divendres, 3 de maig de 2013

I si Michael Schumacher tingués raó?

Michael Schumacher, pilot alemany de formula 1 retirat dels circuits, posseix gairebé tots els rècords, campionats del món, victòries, pole positions i voltes ràpides. S’ha proclamat 7 cops campió del mundial, 2 amb l’equip Benetton, on va guanyar els seus primers els anys 1994 i 1995,  i 5 amb Ferrari, del 2000 al 2004 de forma consecutiva.

Amb el sobrenom del Kàiser, ja que va ser el primer campió de nacionalitat alemanya que va popularitzar aquest esport al seu país, va implantar el seu domini en els circuits i dins del seu equip. Ferrari el fitxa per aconseguir el títol que no guanyaven des del 1979. Amb ell arriben Jean Todt, director, Ross Brawn (actualment director de Mercedes) y Rory Irvine, cap de disseny. En les primeres tres temporades es dóna una transformació total de l'equip. A partir del 2000 es donen els èxits. Jackie Stewart, triple campió del món, creu que la transformació de l’equip Ferrari va ser molt notable amb l’arribada d’aquest pilot i la forma d’entendre aquest esport. L’escuderia gira al seu voltant, treballa per a ell, esdevenint el número 1. Al seu company a la pista, Rubens Barrichello, se li exigeix ser molt ràpid, però mantenint-se sempre en una segona posició, i ajudant al primer. Repte difícil quan tens a les mans el millor cotxe de la graella i pots guanyar una cursa.

Amb Schumacher s’estableix un model del control de la competitivitat entre els pilots i de la reducció dels riscos que es puguin derivar a les curses i de la gestió de conflictes dins de l’equip.

Quin i com és aquest model?

Passa per tenir el millor cotxe, mecànicament i aerodinàmicament, com aquests anys a Red Bull. El millor equip, amb la gent més preparada. I, des del punt de vista de la competitivitat interna, disposar dels millors pilots, que tinguin clar quin el seu rol: el primer guanya i el segon l’ajuda. Schumacher aterra com a campió. Barrichello fa bones posicions. Amb aquest esquema es guanya el campionat i de pilots i del constructors.

Tenint en compte que només pot guanyar un pilot cada carrera, es tracta de concentrar els esforços en un d’ells, el millor, el campió, i reduir tots els possibles riscos a l’abast directament des del punt de vista humà. En cada carrera hi ha 21 pilots competidors. No tots amb les mateixes possibilitats. Si bé amb aquest model no es pot controlar a tots, sí que es pot restar un risc molt directe: el company d’equip, ja que porta la mateixa màquina i es fa necessari que sumi punts per a l’equip, però sense ser primer. S’han de moderar les seves aspiracions, però cal filar molt prim. Per què?

Aquest model es basa en tenir els dos millors pilots, però deixant clar d’entrada que en condicions de normalitat n’hi ha un que ha de guanyar el campionat i l’altre ser com a molt subcampió. Barrichello ho va ser el 2002 i el 2004. És una estratègia que concentra totes les energies cap l’èxit del primer pilot i exigint la col•laboració del segon. Aquestes són les relacions entre Alonso i Massa.

Aquest model té alguns inconvenients, però un de principal és frenar la desmotivació que pot patir el segon pilot un cop pren consciència que mai serà el campió del món ni tampoc guanyar curses. I el que és més important, és saber tenir respostes quan el segon es rebel•li o es desmotivi transformant el seu estat en una energia destructiva cap al seu company i cap a l’equip, convertint-se en un conflicte.

Potser això últim és que el pot estar passant a Red Bull amb Weber. Fa 2 anys, quan estava millor situat, amb punts, que el seu company no va ser campió del món. Aleshores, l’equip va fer una aposta pel segon corredor, per Vettel. Interessant veritat? El proper dia els parlo de Red Bull.