ajuda a resoldre-les?
Aquestes darreres setmanes als mitjans de comunicació s'ha parlat molt d'en Tomás Gómez, actual candidat del Partit Socialista a les eleccions a la Comunitat de Madrid al 2011. Exalcalde del municipi de Parla durant 5 anys i actual secretari general del Partit Socialista de Madrid (PSM), l'any 2003 va ser el polític més votat d'Espanya en unes eleccions municipals amb un 75,5% dels vots. El 2007 va revalidar el seu càrrec.

Aquest militant del PSOE, que ha ocupat diferents càrrecs de la federació madrilenya, va esdevenir l'objecte de la cobertura mediàtica i de debat en l'opinió pública arran de la seva decisió de presentar-se com a candidat del PSM a presidir la Comunitat Autònoma de Madrid. Per aconseguir-ho, ha hagut de lluitar contra la ministra de Sanitat, Trinidad Jiménez, candidata de la cúpula del PSOE i preferida per Zapatero. En aquesta context, es van convocar unes eleccions internes en el PSM, primàries, amb la participació de 14.500 (81%) militants dels 18.000 que té la federació madrilenya, i que han donat com a guanyador a Gómez.

Aquest conflicte polític em serveix d'exemple per explicar un fenomen que dificulta enormement la gestió dels conflictes amb èxit: la competició política i electoral, com a confrontació i com a conflicte, rep un tractament cada cop més negatiu per part dels mitjans de comunicació i sobretot de l'opinió pública. Aquest punt de vista negatiu sobre els conflictes, informativament, se centra en els aspectes de disputa, lluita i tensió, i l'opinió pública es concentra en les repercussions personals cap als polítics, per exemple, el prestigi o l'honestedat, i en l'oposició dels agents implicats i afectats. En el nostre cas, les pressions sobre Gómez per impedir la seva candidatura, la seva presentació final i la convocatòria de primàries van generar un seguit d'opinions i valoracions negatives sobre la manca de lideratge de Zapatero, la divisió interna del partit, així com el pronòstic d'un seriós revés si finalment la seva candidata no guanyava.

La visió positiva destaca els aspectes no adversalistes de la competició, però sobretot les oportunitats que es deriven de les idees i dels interessos en joc aparentment incompatibles i de les estructures i dels processos existents per trobar finalment acords i generar consensos. Per exemple, la convocatòria d'unes eleccions primàries per escollir el candidat facilita un procés de democràcia interna, obre el debat de partit sobre idees i propostes, motiva per mitjà de la participació el protagonisme de la militància i fomenta una imatge de transparència i de confiança cap als seus futurs votants. Les paraules de Trinidad Jiménez, coneguts els resultats, donant suport a Gómez anirien en aquesta direcció.

Les pràctiques de l'opinió pública i dels mitjans de comunicació amb una visió negativa del conflicte, en les que preval i es posa l'èmfasi en la lluita i la destrucció personal per atreure l'atenció dels lectors, impedeixen de forma expressa reduir el clima de crispació polític, incrementar la confiança cap als polítics i establir vies de col·laboració entre els actors implicats i afectats per a la resolució de conflictes a posteriori. La cobertura informativa i la posterior opinió en democràcia de conflictes en general, però sobretot polítics, tractats des d'una visió positiva també poden ser notícia, fins i tot tractant-se d'una situació competitiva.

Venjança

2010-09-19T13:06:00.000-07:00

Article publicat el 17 de setembre de 2010
Diari de Girona

Crec que guanyarà Mas, perquè toca". Per què aquesta frase de Pasqual Maragall ha generat tant rebombori?

Pasqual Maragall coneix molt bé Artur Mas. Mas ha estat el seu opositor mentre el primer va ser l'alcalde de Barcelona i després president de la Generalitat. Tots aquests anys de debat polític han facilitat l'aparició d'un afecte mutu entre els dos, especialment perquè tant un com l'altre han estat en la primera línia política, perquè coneixen de primera mà les dificultats de governar i perquè també tots dos han estat molt de temps a l'oposició, i això uneix.

Aleshores, què és el que resulta sorprenent i conflictiu de la frase de Pasqual Maragall? Sorprenent: Maragall pronostica públicament que el guanyador de les eleccions al Parlament de Catalunya és Artur Mas i no Montilla. Si bé amb les enquestes en mà això no és sorprenent, si ho és des de la rutina comunicacional dels partits en què un personatge públic proper fa costat al teu candidat amb l'objectiu d'intentar generar un clima d'opinió i millorar els resultats previstos. Conflictiu: 1) Maragall es va donar de baixa del PSC, i això no és habitual; 2) aquesta informació ha sortit publicada en una revista de CiU i, 3) l'únic president de la Generalitat que ha tingut el PSC va ser empès per Zapatero i Montilla a no tornar-se a presentar com a candidat i anticipar les eleccions al Parlament.

Al meu entendre, la frase de Maragall és el resultat del tracte rebut per part de Montilla i dels conflictes mal gestionats i mal resolts en el PSC.

Maragall només va ser 3 anys president de la Generalitat i no es va poder tornar a presentar com a candidat del PSC a les eleccions al Parlament, perquè Zapatero li va reclamar que no ho fes i Montilla li va barrar el pas.

Mentre va ser President, Maragall va haver de fer front a molts conflictes, això s'entén si es té en compte que el màxim dirigent d'ERC, Carod-Rovira, va haver d'establir el control del govern des de fora de l'executiu. Fins i tot, Maragall va tenir dificultats per exercir les competències del seu càrrec, com, per exemple, quan va decidir fer el primer canvi de consellers i el PSC, Montilla en persona, públicament, diu que no. Després es va descobrir que els artífexs d'aquell govern varen ser Montilla i Puigcercós.

Ara Montilla tanca els ulls i apreta les dents en les entrevistes quan se li pregunta per les paraules de Maragall i repeteix una darrera l'altra que ell "No, no, no pensa valorar aquestes declaracions". No esmenta Maragall, ni li diu president, ni amic, ni col·lega, ni res.

Maragall diu que creu que guanyarà Mas i es venja. Un cop més es mostra atrevit, peculiar, trencador amb la rutina política i mediàtica, alleujat del pes del partit i coneixedor que ell ha estat el millor candidat del PSC, el que ha aconseguit els millors resultats electorals i que ha fet possible que aquest partit sigui en el govern, per molt que Montilla i Puigcercós fossin enviats a pactar posteriorment.

La por del Govern

2010-09-16T14:45:00.000-07:00

Article publicat el Diari de Girona
15 de setembre de 2010

Per què s'ha vedat l'accés als ciutadans a l'ofrena floral d'institucions i partits al monument de Rafael de Casanova l'11 de setembre? De què tenen por el president Montilla i els seu socis de Govern?

Aquest Govern, amb els presidents Maragall o Montilla al capdavant, s'ha entossudit, durant aquests 7 anys, per no passar desapercebut públicament amb els seus conflictes. La Diada ha estat aquest cop l'objectiu d'aquest govern. Si el passat 7 de setembre, dia en què es van convocar les eleccions al Parlament de Catalunya, el president Montilla deia que actualment un dels tres problemes més greus del nostre país és la desafecció ciutadana, amb la gestió de l'acte de l'ofrena floral al monument de Rafael de Casanova, caldrà sumar-ne un altre que és la desafecció dels polítics cap als ciutadans. Si bé, aquesta és, al meu entendre, una de les causes de la primera. M'explico.

El president no està preocupat per la desafecció ciutadana, sinó que té por dels ciutadans. En l'agenda d'actes per a la celebració de l'11 de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, se celebra a primera hora del matí l'ofrena floral d'institucions catalanes al monument de Rafael de Casanova de Barcelona. Cada any, els ciutadans tenen l'oportunitat d'accedir a aquest acte, a uns quants metres del monument, separats per unes tanques i un bon nombre de Mossos d'Esquadra, i poder manifestar la seva opinió a cadascuna de les institucions que s'hi acosten amb aplaudiments o xiulades. També hi ha insults. Es pot dir que aquest acte és un "referèndum" en veu alta sobre la percepció i opinió de ciutadans nacionalistes i independentistes a favor o en contra de l'acció d'institucions i d'organitzacions en defensa del país.

