dijous, 22 de novembre de 2012

Navarro? Who is Navarro?



De tant en tant quan parlem d’alguns polítics ens costa recordar el cognom. En recordem la cara, però el cognom es resisteix i el nom ja és una causa impossible. Un oblit provocat per la manca d’associació d’una paraula, en aquest cas un nom,  amb una idea, emoció o projecte que nosaltres i la majoria de ciutadans i ciutadanes no varem considerar important i en conseqüència no varem retenir. La persona que volem recordar no va transcendir públicament, ni per bé ni per mal. Allà es va quedar, passant sense pena ni glòria per la política del país i per les seves institucions. Em penso que aquest és i serà el present i futur del senyor Navarro.

I en aquest cas per què pot passar tot això? Bàsicament per tres o quatre motius:

1) Perquè des de que ha arribat al capdavant del Partits dels Socialistes de Catalunya (PSC), sembla que tots manin més que ell; militants significatius i històrics del govern del segon “Tripartit” que es resisteixen a deixar el seu lloc a altres, i ex-càrrecs  d’aquest partit que s’oposen a la proposta anomenada federalista i estan d’acord en caminar gradualment per un reconeixement internacional de Catalunya com Estat Propi i consultar als catalans i catalanes sobre el futur polític del país.

2) Perquè el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, li ha convocat unes eleccions quan fa molt poc que en Navarro està al capdavant de la secretaria general del PSC i encara menys del grup parlamentari. Això fa que avui aquest sigui el candidat menys conegut pels electors a les enquestes per davant d’Alfons López Tena de Solidaritat per la Independència (SI) i després d’Oriol Junqueras d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Albert Rivera de Ciutadans/Ciudadanos (Cs). Al meu entendre, malgrat se’n parla poc, aquest darrer fet, després de les declaracions de Mariano Rajoy en les quals afirma que aquestes eleccions catalanes són més importants que les generals, serà un dels factors que marcarà el resultats electorals juntament amb la proposta de federalisme poc creïble per usada electoralment, contínuament bloquejada -pel PSOE, pel PP i pels diputats del PSC al Congrés del Diputats- i cremada des de Madrid.

3) Per últim, perquè de tots els candidats del PSC a les eleccions al Parlament de Catalunya, serà el que traurà els pitjors resultats en la seva història després de la recuperació de la democràcia. Quan tothom creia que amb José Montilla s’havia picat fons, amb Navarro s’albira un desastre monumental, ja que es parla que els socialistes catalans poden passar de segona força política en nombre de diputats al Parlament de Catalunya a la quarta darrera del Partit Popular i d’ERC i amb Iniciativa per Catalunya, el gran adversari per l’esquerra a nivell local, amb l’alè al coll. Si això passa, moltes persones faran un gran esforç per deixar de recordar públicament aquest fet.

4) El Sr. Navarro s’esforça en explicar que això del federalisme és possible quan durant més de 8 anys de mandat dels seus amics federats del PSOE en el govern i dels seus companys socialistes catalans a les Corts Generals ho han negat una i altra vegada – només cal recordar les rebaixes del darrer Estatut de Catalunya - fins el punt que aquest tema va esdevenir un punt en comú entre socialistes i populars a la passada legislatura.

Potser m’equivoqui. Si finalment és així, voldrà dir que el recordarem, ja que el seu cognom haurà quedat associat al fracàs, i lluny de plegar s’haurà aferrat a la seva acta de diputat.

dimecres, 14 de novembre de 2012

El dilema d'en Maverick

Article publicat al Diari de Girona el 14 de novembre de 2012

Maverick Viñales és un pilot català -de Figueres-, nascut en una família humil treballadora- tal com s'explica en la seva web-, jove- de només 17 anys-, valent, ràpid, atrevit i amb molt talent, que aspira a tot en el motociclisme.

