diumenge, 8 d’abril de 2012

En búsqueda de la felicidad

Artículo publicado en el Diari de Girona el 5 de marzo de 2012. 

Ahora que se habla tanto de la felicidad, hace falta tener presente que vivir con conflictos nos hace infelices y la incertidumbre del resultado todavía más. La felicidad ha sido objeto de búsqueda y de tratamiento en el pensamiento de la humanidad y en las políticas de los que nos gobiernan. ¿Como ser feliz? ¿Como conseguir la satisfacción de los ciudadanos? 

Últimamente he tenido notícias que se han recuperado y creado indicadores objetivos y subjetivos para medir la felicidad de las personas, puesto que hay la evidencia empírica que demuestra que los individuos pueden y quieren valorar su nivel de felicidad. Incluso, el Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) por la vía del Instituto d’Análisis Económico investiga la relación que se establece entre la economía y la felicidad, puesto que estudiarla permito entender las preferencias de los individuos y su comportamiento, pero también evaluar los efectos de las políticas y el grado de satisfacción de los ciudadanos y del país en general. 

Aun cuando hemos logrado índices muchos altos de bienestar económico y social, los indicadores objetivos y subjetivos indican que hay cosas que nos hacen infelices, como por ejemplo, la incertidumbre, el paro, etc. 
En una sociedad como la nuestra dónde todo cambia rápidamente y que nada de lo que hemos conocido se mantiene, sólo el conflicto parece como la única coordenada estable que permite entender y explicar el funcionamiento de la sociedad. En este contexto, nuestra capacidad y la de los que nos rodean, individual y colectivamente, de resolver los conflictos nos da más oportunidades, objetiva y subjetivamente, de lograr niveles más altos de seguridad y de felicidad, y a su vez de crecimiento económico, puesto que evitamos la aparición de conflictos innecesarios y somos más eficientes en su gestión. 

Subjetivamente, cuando resolvemos un conflicto de forma positiva, escuchando y hablando con la otra persona y acordando una solución, nos liberamos de una carga psicológica emocional que nos pesaba y no nos dejaba concentrarnos en el resto de cosas del día a día, afectando nuestro comportamiento y la relación habituales con los que nos rodean. Si se trabaja bien, el proceso de reconciliación nos hace crecer como persona y a través del perdón, espiritualmente. 

De forma objetiva, llegar a una solución donde las dos personas o grupos están satisfechos, representa a corto plazo la eliminación de los costes directos y continuos del enfrentamiento, pero también unos beneficios inmediatos derivados de la visión positiva de los otros y hacia nosotros y de nuestras capacidades. Sabiendo gestionar conflictos, nos habremos convertido de entrada en un agente productor de felicidad. A largo plazo, si procedemos a reflexionar sobre las causas del conflicto y del proceso que hemos seguido para lograr la solución, obtendremos un aprendizaje para el futuro de cómo abordar los conflictos y orientarlo hacia su resolución. Así, nos habremos convertido en un promotor estable de la felicidad.

Mientras que en el pasado se ha creído que sólo unas personas estaban capacitadas para resolver conflictos, hoy hemos descubierto que todo el mundo, con unos conocimientos básicos - tener una actitud positiva, detectar los intereses y las necesidades de las personas enfrentadas, hacer aflorar y analizar las causas de la confrontación, dialogar con el supuesto adversario, crear un clima de confianza, fomentar la creatividad y buscar la ayuda de personas del entorno -, puede encontrar y construir soluciones eficaces, eficientes, satisfactorias y durables a los conflictos. 