Els partits polítics, en general, són els que més temen aquest plebiscit. Mentre dipositen l'ofrena i sona Els Segadors, himne nacional de Catalunya, s'aixequen aplaudiments o en determinats casos tronen escridassades i insults. El president Pujol n'ha estat sempre molt aplaudit i tímidament xiulat pel sector més jove. ERC aixeca expectació: en l'oposició joves aplaudint, en el Govern joves escridassant. Els federalistes, PSC i ICV, passen per un autèntic infern, especialment el 2009. El Partit Popular de Catalunya va decidir no tornar. I tot això passa amb la màxima cobertura dels mitjans de comunicació que informen d'aquest espectacle ?nacional i popular. Els telenotícies del migdia i la versió electrònica dels diaris obren amb l'ofrena, amb el rànquing ?d'aplaudiments, xiulades i insults rebuts pel govern, els partits polítics o algun club de futbol.

Amb uns segons, Catalunya es fa una idea clara de qui defensa més Catalunya, segons els ciutadans presents en l'acte. Aquest any el president Montilla ha decidit no passar un "mal rato". Obligat a fer l'ofrena com a màxim mandatari del país, ha allunyat el públic del monument i ha silenciat la seva veu. Fet així, ha mostrat que l'opinió pública d'aquest ciutadà li fa por, perquè el fa passar una mala estona, perquè s'informa del rànquing en els mitjans de comunicació i perquè enguany l'allau de crítiques hauria estat molt intensa després de la sentència del Tribunal Constitucional a l'Estatut i l'acceptació del resultat per part del govern de Zapatero.

Amb aquesta decisió el president Montilla ha aconseguit evitar els tres efectes de la seva por: insults, comunicació dels mitjans i influència en les eleccions. Malauradament, per fer-ho, ha escollit una opció, excloure els ciutadans i silenciar l'expressió de la seva opinió en l'ofrena floral, que en lloc de solucionar el problema, el que ha aconseguit és fer palesa l'existència de la seva por a la ciutadania, potenciant l'efecte contrari que volia evitar. I tot això en el marc del comportament habitual de tensió entre els socis del govern i intensificant un conflicte general, el de la desafecció ciutadana cap als polítics amb una nova desafecció: la dels governants cap als ciutadans.

"El éxito en la gestión de conflictos depende de la formación"

2010-09-09T06:03:00.000-07:00

En este vídeo, presento, como director, el contenido, objetivos y programa del Diploma de Postgrado de Resolución Conflictos Públicos y Mediación Comunitaria de la Universidad de Girona (Fundación UdG), y muestro la importancia de la formación para el éxito en la gestión de un conflicto, especialmente público.

"L'èxit en la gestió dels conflictes depèn de la formació".

2010-09-09T06:00:00.000-07:00

En aquest vídeo, presento el contingut, programa i objectius del Diploma de Postgrau que s'organitza des de la Universitat de Girona, concretament des de la seva Fundació. L'èxit o el fracàs en la gestió de conflictes depèn dels coneixements i de les habilitats assolides per mitjà de la formació i la recerca.

Un ajuntament darrera d'un fanal

2010-09-03T13:44:00.000-07:00

Xavier Pastor
Publicat al Diari de Girona

Per què un ajuntament hauria de ser al Facebook? Ser presents en les xarxes socials digitals aporta avantatges? Pot ajudar a detectar conflictes i, fins i tot, a prevenir-los i gestionar-los amb èxit?

En Jordi Martínez, articulista d'aquest mateix diari, em comenta que als Estats Units el 80% d'informacions que surten als diaris ja tenen el seu origen a la xarxa, fruit de denúncies o comentaris dels lectors o dels ciutadans. Segons un estudi recent elaborat amb dades de Google, els catalans ocupem l'onzena posició mundial com a usuaris de Facebook. Precisament, fa pocs dies he conegut pel Facebook una situació sorprenent la qual no és gens estrany que hagi esdevingut un problema i pot ser un conflicte si no es resol decididament. En una foto es veu la col·locació d'un fanal enfront de la porta de l'ajuntament de Malgrat de Mar. El fanal deixa pas als vianants, però resta davant mateix de la porta. Perquè es facin una idea, el fanal impedeix llegir correctament el nom de l'Ajuntament independentment de la situació de l'observador: Casa de (fanal) Vila, Ca(fanal) de la Vila, Casa (fanal) la Vila -potser aquest és el mes entenedor.

Aquesta cas em sembla interessant per dos motius:

1) com a metàfora de com les solucions a determinats problemes municipals sovint acaben per generar nous conflictes amb més repercussió, fins i tot simbòlica; i 2) la utilitat de les tecnologies de la informació i la comunicació, concretament Internet i en especial les xarxes socials digitals per prevenir, detectar i gestionar una munió de problemes i de conflictes, gràcies a la interacció ràpida i directa amb els ciutadans. Perquè se'n facin el càrrec, després de demanar el vistiplau per a la publicació dels seus comentaris, recullo literalment les paraules dels amics que han comentat aquest cas en el Facebook: "Que originals que som a...", "Sí, és la baixada d'emergència de la sala de plens", "Caram, veig que l'arquitecte municipal és molt amic de l'alcalde o és que no s'ho han mirat bé abans de fer-ho, no?", "Jo crec que deu ser el nou joc de la Festa Major: On és l'ajuntament?, "Jo crec que és el nou radar per a vianants, que quan entren a fer les diligencies no es passin de voltes", "Amb l'Àlex ens pensàvem que potser era per penjar-hi una bandera. Sigui el que sigui, és un desastre. Que lleig!" Per a més informació, els recomano el vídeo que hi ha al YouTube amb el títol: "un nyap il·luminat" elaborat per Malgrat Confidencial.

No està clar quin és el motiu de la ubicació d'aquesta instal·lació: si és un error o un descuit de disseny o d'execució de l'obra, si està fet expressament i amb mala fe, si s'ha fet per il·luminar al màxim l'entrada del consistori, si hi ha algú emprenyat a l'Ajuntament i amb poder per fer la guitza als responsables polítics. El que sí que sabem gràcies al Facebook i al YouTube és que a la gent no li agrada i està enfadada, i que es fa públic el conflicte i la reacció dels ciutadans.

I és que aquest cas és un símptoma clar d'aquesta manera de fer i de solucionar els problemes per part dels governants que tant critiquen els ciutadans, la qual d'entre una varietat de possibles solucions n'escullen una que no és la més apropiada ni la que ofereix més satisfacció, telegrafiant l'aparent manca d'anàlisi i la insuficient dedicació dels responsables públics. Hi ha qui pensarà que aquest és un mal menor, que és un problema tècnic, de fàcil solució i sense grans repercussions, que no és polític. Triple error: primer per equivocar-se; segon, per donar peu a la crítica i una riota general cap a l'ajuntament i a una nova despesa per moure el fanal; i tercer, per no il·luminar-nos amb una explicació convincent al més aviat possible, per exemple, en el Facebook mateix.

S'ha acabat la festa

2010-09-03T13:34:00.000-07:00

El 28 de juliol d’enguany, el Parlament va aprovar la llei que prohibeix les curses de toros a Catalunya a partir del gener del 2012, resultat d'una iniciativa legislativa popular (ILP). Amb l'aprovació es modifica l'article 6 del text refós de la llei de protecció dels animals, aprovat pel decret legislatiu 2/2008, perquè es prohibeixin "les curses de toros i els espectacles amb toros que incloguin la mort de l'animal i l'aplicació de les sorts de la pica, de les banderilles i de l'estoc", prohibició de què queden excloses les festes amb bous sense mort de l'animal, els correbous.

