dimarts, 18 de desembre de 2012

Jaume, què no has fet

Xavier Pastor i Eduard Carrera
Article publicat el 16 de desembre al Diari de Girona




L’escàndol sexual del Sr. Jaume Torremadé, president de la Diputació de Girona, alcalde de Salt i màxim dirigent d’Unió Democràtica de Catalunya a Girona a nordamericanitzat la política Gironina i ha acabat de fer-ho amb la catalana.

Tal com afirma el professor Manuel Castells a El poder de la identitat, el segon volum del llibre L'era de la informació: economia, societat i cultura el nord-americanitzament de la política passa per concentrar les informacions sobre els comportaments i la persona dels polítics en els mitjans de comunicació, bé perquè duen una vida exemplar i això és un valor que es vol transmetre o, al contrari, perquè són els protagonistes o estan implicats en escàndols sexuals, de prevaricació o de corrupció.

Des del punt de vista d’aquest nord-americanitzament, el cas Torremadé encaixa perfectament i més tenint en compte el darrer gran escàndol sexual als Estats Units: un president i una assessora. Aquest cas va commocionar a l’opinió pública, no tant per l’afer sexual, sinó sobretot perquè el president, públicament, va mentir.

Així en el cas Torremadé es reprodueixen uns fets similars, però sobretot es mostra la incapacitat d’un polític, primer, de comportar-se correctament – no fer un mal ús del seu poder-; segon, de resoldre un conflicte –disculpar-se i arribar a un acord-; tercer, d’evitar-ne que es faci públic – afectant a la seva carrera professional, al partit i a les institucions que representa-, i, quart, de mentir, si tenim en compte la declaració pública del Sr. Amargant, cap de protocol de la Diputació de Girona, en la que afirma que a la seva pregunta sobre el fets- “què has fet Jaume?”- el President va respondre que en el sopar d’inici de campanya s’havia excedit proferint tocaments sexuals cap a la seva assessora, la Sra. Amador.

Amb aquests fets, com hauria d’haver actuat el Sr. Torremadé per a gestionar i resoldre aquest conflicte? I sobretot, per evitar la seva publicitat?

Vagi per davant que si alguna cosa ha de canviar en general, però sobretot en la política, és que davant de fets que van contra de les lleis, les normes i l’ètica s’ha de denunciar i deixar d’encobrir aquelles conductes i actituds que fan mal els altres directe o indirectament. Només així lentament recuperarem la confiança en la política i els polítics.

Dit això, en aquest cas, per ser operatius, calia, primer, analitzar el conflicte i, per tant, tenir la màxim informació. Hauria estat bé, saber que és el que van veure els regidors i regidores presents en el sopar. De seguida, proposar una negociació amb l’altra part. Aquests dos primers punts són el que sembla que el Sr. Amargant va seguir, a petició del President.

A continuació, les persones implicades haurien d’haver acordat una solució al conflicte que els convingués o mitjançant un tercer –entenc que el Sr. Amargant es troba en aquest punt mig i és acceptat per totes dues parts juntament amb els representants legals per tractar de buscar la millor solució. En aquest procés el Sr. Torremadé hauria d’haver participat i demanat perdó a la Sra. Amador. Tothom és humà i es pot equivocar. En canvi, es va retirar, amagar i va enviar a un altre a fer-ho. D’aquesta manera no es va restaurar l’honor de la persona afectada ni tampoc es va aprendre de l’error. Escoltades les declaracions, la figura del Sr. Torramadé trontolla i la seva actuació té un punt de covardia.

Paral·lelament, calia tractar el problema com un assumpte molt i molt privat. És important comunicar i incloure el mínim nombre de persones en l’afer. L’entrada dels responsables d’Unió de Barcelona fa més complexa la gestió, ja que hi ha nous interessos en joc. El que és un conflicte entre un president i una assessora, passar a ser un conflicte de membres d’un partit- simpaties i antipaties personals i lluites de poder internes- i del partit- amb altres partits i amb els mitjans de comunicació-. Era necessari mantenir i finalitzar el procés de negociació fins esgotar totes les vies.

Si s’ha decidit solucionar dialogadament el problema, no calia demanar a ningú que mentís. S’entén un pacte de silenci en positiu, com a condició d’èxit per no entorpir les negociacions i assolir un acord. En canvi, com a negatiu, si implica fer còmplices els altres de les teves malifetes, al preu que sigui, o per trencar la negociació i destruir legalment a l’altre aprofitant la teva posició de poder.