No hay mejor indicador objetivo y subjetivo de felicidad que aquél que muestra como las personas, individual y colectivamente, son capaces de resolver de forma satisfactoria los conflictos y crear una esfera de convivencia y seguridad.

dimecres, 4 d’abril de 2012

La Felicitat

"La felicitat no és més que una mala memòria i una bona salut"
Albert Schwaitzer, metge i pacifista, premi Nobel de la Pau el 1954
a "El viatge a la felicitat. Les noves claus científiques" d'Eduard Punset, editorial Butxaca. pàgina 91

diumenge, 1 d’abril de 2012

Un Pujol en el poder

Un Pujol torna a estar en el poder. Perquè n'entri un, Oriol Pujol i Ferrusola -nomenat nou secretari general de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) en el 16è Congrés celebrat aquest diumenge 25 de març a Reus -, n'hagut de sortir a poc a poc un altre, Jordi Pujol i Soley, president d'aquest partit fins al 2003, tot i que encara avui n'ocupa el càrrec de president fundador.

Amb el nomenament de l'Oriol Pujol al capdavant d'un dels màxims càrrecs del partit -internament el més important-, s'endevinen les primeres pàgines d'un relat de futur en el qual es dóna a entendre que a Catalunya pot haver-hi una altra vegada un Pujol capaç de liderar el país cap a noves i altes cotes de llibertat nacional, tal com va fer Jordi Pujol, durant més de 23 anys. Precisament, aquestes han estat les idees centrals del discurs del nou secretaria general en el Congrés de CDC.

Per arribar fins aquí, Pujol pare, home que no deixa res a la improvisació, es va encarregar, abans de deixar de ser president de la Generalitat i de CDC, d'encomanar la feina a realitzar a cadascun dels seus homes de confiança. Mentre que Artur Mas havia de conduir el partit pel desert fins a recuperar la presidència de la Generalitat; Oriol Pujol seria, tard o d'hora, el relleu electoral i de Govern per fer un salt endavant en les aspiracions nacionals. Un cop més el President Pujol materialitza el seu projecte nacional, aquest cop a partir de la nissaga familiar, els Pujol, situada en les altres esferes del poder, i elevant el seu prestigi polític.

En aquest viatge, actualment Artur Mas ha hagut de pactar els pressupostos amb el PP; i acaba de veure que el Congrés dels Diputats es posicionava en contra del corredor mediterrani i com la ministra Ana Pastor afirmava que a més d'aquest corredor pot haver-hi altres traçats que connectin el tren d'alta velocitat amb Europa, sense deixar clara la seva prioritat. I és que al segle XXI, sense moneda pròpia ni exèrcits encarregats de defensar les fronteres, les infraestructures esdevenen els elements bàsics de definició i configuració estratègica dels Estats i per a la promoció dels seus models de desenvolupament econòmic.

Espanya fa molt de temps que va deixar de pensar en Catalunya a l'hora de definir i dibuixar les infraestructures de l'Estat. Acostumats que els catalans, quasi per obligació i per mitjà d'iniciatives públiques-privades desenvolupessin els seus projectes amb èxit, a poc a poc Espanya va deixar d'invertir en Catalunya. Ni el Maragall federalista va canviar les coses amb el govern "amic" de Zapatero. Així, la tendència negativa ha anat creixent per ambdues bandes. Avui, a Catalunya, alguns ciutadans se senten incompresos i abandonats pel seu Estat, i d'altres maltractats i drenats econòmicament per una nació que no és la seva. Per contra, a Espanya estan cansats de les demandes i peticions contínues de diners i d'infraestructures catalanes, i es veuen obligats a invertir-hi quan necessiten el suport parlamentari sobretot de CiU per aprovar les lleis.

Queda clar que, mentre esperem aquest Estat propi, els catalans ens haurem de solucionar els nostres problemes a partir d'una actitud positiva i d'una negociació contínua amb Espanya per obtenir beneficis temporals. Perquè avui, amb un Govern català en minoria, amb un PSC debilitat i un Partit Popular de Catalunya sense influència a Madrid, el corredor mediterrani i altres projectes importants poden quedar lluny, molt lluny, tal com es desprèn de la intervenció telefònica del Sr. Millo en el programa Cau la Nit de TV Girona de dijous 22 de març, quan afirmava que el seu partit vol el corredor mediterrani, mentre la ministra del PP potser opta per un altre traçat.