La llei va superar la votació amb 68 vots a favor (32 de CiU, 3 del PSC-CpC, 21 d'ERC i els 12 ICV-EUiA), 55 en contra (7 de CiU, 31 del PSC-CpC, els 14 del PPC i els 3 del grup mixt) i 9 abstencions (6 de CiU i 3 del PSC-CpC). La llei va superar la votació amb el 100% dels vots d’ERC i ICV-EUiA i un 66,6% de CiU.

És a dir mentre s’aprovava aquesta llei, els grups parlamentaris que formen el govern votaven en direccions oposades, molt oposades. Aquest és el plantejament d’aquest article que es fonamenta en l’anàlisi sobre els principals conflictes públics que han amenaçat i afectat al govern de la Generalitat de Catalunya format pel PSC-CpC, ERC i ICV-EUiA i sota la presidència de Maragall (PSC-CpC) i de Montilla (PSC-CpC) des del 2003 i fins el 2010.

La política democràtica, amb els seus partits, eleccions, polítics, governs, competència, oposició, és sinònim de conflicte. Tant és així, que malgrat tenir des del 2003 un govern format per forces d’esquerres i catalanistes amb un pacte escrit (Pacte del Tinell), aquest no ha estat exempt de conflictes, ans al contrari aquests han estat, al meu entendre, un dels seus trets característics. L’aparició del conflicte no ha de ser percebuda d’entrada de forma negativa, ja que la política pretén donar-li resposta i perquè aquestes situacions són reptes que comporten oportunitats. I es que allò que fa negatiu o positiu el conflicte és la seva gestió, la manera d’abordar-lo i tractar-lo. És aquesta gestió de les desavinences i incompatibilitat aparent d’interessos i necessitats a partir de les manifestacions, declaracions, contra declaracions, crítiques partidistes i acusacions públiques i la dificultat de posar-se d’acord el que ha distingit aquesta formula de govern i a la vegada li confereix una dimensió negativa. Tanmateix, el manteniment d’aquesta formula estava garantida amb la votació conjunta dels tres socis de govern en el Parlament.

L’any 2006, després de la davallada en vots dels partits que formaven el govern, amb la reedició del “Tripartit”, aquestes forces polítiques van elaborar i aprovar un protocol per a la resolució de conflictes i per a millorar-ne la gestió. Segons Pasqual Maragall, el govern va viure moments difícils durant tota la legislatura i un d’ells va ser la votació per separat, la única d’aquell període, dels tres grups parlamentaris sobre el traçat del Túnel de Bracons. Feia poc que governaven junts. 7 anys més tard i després de donar llibertat de vot als diputats –els partits imposen el vot als seus diputats en el Parlament- resulta que els tres socis de govern han votat per separat, malgrat que en aquesta legislatura ja ho havien fet amb la llei d’educació.

Però aquest cop ha estat més profund, perquè els diputats han tingut llibertat de vot, pel simbolisme del que s’ha votat, perquè s’ha fet a posteriori de la sentència del Tribunal Constitucional, perquè s’ha transmès un missatge als electors a les portes d’unes eleccions i perquè per primer cop el partit del President ha perdut la votació i ho ha fet al costat del PPC i de Ciutadans. Mentre que només el 9,4% dels diputats del PSC-CpC està a favor de la prohibició de les curses de toros, a ERC i ICV-EUiA és el 100%. Senyors i senyores, aquesta votació no només assenyala que la festa de les corrides de toros s’ha acabat, sinó també la d’aquesta formula de govern. Els punts en comú dels tres partits s’han esgotat. No així les possibilitats d’aprendre dels conflictes del passat.

Que poc hauria costat

2010-08-23T04:27:00.000-07:00

XAVIER PASTOR
Article publicat al Diari de Girona el 23 d'agost de 2011
De què depèn l'èxit o el fracàs en la gestió d'un conflicte? Per què defensem posicions, quan el que s'ha de fer és verbalitzar els nostres interessos?
Surto a jugar a futbol amb el meu fill i al carrer una dona gran és increpada per la portera d'un edifici que li exigeix que no acosti el gos a la porta de l'immoble per tal d'evitar que l'animal s'hi pixi. La dona se la mira i li pregunta si ho ha fet. La portera respon que encara no, però l'avisa que no vol que s'hi acosti a la porta, i prou. Mentrestant, el gos, per instint, s'acosta a la paret de l'edifici. Abans que la portera interpel·li de nou a la dona, aquesta empeny a l'animal amb la corretja cap al seu costat. Massa tard, la portera es posa davant de la dona i, primer, amb la mirada i, després, acostant-se ràpidament cap al gos amb la intenció de donar-li una puntada de peu, li fot un crit amenaçador dient-li que es mogui d'allà ara. La dona torna a preguntar si el gos s'ha pixat. La portera l'avisa a cau d'orella per últim cop. La dona i el gos es mouen. La portera entra dins de l'edifici. Mentre la porta es tanca, el rostre de la dona sofreix una alteració molt gran i de la seva boca emergeixen una munió d'insults cap la portera: "boja", "idiota", "mala puta", "sonada", "criminal", etc.

El meu fill Marc de 7 anys que ha vist l'escena em pregunta què ha passat i mentre li explico, memoritzo la seqüència de fets i de paraules per poder escriure aquest article. La situació s'ho val, ja que recull a la pràctica com es crea un conflicte, comportaments habituals i la dificultat de les persones per passar de les posicions -allò que defensem- als interessos -allò que volem i que ens empeny a actuar.

Així, primer, la portera amb les seves peticions i amenaces defensava que el gos no es pixés a la porta perquè l'acabava de fregar. Per tant, havia de moure la dona de la porta per evitar-ho. Malgrat que la rajola del llindar de la porteria es veia mullada, potser no era del tot visible per a una persona gran. En cap moment de la conversa la portera va comentar que acabava de fregar i que aquest era el motiu dels avisos. Si la portera ho hagués dit, hauria aconseguit passar de la posició -"no vull que el gos s'acosti"- a l'interès o motiu -"el gos pot trepitjar i embrutar el terra fregat o s'hi pot pixar"-. Potser en aquell moment, la dona del gos s'hauria allunyat. Malauradament, la portera va decidir que la millor defensa era un bon atac i que amb una actitud poc respectuosa i un comportament agressiu solucionaria un problema clar: dona gran amb un gos que acabarà per embrutar la porta de l'edifici. Millor atacar que tornar a fregar. Les seves paraules van propiciar l'escalada conflictual. La dona del gos, sorpresa i molesta pels avisos de la portera sense raó aparent i enfadada pel to i les maneres, no es va moure del llindar de la porta, tensant la situació i sabedora que si bé la seva edat la feia físicament dèbil, al carrer i als ulls de tothom la mantenia fora de l'abast d'una agressió. Un cop la presència amenaçant va desaparèixer, van aflorar en la dona les emocions d'impotència i de ràbia pel tracte rebut i es va desfogar insultant la portera, segura que no la sentiria i tractant de recuperar l'autoestima personal i social perduda durant uns minuts inacabables.

En síntesi, el conflicte es va generar a partir de l'actitud negativa i la comunicació agressiva que va fer servir la portera i de la seva percepció sobre l'edat i l'estat de la dona i el probable comportament instintiu del gos. La portera va voler prevenir un problema, generant conflicte. En canvi, que poc hauria costat convèncer la dona gran que el llindar mullat de la porteria representava un perill per a la seva integritat física o que poc hauria costat tenir una actitud positiva, fer algun comentari bonic sobre el gos apartant-lo de l'immoble o posar-se a la pell de la dona i establir una relació amistosa per mantenir diàriament la porteria neta.

Castells no re-presenta el PSC

2010-08-17T02:47:00.000-07:00

Publicat el 5 d'agost al Diari de Girona

El PSC té un conflicte com a partit. Bé, Antoni Castells, actual Conseller d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya, l’ha fet un altra vegada públic al decidir no voler representar al PSC en les properes eleccions al Parlament.