L'any 2011 es va estrenar en la categoria petita del Mundial de motociclisme -125 cc- amb16 anys, convertint-se gràcies a la seva victòria a Le Mans en el tercer pilot més jove a guanyar un Gran Premi de la història del Mundial. Aquell any, va quedar tercer en el campionat de pilots.

Enguany ha tornat a ser notícia, malgrat que no ha estat per guanyar una cursa o el desitjat campionat de la categoria petita, sinó per un conflicte que ha estat a punt d'arruïnar el seu futur professional.

Quan encara faltaven tres curses per acabar el campionat, Maverick va abandonar el seu equip. En declaracions a la premsa, expressava quins eren els motius, que es poden resumir en dos: 1) amb aquest equip no guanyarà mai el mundial i, 2) no el deixen marxar a un altre. A més afirma que s'havia sentit enganyat, ja que el seu representant, que a la vegada és el cap de l'equip, no el va informar en el moment de la renovació que disposava d'ofertes d'altres equips. Maverick va signar per l'equip actual, el del seu representant, per dos anys més.

La situació de Maverick és de manual: un cop conegudes les ofertes per part del pilot i amb poques possibilitats en les últimes curses de guanyar el mundial del 2012 amb el seu equip, ha esclatat el conflicte. Tanmateix, imagino que ningú esperava la reacció del pilot.

I és que en aquest cas hi ha un seguit de claus que permeten entendre per què s'ha donat aquesta reacció i com s'ha tractat el conflicte, fent que aquest esdevingui públic:

Més enllà de la reacció poc professional del pilot -deixant plantat l'equip-, cal tenir present que només té disset anys i que solament porta, encara no hi arriba, dos anys en el mundial de motociclisme. Per tant, li poden més les ganes de córrer i de voler guanyar abans que res. Des de l'equip, ja sabien l'edat i l'atreviment del pilot quan el van contractar.

Paral·lelament, la situació diu poc del seu representant i de l'equip, sobretot en la prevenció i la gestió del conflicte. D'entrada, que el cap de l'equip sigui també el representant del pilot o a la inversa no és gaire adequat pels interessos de Maverick, ja que el primer esdevé jutge i part davant d'una millor oferta d'un altre equip o qualsevol conflicte que sorgeixi. Enfront de les declaracions del pilot, el representant afirma que Maverick té un contracte de 2 anys i que l'ha de respectar.

Independentment de la legalitat que esgrimeix el representant i dels diners que es puguin guanyar, l'esport no està exempt de conflictes, de tal manera que en funció de la gestió que se'n faci, es pot assolir un resultat negatiu, com en aquest cas, o, per contra, un de positiu convertint-lo en una oportunitat que permeti assolir l'èxit que es persegueix en el futur en millors condicions que les presents. Per fer-ho bé, cal saber-ne.
A més, com a tot conflicte, les coses no passen de la nit al dia. Es un procés. Els mateixos implicats afirmen que en les darreres setmanes les relacions no eren bones. Per tant, no s'ha fet cas dels senyals d'alarma. En aquest sentit, hi ha el record del cas de l'escuderia McLaren de F1 quan, el campió del món Fernando Alonso, la promesa del motor anglès Lewis Hamilton i el cap de l'equip Ron Denis -que donava suport a aquest pilot des dels 13 anys- van entrar en conflicte. Aquell any, el títol se'l va emportar Raikkonen amb un Ferrari.

Al final, Maverick, trist i preocupat per la seva decisió, ha tornat a la feina un cop el seu pare ha trobat un expert en la gestió de conflictes del motociclisme que ha fet de mediador entre ell i l'equip. Encara no se sap com es resoldrà el conflicte, ni si el pilot haurà de complir el seu contracte o si, per contra, podrà marxar. El que sí que sabem és que, en aquestes situacions, la pèrdua de confiança entre les persones i les emocions pesen molt més que tots els diners que es puguin guanyar i que ens fan entendre determinades reaccions. Al final, en la consecució dels èxits esportius les coses s'acaben de decantar per petits detalls. Treballar a gust i estar bé són cabdals.