dissabte, 19 de novembre de 2011

Conflictólogos y conflictólogas

Publicado en el Diari de Girona el 22 de noviembre de 2010
Publicado en el blog de l'ACDMA social network

¿Por qué cuando tenemos un conflicto no buscamos un conflictólogo o conflictologa que nos ayude a resolverlo?

¿Por qué sólo buscamos a estas personas cuando no sabemos qué hacer, mientras frente a otros problemas contratamos al profesional adecuado de entrada?


A finales del 2010 se produjo una catástrofe humana y ambiental en Hungria de grandes proporciones y ocasionó la búsqueda urgente de profesionales que explicaran como frenar y eliminar el derramamiento tóxico de barro rojo de 1.000.000 m2 que estaba afectando unos 40 qm2. No se pedía dinero, sino especialistas capaces de dar respuesta a esta emergencia humana, territorial, ambiental y pública que sufrían y sufrirán los húngaros, pero que podría afectar los habitantes de los otros países -Croacia, Serbia, Rumana y Bulgaria- por dónde transcurrir el Danubio.

Andy Carvin, en el Personal Democracy Foro -espacio dedicado al análisis y la reflexión de la influencia de la tecnología en la política democrática-, explicó como desde internet se ha encarga de coordinar la información y las actuaciones de voluntarios, profesionales, entidades e instituciones públicas que quieren dar respuesta a desastres naturales y a otros conflictos en todo el mundo. A partir de los atentados del 11-S del 2001 en Nueva York, Carvin creó un espacio interactivo de noticias para compartir información, poner en línea los americanos y al mundo para explicar exactamente que estaba pasando, desmintiendo rumores y articulando una respuesta colectiva al conflicto. Su trabajo en el Tsunami de la India como en el terremoto de Haití ayudó a las comunidades, en internet y en tiempo real, a reaccionar de forma efectiva y prepararse también a los desastres y conflictos.

Coincidentemente, hace unas semanas, grabé un vídeo para internet dónde explico que el éxito o el fracaso de un conflicto depende sobre todo de la formación. Estas competencias transforman a una persona en un experto capaz de dar respuesta al conflicto entendido como un proceso de comunicación, confrontación o competición de intereses, percepciones y actividades aparentemente incompatibles y antagónicas sobre algún hecho o idea, un malestar o una insatisfacción, entre dos o más partes, que causa perjuicios físicos, psíquicos, económicos, de imagen, etc.

Diferentes conflictólogos, en diferentes momentos, ayudaron a qué finalmente los gobiernos de Inglaterra e Irlanda lograran un acuerdo de paz en Irlanda del Norte y el desarme del IRA; son conflictólogos los que facilitan que los habitantes de un municipio lleguen a un acuerdo a los problemas comunitarios y públicos, pero también los que saben generar consenso sobre los conflictos que afectarán la estabilidad y la seguridad en el futuro; son también los que auxilian diariamente a las organizaciones a gestionar positivamente los conflictos entre sus diferentes miembros.

En Cataluña, durante los últimos 10 años, instituciones públicas locales y entidades han desarrollado proyectos y servicios para gestionar conflictos a partir de los conocimientos de la Resolución de conflictos y del trabajo de los conflictólogos y conflictólogas. Ahora, espero que, como mínimo, los responsables públicos y de las organizaciones, cuando se dé un conflicto de estas características, piensen en buscar la ayuda y los servicios de algún de los muchos conflictólogos del país que han pasado por los diplomas de postgrado o master que se organizan. De la calidad de estos expertos y expertas, especialmente de los que pasan por el postgrado de Resolución de conflictos públicos, yo doy fe.

Per què guanyarà les eleccions?

Article publicat al Diari de Girona el 16 de novembre de 2011

En les eleccions generals del 20 de novembre no tot està decidit. Catalunya pot ser decisiva a l'hora de determinar qui i com governarà. Malgrat que hi ha un partit amb més opcions de guanyar, el vot dels catalans, sobretot els de CiU, pot condicionar la majoria del PP o del PSOE, el futur govern i les polítiques de l'Estat amb els catalans i les catalanes.

Tot i que el 20N hi haurà guanyadors, els canvis de govern i de majories en els parlaments no es donen de la nit al dia, són el resultat d'un procés de dies, setmanes i anys. Per aquest motiu, potser el més interessant d'aquestes eleccions no és saber qui guanyarà, sinó conèixer el com i el per què, i d'aquesta manera ciutadans i polítics sabrem més els uns dels altres.

Així, hi ha quatre factors bàsics que poden condicionar el vot dels electors catalans:

Primer, la gestió del govern Zapatero. Malgrat que per a Catalunya ha esdevingut desencisadora i conflictiva -Estatut, finançament, corredor mediterrani, etc...-, i a l'Estat espanyol ha estat cada cop més contestada, els experts en comportament electoral subratllen que aquest factor pesa poc en la decisió final del vot. Per tant, els errors de Zapatero tindran un efecte limitat en el candidat Rubalcaba.

Segon, l'efecte "líder". Aquí, Duran i Rubalcaba tenen més punts que ningú. Tanmateix, aquest efecte ha perdut força en els darrers temps, vist la creixent desconfiança dels ciutadans cap als polítics, per la seva especial incapacitat de resoldre problemes i de canviar de criteri un cop arriben al poder.

Tercer, el "sorprenent" abandonament de les armes d'ETA. Fet històric en positiu en plena precampanya electoral. Tindrà una repercussió a Euskadi i també a la resta d'Espanya. Quina? Ens podem imaginar l'impacte que pot tenir si ho comparem amb els esdeveniments de les eleccions generals del 2004, quan Zapatero va guanyar contra pronòstic el PP. Hores abans dels comicis es va descobrir que el govern del PP amagava informació i va provar d'enganyar l'opinió pública afirmant que l'atac terrorista de l'11M a Madrid l'havia perpetrat ETA, quan havia estat Al-Qaeda. Ara, el PP ha dit que no pensa negociar amb ETA.

Quart, el més important, la crisi econòmica. Dades i estudis demostren que aquests factors fan caure governs i ascendir partits a l'oposició. El 1991, als Estats Units, la crítica situació econòmica va permetre a Clinton guanyar les eleccions a Bush pare amb millors índexs de popularitat. El 1996, a Espanya, la crisi econòmica va ser decisiva en la derrota electoral del PSOE i la victòria per majoria simple d'Aznar. Ni el no del referèndum a l'OTAN, ni els GAL, ni els pactes amb ETA pels Jocs Olímpics de 1992, ni els casos de corrupció de Filesa i Malesa havien fet caure Felipe González. Aquests dies, la galopant crisi econòmica s'ha endut per davant els primers ministres de Grècia, Iorgos Papandreu, i d'Itàlia, Sílvio Berlusconi.

I és que si bé en democràcia les coses són estables, sortosament de forma silenciosa es produeixen canvis, de vegades negatius com les crisis econòmiques, pel resultat de processos polítics, econòmics, socials i culturals.

Amb les eleccions tenim -teòricament així estan pensades- l'oportunitat de repensar, decidir i escollir la nova direcció per aquests a processos i un pla de resposta. Perquè en democràcia, com en el conflicte, on les coses no es produeixen de la nit al dia, la millor solució passa per utilitzar el nostre poder, el del vot i sobretot el de les nostres accions quotidianes.