Castells està emprenyat i es nota. Montilla ho ha acabat de confirmar, afirmant que la decisió de Castells ha estat per motius personals. Doncs, encara pitjor, ja que aleshores tenim dos classes de motius: els polítics i els personals.

El que està clar és que la direcció del PSC no compta amb ell, ja que abans l’haguessin convençut d’anar a les llistes. Potser l’actual Conseller d’Economia esperava una miqueta més. Però que hi ha més important que la cartera d’Economia i Finances de la Generalitat? La Presidència de la Generalitat? Un ministeri? Sembla que a cap de les dues hi té possibilitats d’entrada.

Però com és que Castells ha pres aquesta decisió amb elevades repercussions polítiques i electorals pel PSC? Malgrat no vol fer sang, amb la seva decisió ha manifestat públicament que el PSC no té un problema, sinó un conflicte que afecta al recorregut polític d’aquesta formació a Catalunya. Ara és el sector pro PSOE el que dirigeix el PSC, però durant molts anys han estat els catalanistes els que han ocupat la direcció. Durant la transició, a Catalunya, els “socialistes” van trobar la formula, agrupant-se i reagrupant-se, per esdevenir un únic partit. La formula va sumar a socialistes catalanistes, com el mateix Pasqual Maragall, i espanyolistes, com José Montilla. Els orígens socials d’uns i altres són diferents, els projectes polítics contenen matisos importants en matèria nacional i, avui, la lluita per la direcció del partit els divideix.

Castells diu no voler representar properament al PSC en unes llistes. Potser ja no serà la seva marca? Afirma que vol continuar treballant per PSC guanyant distància, llibertat i independència. Espera temps millors? Diu que vol agafar perspectiva. Potser una davallada electoral molt significativa del PSC que obligui a fer dimitir a Montilla i buscar nou candidat? També comenta que els socialistes catalans estan massa hipotecats amb el PSOE. Potser en Zapatero l’ha fet plegar com va fer amb el President Maragall? El cas Palau l’ha desgastat i pot suposar una escletxa electoral. Creu Montilla que pot guanyar les eleccions?

Tanmateix, la decisió és un signe evident de divisió interna i de debilitat. Aquesta decisió eleva un grau més la temperatura del conflicte en el PSC entre catalanistes i espanyolistes. Al 2008, Jordi Mercader, cap de premsa del president Maragall, explicava amb pels i senyals en el seu llibre “Mil dies amb PM” com el candidat Maragall i el sector catalanista va ser controlat i arraconat amb l’arribada d’en Montilla, Zaragoza i Iceta a la direcció del PSC.

Castells està enfadat i una part del PSC també; mentre que el primer ha tingut una dura i àrdua feina contenint la crisi econòmica i institucional a Catalunya i del Govern, rebaixant el clima de tensió i donant explicacions sobre l’operació de l’hotel del Palau i del cas Pretòria; els segons, veuen que els seus actuals dirigents no saben com gestionar satisfactòriament els conflictes del govern i tampoc estan disposats a tractar el conflicte entre partidaris d’un partit socialista català de debò o una franquícia del socialisme espanyol a Catalunya, i com tot això els resta força i vots. Com a exemple de tot plegat, busquin i comprovin quin va ser el resultat de la votació dels diputats del PSC a la iniciativa legislativa popular per prohibir els toros. Ja em diran.

Caballeros y villanos

2010-08-17T02:28:00.000-07:00

XAVIER PASTOR, director del postgrado de Resolución de Conflictos Públicos de la Universidad de Girona.
EDUARD CARRERA, alumno del postgrado 2009-2010

Publicado el 2 de agosto en el Diari de Girona.

Hay un dicho ancestral inglés que afirma que, en comparación con el rugby, el fútbol es un juego de caballeros jugado por villanos, con unas reglas muy marcadas que castigan la violencia para lograr la victoria, pero que su popularidad y fácil práctica permiten que lo puedan jugar personas de bajo estatus social -de villas- con comportamientos inmorales.

Anelka, jugador francés veterano que ha militado en las filas de grandes equipos de fútbol, insultó a su entrenador en la mitad del partido frente a México, cuando este le exigió un plus de esfuerzo y de sacrificio. Sus compañeros fueron testigos y la prensa se hizo eco enseguida de los hechos sucedidos en el vestuario, convirtiendo un problema entre jefe y trabajador en un conflicto de todo el equipo, de carácter público y de alcance mundial. El entrenador, Domènech, respondió que no jugaría la segunda parte. La Federación Francesa de Fútbol expulsó al jugador del Mundial. El resto de compañeros, a través de una solidaridad malentendida y previendo que el conflicto, así como el juego desplegado, comportarían la rápida eliminación de la selección, se negaron a entrenar, propiciando el regreso a casa.

Es evidente que el entrenador y los jugadores, así como la Federación Francesa de Fútbol, no supieron leer el contexto de esta situación conflictiva, puesto que este equipo llegó muy atormentado al Mundial. Meses atrás, su clasificación fue objeto de duras críticas cuando ganaron el partido contra Irlanda con un gol hecho con la mano. Los villanos habían ganado. Pero tampoco supieron o no quisieron analizar las causas que provocaron el conflicto, sólo hace falta ver la cronología de los hechos: Anelka insulta el entrenador, este no lo deja jugar, la Federación y el equipo técnico deciden expulsar el jugador del Mundial, un jugador acusa de "chivato" al preparador físico, un y otro casi llegan a las manos, los jugadores se niegan a entrenar, el entrenador lee el comunicado de los jugadores, la prensa francesa critica el comportamiento de todo el equipo, el delegado de la selección francesa dimite fastidiado por los jugadores, Francia no gana el siguiente partido y en el último partido del grupo es eliminada, antes se comunica que tras el Mundial se cambiará el seleccionador y el presidente de la Federación deja su cargo.

Un insulto, y sobre todo si es público y se hace público, tiene unas repercusiones muy elevadas de presente y de futuro para las personas implicadas en un conflicto, pero también para los afectados, los jugadores, el equipo técnico y los representantes de la federación de fútbol, y para los interesados, la prensa, el gobierno y la sociedad francesa y el mundo del fútbol y las personas en general. De entrada en una situación de esta clase, no se puede tolerar el comportamiento del jugador y, por lo tanto, se lo debe separar temporalmente del resto del equipo y a la vez para conocer y verbalizar cuáles han sido los auténticos motivos que lo han ocasionado, puesto que sino será prácticamente imposible recuperar la confianza entre estos dos profesionales y de ellos con el resto. Hace falta después comunicarlo y hacerlo público, explicando los motivos de la reacción del jugador. Hacerlo de este modo, significa comportarse como caballeros y trabajar para que no se vuelva a producir una situación como esta en el futuro.

Unas pocas habilidades en la gestión y resolución de conflictos hubieran ayudado. Nada de todo esto se ha hecho ni parece que se hará. El nuevo seleccionador, Laurent Blanc, ha decidido no convocar a ninguno de los jugadores del Mundial para el próximo partido. Muerto el perro, muerta la rabia. Es evidente que esta decisión tendrá una efectividad inmediata, pero en ningún caso habrá solucionado el mencionado conflicto, al contrario, se ha preferido huir o evitarlo. Mientras tanto, los 23 jugadores del Mundial y su entrenador serán popularmente estigmatizados, no tanto por la eliminación del Mundial, como por su incapacidad para gestionar un conflicto y mostrar una imagen colectiva denigrante.

