dijous, 28 de març de 2013

Sana o malaltissa competitivitat

Ja portem dues carreres del mundial de Fórmula 1 i les coses continuen més o menys com van acabar l'any passat. Bé, no exactament igual. Malgrat el doblet dels cotxes de Red Bull al gran premi de Malàisia d'aquest cap de setmana, les coses no estan anant bé a l'equip, ni en l'aspecte mecànic ni en l'humà, després del conflicte públic protagonitzat pels seus dos pilots, l'alemany Vettel i l'australià Weber, en el podi. Paral·lelament, els Ferrari han millorat posicions en les graelles de sortida i són més competitius en cursa. Els Mercedes han substituït en pista els McLaren.
De dalt a baix: Webber, Vettel, Alonso i Massa

Si hi ha algun símptoma clar d'aquesta millora de competitivitat a Ferrari és sobretot els bons resultats del seu segon pilot, el brasiler Felipe Massa. Sembla que enguany és més ràpid que mai, situant-se davant d'Alonso en les qualificacions en els dos grans premis celebrats fins ara, no així en les curses.
La competitivitat de Massa està sent molt important, però sense treure-li mèrit, penso que els seus bons resultats són més producte de l'ingent treball fet per l'equip en la pretemporada. Enguany han incorporat el millor provador de la F-1, Pedro Martínez de la Rosa, que anys abans havia treballat a McLaren.

Com pot afectar aquesta competitivitat en els pilots?
En els mundials guanyats per Vettel hi ha un factor que s'ha mantingut constant: la competitivitat entre els pilots de Red Bull. L'alemany es barallava amb el seu company australià, Mark Webber, per ser el primer pilot de l'equip. Tan positiva va arribar a ser aquesta tensió estratègica a l'equip que el segon any junts tots dos corredors van tenir opcions de guanyar el títol a l'última cursa.  Al final, l'escuderia austríaca va optar per l'alemany. La situació s'ha repetit i l'estratègia de l'equip s'ha mantingut, assolint els campionats de corredors i de constructors del 2011 i 2012. La competitivitat entre els pilots, amb capítols de tensió fora i dins del circuit, ha provocat que el cotxe sigui el més ràpid. A Sepang s'ha tornat a repetir la història, i un cop més Webber ha comprovat que Vettel només té un objectiu: ser primer. És un depredador. Tant hi fan les ordres d'equip i que els altres pilots pensin que no té respecte pel seu company d'escuderia. Al cap i a la fi, el que importa a la Fórmula 1 és guanyar títols. Malgrat els escarafalls públics dels seus caps, la seva única preocupació visible és que els pilots no piquin a pista, no acabin la cursa i no sumin punts. A més no és la primera vegada que passa i Vettel no canvia.

Sembla que aquesta vegada a Ferrari també han apostat per aquesta competitivitat. Així, després de dues curses, Massa i Alonso es troben en les primeres posicions dels engraellats de sortida, com ho van estar en el passat els dos pilots de Red Bull. Falta veure com abordaran aquesta nova competitivitat a l'escuderia italiana, sense experiències prèvies, sobretot quan s'intensifiqui la tensió, la lluita, la confrontació i apareguin les crisis i el conflicte entre els dos pilots producte de l'èxit.
Vettel, conscient d'això, s'afanya, quan surt del cotxe, per acostar-se a Massa i enverinar-li l'orella, saben que el seu millor postor per revalidar el títol és el brasiler i els seus millors resultats que resten punts a Fernando Alonso.
Caldrà estar atents a l'evolució dels èxits dels pilots de Ferrari i de Red Bull per veure si es converteixin en situacions conflictives intractables productores de fracassos, de les quals Raikkonen n'és un especialista per treure'n profit, tal com va demostrar l'any 2007 quan va guanyar el seu únic mundial a la darrera curs gràcies a la baralla entre Hamilton i Alonso, en aquell moment a McLaren. I és que el conflicte no és negatiu ni positiu, i que el que el fa ser d'una manera o una altra, problema o oportunitat, és la seva gestió i resolució.

Article publicat al Diari de Girona, el 26 de març de 2013

dissabte, 23 de març de 2013

Quant costa resoldre els conflictes?