Per últim, el més intel·ligent és juga net, i més quan fent-ho així es resolt el problema. Cal recordar, que si el conflicte esdevé públic, el President serà la part més castigada. La denúncia per extorsió interposada pel Sr. Torremadé a la Sra. Amador trenca la negociació -deixant perdre l’oportunitat de resoldre privadament el conflicte-, fent emprenyar el negociador -ja que se sent enganyat i utilitzat- amb la possibilitat que expliqui el que sap-, i escalant al màxim el conflicte –és segur notícia de portada en els mitjans de comunicació- quedant embolicat en un assumpte tèrbol, insinuant culpabilitats i provocant tard o d’hora la retirada o caiguda del President

Fa temps que a Salt i també a Girona es parla obertament del comportament i les actituds no gaire amables ni transparents del Sr. Torremadé, creant-se molts enemics. Massa poder? Poca ètica i intel·ligència política, social i personal.

diumenge, 9 de desembre de 2012

Petites corrupcions

Article publicat al Diari de Girona, el 7 de desembre de 2012

Ja deu fer un parell d'anys, quan es va destapar el cas Millet, en aquest mateix diari publicava un article d'opinió sobre la corrupció. Parlava d'un factor que en tots els casos es repeteix i que tenint-lo en compte es pot arribar a preveure aquest fenomen: el temps. Posava altres exemples del passat: l'afer Filesa, Malesa i Time-Export, amb el finançament il·legal del PSOE de Felipe González, i el de Santa Coloma de Gramenet amb Bartomeu Muñoz com a alcalde.

Deia que quan una persona arriba al govern d'una institució pública o d'una organització privada necessita un temps per aprendre com funciona i fer millores. Hi ha un moment que ja ho sap tot o quasi tot i ja ha fet tot el que venia a fer. És aquest instant el que s'ha d'evitar, quan aquesta o aquestes persones pensen en ells mateixos i no en els altres.

Feia referencia a Philip G. Zimbardo, psicòleg social nord-americà que explica en el seu llibre L'efecte Llucifer com el factor temps fa malvades les persones. Diu que el fet de viure en una situació de constant present, amb pressió, sense perspectives de futur i conscients d'ostentar el control indefinidament, fa que les persones, un cop assimilat el seu rol i les rutines associades, es comportin fent un mal ús del seu poder i corrompent les regles en el seu favor. Aquest és l'origen de la maldat. Malgrat no és l'esperit d'aquest article, en la corrupció hi ha maldat, com una forma de violència d'un pocs cap a la resta de la societat, saltant-se les regles en benefici propi, aprofitant-se de l'esforç dels altres, apropiant-se del que és públic, del bé comú.  

Però com es pot donar aquesta corrupció als ulls dels treballadors de l'administració? I el que és pitjor, com és que la gent afirma saber-ho i que no es faci res? Precisament, en el cas de Sabadell, es parla d'un plec d'un concurs elaborat a mida de l'empresa guanyadora. Persones de la ciutat afirmen que ja se sabia, perquè hi havia rumors que sempre beneficiava els mateixos.

Els meus amics a l'administració, però també a les empreses i entitats, em diuen que aquestes coses passen i que tot comença amb petites excepcionalitats en la feina per tirar endavant, per no quedar bloquejats, per mantenir el mateix pressupost l'any vinent, per no perdre uns diners d'una subvenció, d'un conveni o d'un fons europeu i perquè les regles no van preveure aquest cas. Sota aquests paràmetres, les actituds personals enfront de les il·legalitats són permissives i es tornen laxes. Ja no cal amagar ni justificar petites corrupcions d'alguns que s'aprofiten dels altres, com per exemple, un cap que arriba tard cada matí i demana a la seva secretària que fitxi per ell a l'hora correcta o fer que un treballador del seu equip vagi al mercat a fer-li la compra, evidentment en horari laboral, o aprofitar la feina que fan els altres per treure'n profit, econòmic o de prestigi, públicament.

La gravetat d'aquestes situacions és que les unes es connecten personalment i professional a les altres, les de petita escala amb els casos de corrupció, del tal manera que les coses es poden fer malament, en benefici d'un pocs i esdevenint normals. Aleshores la corrupció s'institucionalitza, esdevenint un conflicte públic, però també social, ja que després costa canviar comportaments.