Refrescos i massatges

2010-08-16T01:43:00.000-07:00

Article d'opinió del Diari de Girona
Publicat el 15 d'agost de 2010

El dimarts 10 d'agost aquest diari ens obsequiava a la secció de comarques amb un esplèndid titular: "Roses no multarà aquest estiu els venedors i massatgistes il·legals". Semblava que Roses apostava per deixar de perseguir la gent que es vol guanyar la vida i abandonava les solucions basades en la prohibició de conductes i situacions conflictives per transformar-les en oportunitats legals per al creixement econòmic i social de les persones i de la col·lectivitat. Creia sincerament que es feia un salt qualitatiu i que Roses havia fet una anàlisi d'aquestes problemàtiques amb l'objectiu de beneficiar-se com a municipi, apostant per formules que donin resposta a situacions anòmales convertint-les en oportunitats de negoci per a les persones i de riquesa per a la comunitat.

Creia sincerament que, estant en crisi, els governants havien entès que prohibir no aporta res i que en canvi la promoció legal de la venda de refrescos i la realització de massatges a les platges són un nou benefici econòmic per a tothom: treballador, ajuntament, municipi i bé públic. És a dir, estava convençut, sense llegir més, que a Roses, els polítics havien decidit treure profit de les oportunitats que ofereix el mercat, de l'oferta i la demanda, aparcant el recurs de prohibir que no genera cap tipus d'aportació econòmica i que consumeix recursos municipals, ja que implica obligatòriament el control per part de la policia de les activitats esmentades de caràcter il·legal.
Vaig llegir tota la notícia. La veritat, res de res. L'estratègia comentada fins ara no era tal i per contra descobria que no es podia multar perquè no s'havia pogut aprovar l'ordenança que ho establiria. És a dir, que no només no se solucionava el conflicte, sinó que es permetia una activitat il·legal en un espai públic i de passada l'administració pública perdia l'oportunitat d'aconseguir recursos addicionals que ara només anirien a mans de privats, amb el consegüent greuge per aquells que ho fan de manera legal.
Aquest és un cas paradigmàtic de com es pot oferir tard i malament una "solució" a un conflicte, perquè quina utilitat tindrà aquesta ordenança al setembre, quan la temporada d'estiu i de platja estigui a punt d'acabar? Quants euros deixarà d'ingressar Roses derivats de l'activitat econòmica d'aquestes persones?
Bé, algú em podrà dir que, com a mínim, l'ordenança en qüestió estarà aprovada per l'any vinent i d'aquesta manera s'evitarà que aquestes persones desenvolupin la seva activitat econòmica il·legal en les platges de Roses. Però també pot passar que després d'aquest article, els que manen s'ho repensin i decideixin substituir-la per un Pla que converteixi els venedors i massatgistes ambulants il·legals de les platges en emprenedors, ajudant-los a muntar la seva empresa o a desenvolupar legalment la seva activitat i afavorint una formació bàsica per als massatgistes per part del col·legi professional que pertoqui per a que ningú prengui mal, amb el suport de l'Ajuntament, que de retruc faciliti la inserció laboral d'aquestes persones aturades, entre d'altres avantatges.

Autogovern i confiança política

2010-08-16T00:51:00.000-07:00

Article d'opinió al Diari de Girona
16 d'agost de 2010

Els signants del Pacte del Tinell -aquell pacte entre el PSC-CPC, ERC i ICV-EUiA per governar conjuntament a la Generalitat de Catalunya i que porta el nom de la sala on és va signar- establien molt clarament quatre criteris bàsics d'allò que podien i no podien fer els seus membres, entre els quals destacava la impossibilitat de donar suport polític i pactar res políticament amb el PP. Amb aquest punt del pacte es pretenia arraconar el PP de qualsevol decisió al Parlament, però també a les Corts Espanyoles. Eren temps previs a la redacció del nou Estatut de Catalunya, en els quals ERC tenia "la clau" i Pasqual Maragall acariciava el poder. Eren també mesos previs a les eleccions generals del 2004. Unes eleccions que tenien segons les enquestes un guanyador clar: el Partit Popular. Per sorpresa, el PSOE va accedir a La Moncloa. La nefasta gestió de la investigació de l'atemptat de l'11 M ho va fer possible. Zapatero es comprometia a aprovar l'Estatut de Catalunya.

Aquest mes d'agost, el Centre d'Estudis d'Opinió ha fet públic que la confiança dels ciutadans en els polítics ha caigut 16 punts. És a dir, que els polítics s'estan convertint en un greu problema, i deixen de ser vistos com els encarregats de cercar solucions. Vet aquí quina paradoxa. Això no havia passat fins ara. Es deia que els polítics ho podien fer pitjor o millor, però sempre s'ha pensat que la legitimitat electoral conferia a aquestes persones la capacitat de trobar solucions als problemes i conflictes de la nostra societat. Això és així bàsicament perquè com explica Josep Maria Vallès, catedràtic de Ciència Política i conseller de Justícia del President Maragall, en les primeres pàgines del seu manual Ciència Política que la finalitat de la política és regular els conflictes de la societat. Jo diria gestionar i resoldre'ls.

No crec que la millor manera de tirar endavant amb èxit un nou govern sigui establir com el primer dels seus criteris de funcionament arraconar del debat polític aquest o cap altre partit. Potser l'aritmètica parlamentària va confondre el "Tripartit" a l'hora de vetar sistemàticament el PP. Cal recordar que aquest partit tenia només 15 diputats al Parlament i els seus vots no eren necessaris per aprovar l'Estatut. Però, vet aquí, que això es torna un problema i, fins i tot, un factor per a l'aparició d'un conflicte quan es parla del Congrés de Diputats. En aquell moment, el PP tenia majoria absoluta i les enquestes electorals l'hi atorgaven de nou. En aquestes condicions, els signants del Pacte del Tinell creien de debò que aprovarien a Madrid l'Estatut de Catalunya? Com pensaven aprovar-lo a Madrid havent declarat obertament i per escrit la "guerra" al PP? Ens podrà agradar o no aquest partit, però l'estratègia del "Tripartit" ha tingut i té greus conseqüències per a Catalunya. A més, aquest no és el nostre tarannà. Si bé ha estat el PP qui ha dut al Tribunal Constitucional l'Estatut, el resultat de tot plegat ha subratllat la debilitat de l'estratègia esmentada amb dos efectes molt greus: 1) No tenim l'Estatut que el poble de Catalunya va aprovar; mentre que altres territoris amb els seus textos sense esmenar han elevat el seu autogovern; 2) La gent desconfia dels polítics que no només no han solucionat el "problema" de Catalunya, sinó que han aconseguit que el procés hagi esdevingut un conflicte que ha consumit, consumeix i consumirà molt de temps i esforços.

I és que com afirmava Martí Peraferrer en el seu article d'opinió "El cònsol de Teheran" les injustícies d'avui són la llavor de les venjances de demà.

ESPECTACULAR

2010-07-21T06:11:00.000-07:00

Xavier Pastor
Artículo publicado en el Diario de Girona, 18 de julio de 2010

Este julio he recordado como, 30 años atrás, mi madre tenía por costumbre contar hasta 10 antes de regañarnos o estirarnos las orejas a mi hermano y a mí, debido al estrepito que provocábamos con el impacto de nuestra pelota de papel de periódico en alguna de las "figuritas" que había en el pasillo de casa. He recordado la secuencia de emociones que recorrían la cara de mi madre mientras contaba del 1 al 10 y como finalmente nos explicaba resignadamente que no quería que jugáramos a fútbol en casa. He pensado que aquel recurso daba a mi madre una habilidad espectacular para evitar una reacción desmedida ante las gamberradas de sus hijos y nos ofrecía una imagen extremadamente positiva y paciente de su intervención.

Imagino que he tenido este recuerdo porque estos días paso muchas horas con mis hijos y por otros dos motivos: 1) porque estoy releyendo el libro "Confrontaciones cruciales" (Gestión 2000), en el cual Kerry Patterson, Joseph Grenny, Ron McMillan y Al Switzler explican la importancia de aprender a gestionar confrontaciones y muestran las habilidades para hacerlo con éxito; y 2) porque estos días organizamos el curso de verano "Aprende a resolver conflictos" de la Universidad de Girona en el que enseñamos a analizar, abordar e intervenir positivamente en conflictos y damos instrumentos básicos de carácter práctico.