Xavier Pastor i Eduard Carrera
Director i coordinador del Postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la Universitat de Girona (Fundació UdG)

Si vostè és una de les persones que composen el 83% que tenen un habitatge en regim de propietat a Espanya, segons dades de l’Eurostat del 2010, aquest article li interessa. Per si no ho sabia, Espanya i Catalunya estan, en comparació amb altres països, en les mateixes xifres de propietaris de vivendes que Romania, Lituània, Croàcia, Eslovàquia, Hongria, Bulgària, Estònia, Letònia i molt per damunt de les del Regne Unit, Luxemburg, Països Baixos, Dinamarca, França, Àustria, Alemanya- tots per sota del 70% - i Suïssa –aquesta última amb un 55,7% de lloguer-. Però qui realment traurà profit d’aquest article són els més 2.750 administradors de finques col·legiats de Catalunya. Per què?

Fa pocs dies hem presentat l’estudi “El cost dels conflictes a les comunitats de propietaris. Cap un model més econòmic de la gestió dels conflictes”. Aquest és el primer treball a Catalunya en el que es xifren les despeses dels conflictes i de la seva gestió a les comunitats de propietaris per part dels administradors de finques.

Mentre que en altres països com, per exemple, els Estats Units es calculen aquests costos i l’impacte econòmic de la posada en marxa de les formules de la Resolució Alternativa de Conflictes en empreses i comunitats; a Catalunya, aquest estudi n’aporta les primeres dades.

L’esmentat treball xifra en més de 74.000 € de mitjana les despeses directes que han d’assumir els professionals de la gestió de finques a la demarcació de Girona per a diferents conflictes que apareixen en les comunitats de veïns. La dedicació en temps, la gestió de queixes i conflictes, i l’atenció telefònica són les activitats que generen major cost. Totes aquestes activitats tenen un caràcter permanent. A aquestes quantitats cal sumar els costos derivats de casos puntuals, com per exemple, la morositat i els conflictes amb llogaters que augmenten per l’increment d’impagats, un 60% els últims anys a Catalunya,  i de pisos en lloguer degut, entre d’altres, al descens d'un 21% de les rendes de Girona durant el 2012. Per a tot plegat, un professional de l’administració de finques dedica 7,2 hores de la jornada laboral. a la gestió de conflictes i un 40% de les comunitats administrades presenten conflictes habitualment.

I en aquesta situació què es pot fer?

D’entrada es recomana no deixar de gestionar-los com es fa fins ara, però tractant de modernitzar l’actuació amb la incorporació de sistemes i formules específiques de Gestió i Resolució Alternativa de conflictes. Aquestes processos s’han dissenyat i creat per i amb aquesta finalitat. A més tenen al darrera una història d’èxit i d’excel·lents resultats en molts altres àmbits socials i empresarials: al Estats Units s’ha constatat que un augment d’entre un 18% i un 22% d’aquestes habilitats en els treballadors facilita una millora de la productivitat de més d’un 40%; d’un 30% en la qualitat del servei, d’un 50% d’estalvi dels costos de producció i d’un increment del 20% de la satisfacció de l’organització. En conseqüència, aquestes són unes tècniques provades que poden complementar els sistemes actuals dels administradors de finques millorant els resultats.

Per últim, la incorporació d’aquests procediments en el dia a dia dota de més competències als administradors i propietaris, i si s’incorporen professionals de la gestió de conflictes en el bufet, repercuteix en la qualitat del servei i tot plegat sense un increment del preu cap al propietari, ja que el que s’aconsegueix amb aquests mecanismes específics i provats és reduir les despeses actuals de la gestió dels conflictes en euros i temps dels administradors en aquests assumptes, poden dedicar-los a altres qüestions.

Amb la Resolució i Gestió Alternativa de Conflictes, els conflictes troben solució i fent-ho de forma més econòmica de com es fa fins ara per parts dels administradors tant a curt termini, en l’assoliment d’acords sobre conflictes puntuals, com a mig i  llarg, generant consens entre els veïns i propietaris en els conflictes permanents.

Que es donen conflictes en les comunitats de veïns no és notícia, el que sí que ho és, i més en els temps que corren, és saber quant costa i poder donar-los resposta de forma sostinguda i sostenible, des del punt de vista econòmic i social, amb processos i procediments que puguin reduir aquesta despesa i incrementar la satisfacció dels propietaris.