I és que la corrupció com a conflicte no es dóna de la nit al dia. Com en els grans casos, en aquestes petites corrupcions el temps també hi té un pes determinant.

diumenge, 2 de desembre de 2012

Més complicat que abans

Article publicat el 28 de novembre al Diari de Girona


El dia després sembla més complicat que el dia abans de les eleccions. Aquests comicis electorals han estat marcats sobretot pel conflicte entre Catalunya i Espanya expressat en les posicions dels partits a favor o en contra d’una consulta popular sobre un Estat propi i/o la independència en la propera legislatura.

Menor pes ha tingut la crisi en la campanya electoral, contextualitzada, d’un banda, en el manteniment de polítiques d’austeritat, i de l’altra, en l’aturada de les retallades i per promoure una economia més sostenible i més social. En aquest terreny, els partits d’esquerres han pretès arrossegar, en el cas d’Iniciativa, i de mantenir, en el cas del PSC, vots, malgrat ningú sap de debò com sortir-se’n de l’actual crisi. CiU ha guanyat per desena vegada consecutiva les eleccions al Parlament en nombre de diputats, i per novè cop en nombre de vots, però la influència del factor econòmic els ha passat factura com a partit de govern. Al 2010, Mas va centrar la seva campanya en aquests conflictes, quan parlava de l’elevat atur juvenil.

La figura de Mas ha jugat a favor de la victòria. El candidat millor valorat i el més conegut. Com a president del país, el seu comportament ha estat decisiu després de la manifestació multitudinària de l’11 de setembre, en la roda de premsa a Madrid quan va explicar públicament el fiasco de les negociacions del pacte fiscal i en el Parlament de Catalunya manifestant la necessitat d’una consulta popular sobre l’Estat Propi. Mas va convocar eleccions anticipades, deixant fora de joc al principal partit de l’oposició, però els avançaments penalitzen. La campanya messiànica sembla que li ha anat a la contra. La radicalització del discurs pot haver produït un transvasament de vots a ERC.

ERC, com a partit independentista, s’ha recuperat al mateix ritme que les pretensions sobiranistes guanyaven adeptes entre la societat catalana, ara per motius econòmics. Han aprofitat la feina feta per sectors nacionalistes no partidistes i els canvis estratègics de CiU amb la negativa espanyola al pacte fiscal. Si bé Junqueras era un dels candidats menys valorats, en els debats ha tret molt bones valoracions.

Al PPC el conflicte entre Catalunya i Espanya també els fa guanyar vots. Quants cops s’ha dit que aquest partit és- a causa de les declaracions dels seus responsables- una fàbrica d’independentistes. En aquest escenari i enfront de la debilitat del PSC-PSOE, el PP ha mantingut i ha sabut captar el vot dels catalans que se senten més espanyols que catalans o només espanyols tant de les classes benestants com també de les de menys poder adquisitiu poc integrades i ideologitzades.

L’efecte candidat ha estat negatiu per a Pere Navarro, el menys conegut de tots excepte Alfons López Tena i, per tant, molt lluny de Mas. El PSC ha arribat a les eleccions amb conflictes oberts, un d’intern amb militants històrics catalanistes; i un d’extern, amb el PSOE respecte sobre el dret a decidir. Com en d’altres ocasions, per exemple amb el Tripartit, arribar a les eleccions amb conflictes, fa perdre vots.

Herrera només ha hagut de seure’s i esperar de beneficiar-se del vot dels exelectors al socialisme català. Ha estat el partit que ha centrat les propostes en la crisi i en contra de les retallades, tractant de polaritzar la campanya en l’eix esquerra-dreta.

De l’increment de la participació, se’n ha beneficiat Ciutadans que recull el vot de la queixa i de la desconfiança amb els partits clàssics i els polítics de sempre, fins i tot en el sistema; i la CUP que agrupa el vot molt jove, independentista i social.

Amb aquests resultats i pel nostre futur, queda clar que aquestes han estat, com afirmava Mariano Rajoy, unes eleccions més importants que les generals espanyoles. Tot i la majoria independentista al Parlament, sembla que la cosa està més complicada que abans. Caldrà estar atents a les negociacions.