Déjenme que los cite algunos datos sobre la importancia de estas estrategias y habilidades aportadas por los autores del libro mencionado a raíz de estudios elaborados en los Estados Unidos: por ejemplo, en una empresa de telecomunicaciones, un aumento del 18% de las habilidades en la gestión de conflictos permitió una mejora de la productividad de más de un 40%; otra empresa que aplicó procesos y procedimientos de gestión de conflictos y mejoró en un 22% las habilidades de sus profesionales en estas situaciones, incrementó en un 30% la calidad del servicio, en un 40% la productividad, en un 50% el ahorro de los costes de producción y en un 20% la satisfacción de la organización. Un gran contratista norteamericano revelaba que para cada 1% en el uso de las habilidades para dar respuesta a disputas, tensiones y confrontaciones había conseguido un aumento en la productividad de 1 millón quinientos mil dólares. Esta empresa consiguió que sus trabajadores mejoraran en un 13% las habilidades mencionadas.

Pese a que disponemos de pocos de estudios de esta clase en Catalunya -el Diploma de Postgrado de Resolución de Conflictos Públicos de la Fundación UdG y el Colegio de Administradores de Fincas de Girona están elaborando un primer estudio sobre los costes de los conflictos en la administración de las comunidades de propietarios-, la verdad es que las profesionales matriculadas en el curso de verano del ámbito de la educación, de la administración, del tejido asociativo y de voluntariado, de las empresas muestran, a partir de sus experiencias, una voluntad y unos esfuerzos espectaculares para dar respuesta a los conflictos. Llegados a este punto, sólo hace falta hacer un buen análisis de sus intervenciones y dotarlas de más y mejores habilidades, hecho que comportará sin darnos cuenta tarde o temprano, según los expertos, un aumento de la calidad del servicio, de la productividad, de la satisfacción general y un ahorro en los costes derivados de los procesos de trabajo y/o producción, y también de la motivación de los trabajadores, del prestigio de la organización, de la implicación de los clientes,....

Frenar a temps

2010-07-21T05:59:00.000-07:00

Xavier Pastor
Publicat al Diari de Girona el 21 de juliol de 2010

Penso en aquell anunci en el qual el conductor parla pel mòbil, es despista, va de pressa i no és capaç de frenar a temps per evitar la col·lisió amb el cotxe del davant. Amb les relacions personals, socials, professionals i laborals passa quelcom similar, perquè tenim poca confiança o n'agafem d'excessiva, perquè oblidem que al davant tenim persones, perquè busquem només el nostre interès o benefici i, malgrat ser conscients que caminem cap a un conflicte, no som capaços de frenar a temps per evitar-lo.

Si bé el context de l'anunci i de les nostre relacions professionals o socials no és mateix, la manca d'habilitats per saber veure com es genera i s'acosta la catàstrofe i/o el conflicte, i en conseqüència frenar el temps, sí que ho és. És respecte a aquesta situació, que em proposo, per mitjà d'un exemple i d'uns consells, ajudar-los a aprendre a frenar a temps les emocions en un conflicte i de retruc evitar que les relacions no quedin permanentment tocades. És a dir, saber aturar-se quan les converses comencen a tensar-se i anticipar-se abans que, com en el cas del cotxe, es produeixi una catàstrofe irremeiable.

Quan arriba l'estiu, de la mateixa manera que quan s'acosta Nadal, sembla com si el món s'acabés. Tothom circula pels passadissos de la feina a gran velocitat, les converses s'escurcen, els processos s'acceleren i tot plegat amb l'objectiu de deixar el màxim d'assumptes tancats abans d'unes dates determinades. En aquestes condicions, només falta rebre una trucada en la qual algú et dedica uns estimulants minuts de la seva opinió en els quals et deixa clar que hi ha un procés o procediment que t'has saltat, que no has fet bé i que això no s'ha de repetir i que n'hem de parlar. Penses que ara, precisament ara, no tens temps de parlar, és temps de treballar. És aleshores quan, en el context esmentat i arran de la manera que s'ha produït la trucada -sense un "Bon dia, un què tal o un com va tot", que la nostra reacció, condicionada, és més impulsiva i agressiva que de costum.

En aquesta tessitura, l'oportunitat d'aconseguir un gran resultat, fruit de mesos de treball i abans de vacances, justifica haver oblidat la realització formal d'un determinat procés, la concreció del qual ha estat flexible en altres ocasions. És aleshores, quan els punts de vista d'una i de l'altra persona no es troben, ans al contrari, s'acaben de separar, donant lloc a un xoc comunicatiu en el que les emocions inspiren els arguments i intensifiquen els discursos, incrementant gradualment el clima de tensió i situant-lo en una aparent dualitat incompatible: resultats versus procés.

La veritat és que tant darrere del procés com dels resultats hi ha objectius i darrere dels objectius persones, que se senten menyspreades quan no es respecten els processos o quan no hi ha una orientació cap als resultats. I tanmateix, aquestes persones, també en aquest context, es necessiten mútuament. El xoc mostra com totes dues persones es prenen seriosament la seva feina i volen assolir els seus objectius.

L'organització o institució pot estar parcialment tranquil·la, ja que té dos professionals compromesos. Lamentablement només ho estarà el 100% quan aquestes persones s'adonin que també cal saber frenar a temps, deixant de banda qui té raó i centrant-se a mantenir una via oberta que permeti reconduir conflictes, no malbaratar relacions ni les possibilitats d'èxit de l'organització i/o la institució en el seu conjunt.

ESPECTACULAR

2010-07-21T05:43:00.000-07:00

Xavier Pastor
Article d'opinió publicat el 18 de juliol de 2010 al Diari de Girona

Aquest juliol he recordat com, 30 anys enrere, la meva ma?re tenia per costum comptar fins a 10 abans de renyar-nos o clavar-nos un bolet al meu germà i a mi, a causa de la trencadissa que provocàvem amb l'impacte de la nostra pilota de paper de diari en alguna de les "figuretes" que hi havia al passadís de casa. He recordat la seqüència d'emocions que recorrien la cara de la meva ma?re mentre comptava de l'1 al 10 i com final?ment ens explicava resignadament que no volia que juguéssim a futbol a casa. He pensat que aquell recurs donava a la meva mare una habilitat espectacular per evitar una reacció desmesurada davant les malifetes dels seus fills i ens oferia una imatge extremadament positiva i pacient de la seva intervenció.

Imagino que he tingut aquest record perquè aquests dies passo moltes hores amb els meus fills i per dos altres motius: 1) perquè estic rellegint el llibre Confrontaciones cruciales (Gestión 2000), en el qual Kerry Patterson, Joseph Grenny, Ron McMillan i Al Switzler expliquen la importància d'aprendre a gestionar confrontacions i mostren les habilitats per fer-ho amb èxit; i 2) perquè aquests dies organitzem el curs d'estiu "Aprèn a resoldre conflictes" de la Universitat de Girona en el que ensenyem a analitzar, abordar i intervenir positivament en conflictes i donem instruments bàsics de caràcter pràctic.

Deixin-me que els citi algunes dades sobre la importància d'aquestes estratègies i habilitats aportades pels autors del llibre esmentat arran d'estudis elaborats als Estats Units: per exemple, en una empresa de telecomunicacions, un augment del 18% de les habilitats en la gestió de conflictes va permetre una millora de la productivitat de més d'un 40%; una altra empresa que va aplicar processos i procediments de gestió de conflictes i va millorar en un 22% les habilitats dels seus professionals en aquestes situacions, va incrementar en un 30% la qualitat del servei, en un 40% la productivitat, en un 50% l'estalvi dels costos de producció i en un 20% la satisfacció de l'organització. Un gran contractista nordamericà revelava que per a cada 1% en l'ús de les habilitats per donar resposta a disputes, tensions i confrontacions havia aconseguit un augment en la productivitat d'1 milió cinc-cents mil dòlars. Aquesta empresa va aconseguir que els seus treballadors milloressin en un 13% les habilitats esmentades.

Malgrat que disposem de pocs d'estudis d'aquesta mena a Catalunya -el Diploma de Postgrau de Resolució de Conflictes Públics de la Fundació UdG i el Col·legi d'Administradors de Finques de Girona estan elaborant un primer estudi sobre els costos dels conflictes en l'administració de les comunitats de propietaris-, la veritat és que les professionals matriculades en el curs d'estiu de l'àmbit de l'educació, de l'administració, del teixit associatiu i de voluntariat, de les empreses mostren, a partir de les seves experiències, una voluntat i uns esforços espectaculars per a donar resposta als conflictes. Arribats a aquest punt, només manca dur a terme una bona anàlisi de les seves intervencions i dotar-les de més i millors habilitats, fet que comportarà sense adonar-nos-en tard o d'hora, segons els experts, un augment de la qualitat del servei, de la productivitat, de la satisfacció general i un estalvi en els costos derivats dels processos de treball i/o producció, i també de la motivació dels treballadors, del prestigi de l'organització, de la implicació dels clients,....

10 criterios para la gestión de conflictos públicos

2010-07-01T12:08:00.000-07:00

Xavier Pastor
Artículo de opinión Diari de Girona

Estos días escucho, leo y observo los comentarios y las opiniones de políticos en la radio, en la prensa, en la televisión y en internet por la controversia del "burka". Pienso que la propuesta no está mal, siempre que pretenda de verdad diferenciar el espacio público del privado, los comportamientos socialmente consensuados de los de una parte muy exigua de la sociedad. Y aun así, ¿por qué no se habla de los proyectos locales que se han desarrollado para gestionar estos y otros conflictos?

Estos días estamos explicando en el curso de "Diseño de proyectos de mediación comunitaria y gestión de conflictos públicos de la Universidad de Girona" las conclusiones de los 3 estudios realizados en los años 2000, 2004 y 2008 en Catalunya y que tenían como objetivo detectar, analizar y establecer criterios de Buenas Practicas que pueden acontecer un modelo, de calidad y con la capacidad de aplicación, para prevenir, gestionar y resolver conflictos públicos.

El año 2000, diferentes instituciones públicas y entidades aplican formulas y prácticas de gestión de conflictos en los ámbitos de la inmigración, los servicios sociales, la educación, la seguridad, la participación ciudadana, la comunidad, el medio ambiente. Estas prácticas formulan la necesaria implicación de la ciudadanía si se pretende gestionar con éxito los conflictos, y esto se hace con dos objetivos y con dos tipologías de procedimientos: 1) la búsqueda o creación de un acuerdo, a menudo con la técnica de la mediación; y 2) la generación de un consenso sobre una problemática para poder actuar, por ejemplo, con planes estratégicos. Mientras que las primeras prácticas tienen un componente reactivo; las segundas trabajan anticipadamente o a medio y largo plazo.

En el 2004, la mayoría de los proyectos se mantienen y, incluso, aparecen nuevos. Desde el año 2006, se han puesto en marcha diferentes servicios de mediación comunitaria, ampliando la lista de proyectos. El 2008, por primer vez, se pudo realizar un estudio en las comarcas de Girona.

A partir de estos estudios, pudimos establecer 10 criterios de Buenas Prácticas para la gestión de los conflictos ene l ámbito local, y que son los siguientes:

Los criterios de éxito son aquellos que hacen sólida la experiencia (1) y favorecen su impacto positivo (2) en el entorno y en las personas.

Los de innovación nos dotan de una visión positiva del conflicto (3) y de unos conocimientos, sabiduría (4), que se pueden transferir en otros contextos y que permiten el aprendizaje de personas y grupos en el conflicto con una participación de manera igualitaria, equidad (5), en su resolución.

Eficacia y la eficiencia (6), pero también los que permiten la durabilidad (7) del proyecto, dando flexibilidad ante los cambios en el entorno y la estabilidad en el tiempo de los resultados; y los de liderazgo (8), impulsando el proyecto y promoviendo la identificación de los actores con los objetivos.

Visión integral de la problemática, transversalidad (9) en la metodología de trabajo y soluciones activas (10) con la generación de corresponsabilidades por parte de todos, aportando más legitimidad y altos niveles de satisfacción.

Pienso que estos criterios son una aportación extremadamente importante por distintos motivos: innovación en los métodos, posibilidades de éxito en los resultados, modernización de la administración y de sus profesionales, impacto positivo en el contexto y en la ciudadanía, pero sobre todo porque de esta manera conseguiremos diseñar la realidad, en lugar de limitarnos a reaccionar.

Com es crea un conflicte públic: el Govern de Sant Feliu de Guíxols

2010-06-23T00:45:00.000-07:00

«La política local també es juga en els mitjans de comunicació»

XAVIER PASTOR I EDUARD CARRERA
Diari de Girona

La política local també es juga en els mitjans de comunicació, i més quan els polítics són objecte i subjecte de conflictes i quan comparteixen govern. Aquest és el cas del govern de Sant Feliu de Guíxols que, ara, amb tranquil·litat ens proposem analitzar. Dic, proposem perquè aquesta article és el resultat del treball de l'Eduard Carrera, alumne del postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària, i de mi mateix, com a director.

Concretament, el govern de Sant Feliu de Guíxols va centrar la nostra atenció en el moment en el qual el seu alcalde, Pere Albó (PSC), va proposar una consulta popular per contrarestar una moció de censura de l'oposició (CiU+TSF+Amics). Amb aquesta proposta es creava un conflicte públic sense precedents i d'importants dimensions. Públic: perquè aquest conflicte afectava el govern i l'ordenament democràtic i local, perquè s'implicava els ciutadans i, perquè, es captava l'atenció dels mitjans de comunicació.

Però, la consulta era només el símptoma: 1) d'un conflicte latent entre els partits polítics i les persones que els representen, tant del govern com de l'oposició; i 2) de la intensificació del conflicte, ja que, si finalment es feia la consulta o la moció de censura, es produirien més tensions i més lluites, fent "escalar" el conflicte més i més amunt.

Així va ser. Un cop l'alcalde va ser desposseït del seu càrrec, es va fer saber que el Sr. Luque, regidor d'Amics i del nou govern, i constructor de professió, feia obres sense llicència. Abans de continuar cal preguntar-se, per què es feia saber això ara i no abans mentre el Sr. Albó i ERC governaven? En Luque es va sentir amenaçat i va respondre de forma desmesurada assetjant físicament l'exalcalde a casa seva, i els seus treballadors agredint-lo. Finalment, l'actual alcalde, el Sr. Motas, de TSF, va haver de cessar-lo i per tant deixar el govern en minoria i tant o més inestable que l'anterior.

Les causes del conflicte són els comportaments dels partits polítics, que propicien contínuament la lluita i la tensió: rumors d'assetjament de regidors a tècnics, conflictes d'interessos privats, irregularitats administratives silenciades, consultes ciutadanes fora de context, mocions de censura d'antics socis de govern, etc. Però també deixi'ns dir-los que la distribució del ple en regidors resultant de les eleccions municipals -PSC 7, CiU 5, TSF 5, ERC 2, ICV 1, Amics 1- ha predisposat aquesta inestabilitat governamental. Sant Feliu de Guíxols ha estat 20 anys governada pel PSC, 11 per CiU i 3 anys per dos governs de coalició de signe diferent, però amb un demoninador comú: els independents de TSF.

No sabem els resultats de les properes eleccions municipals, però sí podem dir que: 1) si els polítics no volen perdre la nostra confiança, han de ser més honestos i aprendre a dir les coses quan toquen i no quan els convenen, bé per guanyar les eleccions o com a despit perquè t'acaben de treure la cadira; i 2) si s'ha de compartir el govern, saber les condicions d'aquest acord i del seu manteniment, evitant que qualsevol excusa sigui vàlida per reproduir un conflicte públic.

2010-06-20T15:51:00.001-07:00

Criteris de Bones Pràctiques per al disseny i gestió de Projectes de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària.

En aquest vídeo del campus online del Diploma de Postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la Universitat de Girona, explico com treballar el disseny i execució de projectes de prevenció i gestió de conflictes per mitjà de 10 criteris i indicadors elaborats a partir de l'anàlisi de les experiències que s'han desenvolupat a Catalunya durant els darrers 10 anys.

Participació i lluita en els governs de coalició

2010-06-08T04:53:00.000-07:00

«Aquests dies he fet un parell de descobriments molt interessants que vull compartir amb tots vostès»

Nou article d'opinió al Diari de Girona
XAVIER PASTOR

Aquests dies he fet un parell de descobriments molt interessants que vull compartir amb tots vostès. Llegia el llibre que van elaborar en Joan Font i la Carolina Galais sobre els projectes i experiències de democràcia participativa que s'han donat aquests darrers anys a Catalunya a 78 ens locals i publicat per la Direcció general de Participació Ciutadana de la Generalitat de Catalunya.

En el llibre he descobert dos fenòmens que, al meu entendre, posen en entredit alguns mites sobre la participació ciutadana i generen dubtes sobre la finalitat declarada i l'ús real que se'n fa sovint d'aquests projectes per part dels governs en l'àmbit local. A la vegada que mostren que els estudis són necessaris.

Primer, resulta que entre els diferents partits polítics catalans, el que més processos de participació ha posat en marxa quan guanya les eleccions i aconsegueix governar en solitari en un ens local és CiU, concretament 12 casos. Després tenim el PSC amb 8 experiències, a continuació ERC amb 3 i finalment ICV amb 2. Aquest fet és sorprenent, ja que durant molt de temps s'havia dit que aquests processos eren patrimoni d'uns determinats partits polítics. El fet que CiU i PSC tinguin més possibilitats de governar en solitari o en coalició, ja que presenten més candidatures i obtenen més victòries en les eleccions, no treu força a aquest descobriment, que no s'analitza en el llibre.

Segon descobriment, resulta que es fan més processos de participació ciutadana quan es donen governs de coalició que quan governa un partit sol. Mentre el nombre de processos desenvolupats en governs d'un únic partit han estat 25, quan hi ha un govern de coalició es duen a terme 63 projectes. Quasi tres vegades més, dels quals 54 són de governs d'esquerres. No els resulta paradoxal? Quin és el motiu d'aquesta diferencia?

D'entrada, se m'acut una raó: la participació ciutadana serveix als polítics per poder comunicar-se amb el ciutadà, per escoltar i ser escoltat, permetent als partits de govern saber què i com s'ha de fer, i en una coalició explicar qui, què i com ho farà. Això vol dir que els governs d'un únic partit no saben què han de fer quan governen? Sí que ho saben, però sovint no utilitzen aquest canal de comunicació primordialment o tenen altres mecanismes de proximitat per legitimar les polítiques i diferenciar-se dels seus competidors.

Tanmateix, ens ha de preocupar aquest fet, ja que només es consulta i s'implica la ciutadania quan els partits que governen junts tenen la necessitat de diferenciar-se els uns dels altres i com a plus o font de legitimitat ciutadana en la negociació de les polítiques a desenvolupar. És a dir, hi ha una inclinació a fer participar la ciutadania quan el poder no es concentra en unes soles mans, i no tant per voluntat pròpia o per la finalitat de la participació per si mateixa com per la necessitat dels partits de legitimitar-se simbòlica (defensors de la participació com el procés en el que se sustenta la democràcia) i políticament (diferenciar-se de la competència política) enfront dels altres en el govern i en l'oposició.

Enquestes, Comissió i competició polítiques

2010-06-02T03:02:00.001-07:00

Nou article d'opinió del diari de Girona
XAVIER PASTOR

El Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) ha ofert les darreres dades del baròmetre d'opinió sobre la intenció de vot dels catalans als partits polítics en el cas que avui es fessin eleccions al Parlament de Catalunya. Cap sorpresa, CiU puja 2 punts (25%), el PSC recupera una dècima (17,5%); i per contra, ERC (6,6%), ICV (5%), el PP(4,3%) i Ciutadans (1,1%) baixen.
Dos dies més tard, ICV, PP i Ciutadans demanaven que el Parlament investigués la relació entre el finançament de CDC i el "cas Millet" a partir d'unes informacions publicades a El Periódico de Catalunya. ERC s'hi ha sumat després. La proposta s'ha fet arribar al PSC, ja que sense els seus vots no es podia crear la comissió, i malgrat la divisió interna, ha donat el seu suport. Sembla que la dècima recuperada no ha fet el seu efecte. Ara m'entendran.
Dit això, ara els vull explicar uns fets reals d'un cas paradigmàtic i que explica com funcionen els humans quan no aconsegueixen els seus interessos o aquests es troben en perill. L'any passat l'escola on porto els meus fills va viure un conflicte singular. La cosa va anar de la següent manera: una treballadora de l'escola bressol no va veure renovat el contracte en finalitzar l'any escolar; la responsabilitat estava a mans de la coordinadora, una professora amb molta experiència, amb un principis clars de l'educació dels infants, amb una exigent política laboral i de productivitat, molt apreciada per mares i pares professional i personalment. Mesos després aquesta persona va ser denunciada per la treballadora acomiadada per presumptes maltractaments als nens i nenes. Els mitjans de comunicació es van presentar a la porta de l'escola. La notícia va ocupar uns minuts en un telenotícies i pàgines senceres en alguns diaris. La coordinadora va ser apartada de la seva feina i del seu lloc de treball quasi un any, fins que la sentència judicial la va exculpar i ha pogut tornat a l'escola.
Què els sembla aquest cas? Greu, oi? Jo em pregunto, encara, com és que la treballadora no va denunciar els maltractaments mentre treballava i va esperar a ser despatxada. Vostès li confiarien l'educació dels seus fills?
Retornant a l'enquesta del CEO i a la petició d'una comissió d'investigació sobre el "cas Millet", jo dic: si s'ha de crear, que es creï la comissió, però em pregunto, per què ara aquests partits decideixen impulsar-la? No ho podien haver fet abans si tenien sospites? Quina coincidència que la impulsin les forces a les quals les enquestes els proporcionen els pitjors resultats.
José Maria Maravall, ministre de Felipe González i catedràtic de Ciència Política, explica en el seu llibre Confrontación política, que la gent no té tant en compte a l'hora de votar l'obra de govern com la capacitat d'oferir solucions als problemes i la capacitat d'il·lusionar de partits i candidats. Estranya manera, la dels partits que surten malparats a les enquestes i a favor de la comissió, d'il·lusionar la gent i més quan ja sabem d'entrada quins seran els resultats d'aquesta comissió: molta competició i poca investigació.

¿Cuánto nos afectan los insultos?

2010-05-09T10:17:00.001-07:00

¿Cuánto nos afectan los insultos?

Por cada calumnia se requieren cinco cumplidos para compensar el daño. El impacto dejado por el desprecio alimenta el miedo, que deja en nosotros una huella irreparable.

Posted using ShareThis

Posar tanques a Internet

2007-11-29T06:56:00.000-08:00

Aquesta és una notícia publicada a La Vanguardia relacionada amb l'ús d'internet per part de grups terroristes i la voluntat de la UE d'establir propostes per limitar la capacitat d'aquest grups de poder difondre les seves idees i guanyar adeptes.

Crec sincerament que és interessant ja que en el fons hi ha un debat respecte la llibertat d'expressió per mitjà de les noves tecnologies.

Xavier Pastor